M’ha tornat moltes coses. No tothom té la sort d’haver viscut tantes bones experiències, però sobretot aquests últims anys.

Sí, sobretot si és el mateix germà i amb la mateixa gent amb la qual havia patit el dia a dia per no baixar. És un recorregut de llibre romàntic de l’esport amb un club i un grup de gent.

No banalitzaria gens el fet de ser quatre. Portes coses avançades als rivals. Perquè el Bruno i el Roberto entre tots dos sumen tres i jo amb l’Andreu no cal ni que parlem per entendre’ns.

Tinc una altra germana i no m’atreviria a diferenciar. És allò de qui t’estimes més, el pare o la mare. Però la proximitat que tens amb un bessó és insuperable. Els Benedetto són quatre i es porten meravellosament, però el component diferencial del Bruno i el Roberto no crec que sigui superable. És el teu amic, el teu company, el teu capità, de tota la vida.

Molts m’han fet anar de corcoll, però no me’n ve al cap un de concret. Però sí que tinc una relació amb Raül Marín, amb el qual vaig compartir dos anys a l’Igualada i tenim una amistat. És un dels millors golejadors del món. Però hi tinc un tant per cent més elevat d’èxit tot i ser un especialista en les directes i penals. M’ha fet gols, només faltaria, però sempre hi ha aquella rialla d’amistat abans d’una directa i el comentari posterior.

És un exercici d’equilibris. Sempre dic que hi ha tres grans potes a la meva vida: l’esport, la feina, que m’exigeix moltíssim, i la família. Tenim un nen petit i n’acabem de tenir un altre. Per no perjudicar la vessant familiar i sentint que era un bon moment, prenc la decisió. Sabia que cada dia em quedava un dia menys. No és una decisió esportiva ni física, crec que estic més fort ara que fa deu anys. El rendiment del porter és inversament proporcional a l’edat, al contrari que un jugador. Tens més perspectiva i tranquil·litat fins a arribar a un punt al qual jo no havia arribat.

Amb l’Enric Duch, el president, parlàvem de maneres de fer-ho perquè la premsa preguntava. Són secrets de domini públic però vam decidir que no havia de ser un tuit i que faríem una roda de premsa. Estava sol parlant, separat de tots, però ho fas a casa, amb la gent de casa i que estimes. La transcendència et porta a emocionar-te. Ja sabia que quan arribaria el moment de parlar del meu pare, l’emoció i el record passarien per sobre de qualsevol posada en escena.

Teletreballant en fase accelerada. Estic en una empresa multinacional dedicada a la sanitat i el confinament ens va desbordar de feina. Per sort, la meva dona encara estava de baixa maternal del segon fill i ho vam anar trampejant de la millor manera. No hem pogut estar durant un mes i mig a Igualada perquè l’accés estava tancat pel confiament. Ens va enxampar a Gerri de la Sal i allí hem estat. Vivim a Igualada perquè estic casat amb la germana de Ton Baliu, la qual vaig conèixer quan jugava amb l’Igualada, una altra de les coses que m’ha donat l’hoquei. Amb el coronavirus s’han viscut situacions molt complicades i la gent que les ha viscut, se les endú per sempre.

Trobaran a faltar Lluís Tomàs, però no el porter, perquè han trobat un gran porter que juntament amb Gerard Folguera cobriran molt bé la porteria. Si s’acaba concretant el que va sonant, podem disfrutar moltíssim. Hem tingut un any de transició necessari. Sempre faig l’analogia que el Lleida dels èxits és com el Sevilla dels èxits de futbol. Estàs a l’aparador i els grans et fitxen els jugadors i ens va passar. Potser en aquest últim curs les coses no han sortit com planejàvem, però ara es pot fer un pas endavant.