Tal dia com avui, fa 40 anys, va néixer a Castelldefels un elegit de l’hoquei sobre patins: Aitor Egurrola. Fill petit d’Agur i Fernando i amb setze cognoms bascos en el seu arbre genealògic. Una llegenda sota els pals que continua al capdamunt del panorama mundial amb la il·lusió de sempre. “Cada temporada que renovo i el Barça continua apostant per mi i donant-me confiança és un regal. Quan vaig començar mai hauria pensat que a 40 anys continuaria en aquest nivell. Físicament em sento molt bé i mantinc la il·lusió imprescindible per anar a entrenar, per veure els companys d’un vestidor formidable. I això és el que em dona l’empenta per continuar”, reflexiona en tres frases que fan un resum fidedigne del perquè de tot plegat. El seu caràcter guanyador, la competitivitat i la capacitat per sobreposar-se completen l’explosiu còctel molotov. Egurrola és un fora de sèrie, un col·leccionista de rècords. Els seus 73 títols vestit de blaugrana el situen com el jugador de la història del club amb més conquestes, entre les quals destaquen les seves onze copes d’Europa –una més que Sergi Centell–, les dinou lligues –Beto Borregán n’acumula 15–i les onze copes continentals, un altre registre inabastable. Rere seu, en el global, hi ha el mític porter de la secció d’handbol David Barrufet, que va obtenir 71 llargs títols. El rècord anterior en hoquei era del malabarista Borregán, que es va retirar amb 58. El seu dorsal 21 està penjat al Palau. És l’única samarreta d’hoquei. Egurrola li farà companyia.

Fa 22 anys que va debutar en el primer equip, en el qual Gaby Cairo el va rebatejar com el Pop pels seus tentacles. Un gran encert, tant el debut com el renom. El seu bateig de foc va ser el 31 d’octubre de 1998 a Riazor (2-2), un escenari de primera magnitud en què es va fer valer. Carlos Figueroa el va convocar a corre-cuita. Sergi Llorca va trucar al conserge de la universitat perquè l’avisessin, s’afanyés i fes la bossa. Carles Folguera, el seu ídol, havia pres mal en un entrenament. La tranquil·litat que tenia va ser una de les virtuts que de seguida va captivar tothom. El tècnic andalús se la va jugar –era el tercer porter–i, com qui diu, va néixer una estrella. “Hi havia dies en els entrenaments que parava més que Folguera”, rememora el mític entrenador blaugrana (1998-2005).

Ha plogut molt. Amb el recent contracte signat per al curs vinent, complirà la seva 23a temporada consecutiva al Barça –un altre rècord–. Tenia 15 anys quan hi va aterrar procedent de l’Horta (1995/96). Abans havia patinat i jugat amb el Castelldefels, el seu primer equip. De petit també havia estat jugador de pista i de fet ho compatibilitzava. Amb els grans feia de porter i amb els de la seva edat, de jugador. No va anar a petar sota els pals per vocació, sinó per la decisió dels tècnics que van fer proves de porter. Al prescriptor li haurien de fer un monument. A la seva mare, també, que el va dur a entrenar a Horta en horaris intempestius amb perseverança durant anys.

També té el rècord de temps imbatut en l’OK Lliga, amb 230 minuts i 30 segons, i és el jugador més veterà actual de les seccions professionals, tot i que el supera el jugador d’handbol ja retirat Andrei Xepkin, que va afrontar una segona etapa al Barça a 43 anys. Temps al temps. No és, però, el més veterà de l’OK Lliga, privilegi que té un homòleg, el porter del Girona Jaume Llaverola: 44 anys. En noies, però, la portera alemanya del Bigues i Riells Christina Klein –bronze en el mundial 2017 de Nanjing– va celebrar els 45 a l’abril.