La intrahistòria del descens del Vic no és un recurs efectista. La pèrdua és la conseqüència d’un problema estructural, més enllà del fet conjuntural esportiu d’un equip dessagnat a partir de la descapitalització econòmica. Situat durant dues dècades com un dels grans a l’OK Lliga i d’Europa amb unes bases establertes pels tècnics Catxo Ordeig, Carles Feriche i Ferran Pujalte, és la víctima anunciada d’un desastre econòmic que ja fa temps que posa en perill l’entitat, sotmesa a un concurs de creditors activat el març del 2020 com a últim recurs quan la junta encapçalada per Lídia Vila va dimitir en bloc ofegada. Una llosa provocada per una comptabilitat paral·lela que endolcia el bony que s’anava engrandint. El Vic, fundat el 1951, té un deute de 2,5 milions i un patrimoni de tres milions, amb uns 950 socis i unes estimacions de viabilitat que apunten que en necessitaria 1.300. N’havia arribat a tenir 2.100.

Els efectes esportius derivats, amb un primer equip que ha reduït el seu pressupost un 90% respecte al del curs 2015/2016, s’han precipitat. De fet, el Vic hauria pogut baixar el curs passat, de final abrupte per la pandèmia. Era últim de la fase regular i s’havia de jugar un play-off. Sigui com vulgui, fa quatre dies, el 2016, va jugar la final de copa a Reus contra el Barça i també va alçar la copa Intercontinental. Va ser la vuitena corona d’un club que va assaborir la seva primera gran celebració el 1999 en la copa d’Alcobendas. No només els títols han engrandit el Vic en aquests 30 anys ininterromputs a l’elit. També les finals perdudes, fedatàries de la seva extemporaneïtat. Sobretot els tres subcampionats de la lliga europea: el 2009 contra el Reus –se li va esmunyir de les mans– i el 2010 i el 2016 contra el Barça.