JORDI BARGALLÓ
JUGADOR DEL NOIA FREIXENET
“És un gran orgull jugar amb el Noia”
“Em sento bé, tinc ganes de seguir i soc al club on vull estar”, recalca Bargalló en el seu retorn 19 anys després
“Contra el Barça començarem 0-0, cinc contra cinc, a casa i amb molta il·lusió. Potser ens la fotrem? És possible. Però les lluitarem totes”
Tenim jugadors nous i entrenador nou i ens hem d’adaptar per ser consistents. Fem un joc bastant directe i alegre
Jordi Bargalló (Sant Sadurní 1979) ha tornat al Noia Freixenet, el seu club de formació, després d’haver-se reivindicat com un dels millors jugadors del món en les dues últimes dècades. La supercopa engalanarà el 40è aniversari de l’Ateneu i suposarà demà el retrobament emotiu del jugador amb l’afició en un partit de semifinals de màxima exigència contra el Barça (21 h). L’altre duel serà entre el Liceo i el Caldes (19 h).
Una supercopa especial en el seu sentimental retorn a l’Ateneu dinou anys després.
Dinou ja, déu-n’hi-do! És especial pel fet de jugar a casa, a l’Ateneu, i poder posar-me aquesta samarreta. Tinc una sort immensa i és un gran orgull jugar amb l’equip del meu poble i això em fa molt feliç. La supercopa és una oportunitat.
El 8-1 encaixat contra el Barça en la lliga catalana, condiciona, pot servir de revulsiu?
Tant nosaltres com ells tenim l’avantatge que ja hem jugat i tothom es mirarà el vídeo al detall. Nosaltres traurem les nostres conclusions i ells, les seves. Aquell va ser un partit que teníem ganes de guanyar i no va poder ser. N’afrontem un altre amb tota la il·lusió del món i amb ganes de competir.
Com es guanya el Barça?
Hem de fer un gol més que ells, sobretot [riu]. L’empat ens podria valer per anar a la pròrroga i els penals. Per vèncer t’ha de sortir un dia rodó i no regalar gols fàcils. Hem de ser una mica cínics a l’hora de jugar. Som alegres i valents perquè som el Noia i volem jugar així, i ho portem en el nostre ADN, però també hem de tenir el cap fred i hem de tenir el control i no concedir contraatacs, aspecte en què ells són molt letals.
Es juga diferent contra ells?
La majoria de la gent sí que hi juga diferent, però crec que nosaltres vam intentar ser fidels al nostre estil, sobretot en la primera part, amb una defensa oberta i agressiva, que és la idea que Pere Varias, el nostre tècnic, vol implantar. Crec que seguirem amb el nostre plantejament hi hagi qui hi hagi al davant. No renunciem a la nostra manera de ser i de jugar.
Qui és el favorit al títol?
No m’agrada parlar de favorits, però diríem que són el Barça i el Liceo. Nosaltres, però, la volem guanyar. Començarem 0-0, cinc contra cinc i a casa nostra i amb una il·lusió enorme. Potser ens la fotrem? És possible. Però les lluitarem totes.
Quin hauria de ser el lloc natural del Noia en l’OK Lliga?
La nostra ubicació natural és lluitar-ho tot. No renunciarem a res i volem guanyar tot el que puguem. Encara estem assimilant conceptes i l’altre dia vam cometre errors conceptuals en accions en què no estàvem ben situats. Tenim jugadors nous i entrenador nou i ens hem d’adaptar. Amb el pas del temps anirem guanyant consistència. Fem un joc bastant directe i alegre. La gent s’ho pot passar bé.
Les imatges d’un Ateneu ple a vessar en la consecució de la lliga del Noia el 1988 són impressionants. Hi era? Es podria tornar a omplir així el pavelló?
Tenia nou anys i sí que hi era. Entenc que és difícil. La gent té moltes més coses en què distreure’s i molt més oci actiu que fa trenta anys. Però en la lliga catalana ja s’ha vist que, després de molt temps sense públic, la gent té ganes de veure hoquei i hem d’aprofitar aquesta inèrcia. La gent té mono i és important donar-los espectacle. Intentarem que el públic que vingui a l’Ateneu s’ho passi bé i que la gent de Sant Sadurní estigui orgullosa de l’equip.
Trist final al Liceo després d’haver-ne estat jugador franquícia.
Els finals sempre són durs. En l’esport i en la vida. Ho he dit mil vegades: no m’esperava sortir del Liceo, però va ser així. De vegades es tanquen portes però s’obren finestres. Estic molt content de l’etapa a Portugal, he disfrutat molt de l’hoquei i del club, de l’Oliveirense. No m’ho hauria imaginat mai, però ha estat una aventura fantàstica. Allí els pavellons estan plens, es viu molt i és una passada jugar-hi. És una mica com aquí fa trenta anys. Hi ha passió. L’hoquei està més ben valorat en un país més petit, on tot està més a prop. També hi contribueix que hi ha clubs grans de futbol amb hoquei, i això alimenta la rivalitat.
És millor la lliga portuguesa?
Són diferents. A Portugal el joc és més ràpid, més alegre i menys tàctic. Hi ha més equips professionals i a tot el país es viu més. Aquí, a l’OK Lliga també hi ha bon nivell i es pot fer una lliga atractiva i emocionant.
Ha après portuguès?
Sí, però no tant com els meus fills, que diuen que “não falo português muito bem”. Diuen: “Papa, no parlis que ja parlo jo.”
Sembla que té bon accent…
L’avantatge que he tingut és que la majoria de la gent se m’ha adreçat en castellà.
Com es cuida un jugador de 41 anys. O més aviat és el fruit de la constància?
Són les dues coses. Primer la constància de fer les coses bé que sempre he tingut i la meva passió per l’hoquei. Per exemple, he de vigilar molt l’alimentació i el descans. La il·lusió màxima que tinc és sortir el dissabte, fer-ho bé i que la gent estigui contenta amb mi. Per aconseguir-ho tinc molt clar que he d’estar més que bé i que m’he de cuidar. No em puc desmarcar del camí. Tot el que tinc i una mica més ho donaré pel meu equip i pel meu club. Jo no vull fer cap rècord de longevitat. Simplement em sento bé, tinc ganes de jugar i soc al club on vull estar. Visc el moment.
Hi ha hagut una evolució en el mètode que contribueix a la major longevitat actual?
Sí, ens ho posen molt fàcil. Estem més controlats i ens ajuden en molts àmbits, com menjar bé. Per exemple el nostre preparador físic, el Marc Pi, que és genial, dilluns ens va fer un entrenament individualitzat al gimnàs, en el meu cas basant-se en les meves característiques i en els minuts que havia jugat en la lliga catalana. Això abans era impensable. També quant a lesions, en la medicina i fins i tot en el camp de l’osteopatia, també tenim el Carles Camps, que ens està a sobre.
Ara la intensitat és més alta però es juguen menys minuts.
En general es juguen menys minuts, tot i que hi ha equips que se’ls reparteixen més que altres.
On es veu d’aquí a tres, quatre o cinc anys? Fent què?
No en tinc ni idea. Tinc la carrera de magisteri i encara no he exercit. També tinc el títol d’entrenador. Em veig feliç i a prop dels meus familiars i no gaire lluny d’un pavelló, segur.
Amb la seva visió de joc, és un entrenador potencial.
Porto el juvenil del Noia per començar a bregar-me. A Portugal i el Liceo no vaig dur equips, però en la primera etapa al Noia era coordinador i duia equips.
Deixem l’esport. Com van viure l’1 d’octubre des de Portugal?
Va ser un xoc d’emocions. Una muntanya russa. Primer de festa perquè hi havia molta il·lusió que ens transmetien familiars i amics i que es veia arreu de Catalunya i després d’una mica de ràbia per l’actuació de la policia. Una pluja de sentiments barrejats, sempre amb la il·lusió de pertànyer a Catalunya i amb l’orgull del nostre poble. Em quedo amb el que la gent va ser capaç de fer.
Hi va haver plors a casa seva?
Sí, hi va haver de tot. I sobretot preocupació pels familiars des de la distància. Ho parlàvem amb els companys catalans que llavors jugaven a l’Oliveirense, el Jepi Selva i el Xevi Puigbí, que estaven igual que jo. Molts companys portuguesos no ho entenien gaire. Van ser jornades dures.
Quin ressò se’n van fer als mitjans a Portugal?
No arribava gran cosa. Catalunya sortia a les notícies quan hi havia grans manifestacions o per la l’actuació de la policia l’1 d’octubre. La gent s’ho mirava, però ens passa a tots que quan no ens toca de prop no en fem tant de cas. Es veu sovint amb desgràcies que passen al Mediterrani, per exemple, i fem com si no passés res.
Com van viure el confinament?
A Portugal ens van tancar molt aviat, van ser dels primers que van reaccionar. Vam estar confinats com tothom i per sort teníem una casa bastant gran amb jardí i ho vam passar de la millor manera possible.
Es va contagiar.
Sí, el desembre passat un company me’l va passar al vestidor. Crec que em vaig contagiar quan estava a la banqueta. Els quatre de la família vam donar positiu. Tots vam tenir febre tres dies i vam estar bastant tocadets. L’Anna encara té seqüeles i els meus dos fills i jo no em vam tenir. En els primers entrenaments em cansava més, però vaig recuperar la normalitat.
L’hoquei ha canviat molt en vint anys.
El nou reglament ha canviat la manera de jugar. I cada cop més, en l’esport modern, els equips surten a pressionar a pista contrària. Fa vint anys no es veia i fa quaranta, quan els equips es tancaven en un quadre, encara menys. Llavors es marcava a distància.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.