Segur que altres seleccionadors tenen una feina més senzilla, però és un bon senyal que hi hagi tanta quantitat i qualitat. Tots hem sigut seleccionadors de sofà i és molt senzill criticar o pensar que en falta un o que en sobra un altre. Però quan et poses en el paper, és realment complicat i has de prendre decisions que no són senzilles. En el nostre cas, deixes fora molts jugadors que hi podrien ser, però busquem que les peces encaixin per fer un bon equip. Cada tècnic té el seu perfil de joc, la seva manera d’imaginar com serà l’europeu.

Molt resumidament, el nostre esperit és ser protagonistes dins la pista, anar a buscar el partit, i fins i tot diria que hem de fer un joc alegre. Cada partit és un món i si en algun moment toca ser una mica més conservadors, ja ho serem. Però, d’entrada, el que estem treballant en aquest curt espai de temps és per ser protagonistes.

La història es repeteix amb els mateixos equips favorits i sempre amb França com a possible sorpresa, aquest any amb més fonament perquè els tres germans Di Benedetto estan en un moment espectacular i juguen en els millors equips del món. Itàlia no té tants jugadors com nosaltres, però sempre és competitiva. Portugal és campiona del món i té una generació molt bona que fa molt temps que recull títols des de les categories inferiors. Nosaltres hi anem per intentar guanyar l’europeu, ni més ni menys.

És una possibilitat que hem donat a tots els seleccionadors. Havíem vist situacions tristes en altres seleccions de jugadors vestits de porters per lesions. O tenir un jugador menys en la convocatòria per lesió.

Vull pensar que ho pot ser, que en un moment donat pot ser útil saber com són, com pensen, com juguen. Si en algun moment intuïm coses que podem preveure, perfecte. Per sort, hi haurà jugadors també a les seleccions italiana i francesa que he pogut entrenar i això et dona informació de com actuen en moments de pressió.

Abans de ser entrenador professional ja creia en els cicles, i com a jugador també. I no he canviat la meva manera d’entendre-ho. He tingut dues etapes llargues, al Vendrell, un club petitet, i el Porto, dels més grans d’hoquei. I la sensació, al cap i a la fi, és la mateixa. Hi ha desgast, cansament, i el canvi d’entrenador és aire fresc que entra, renovació d’energia. Si hi ha molts canvis de jugadors, això facilita que el tècnic segueixi, però si hi ha molta repetició, encara que les coses hagin anat bé, és bo un canvi. Sempre ho he intentat i de vegades et pots passar de prematur, però crec que no has d’esperar la davallada esportiva. Al Porto vaig allargar una mica més que al Vendrell, però a partir de tres, quatre o cinc anys, es complica tot una mica més. És sa i saludable per al club i també per als aficionats.

Moltes experiències de vida. He après com és un club de les dimensions del Porto. Sempre que he canviat de club estava convençut que estava preparat per afrontar-ho, però el dia a dia et demostra que no és cert, que mai estàs prou preparat, com ara, per exemple, que em trobo en una història totalment diferent i amb condicions diferents. Adaptació, país, cultura, club, va ser un xoc. Però la valoració és brutal, molt positiva, i ho tornaria a fer. Però ara em ve de gust estar a casa i el projecte de la selecció em ve com l’anell al dit. Continuo sent professional d’aquest esport, que no és gens senzill i és un projecte ambiciós. L’exigència no canvia, torna a ser màxima, però al llarg de l’any es pot baixar una mica el peu de l’accelerador per baixar el nivell d’estrès, no pas el de feina, que n’hi ha molta.

A Portugal es valoren més perquè el grau de dificultat per aconseguir-los és més alt, amb cinc equips que hi aspiren. Repetir títols té més dificultats que en una competició amb dos equips més favorits.

Tota la història del Vendrell és increïble i com més temps passa, més me n’adono. Els tres títols ho són, però també el fet d’haver jugat una semifinal de la lliga europea al Palau, amb un cartell amb el Barça, el Porto, el Benfica i el Vendrell. Si em fan triar, em quedo el moment de la derrota al Palau contra el Porto amb tot el Vendrell a la graderia: el reconeixement a aquells quatre anys d’història, que posen la pell de gallina.

No s’entén de cap manera. És una llàstima immensa i esperem que, com més aviat millor, es rectifiqui aquesta situació. No pot ser que hi hagi una lliga europea tan desangelada.