Catalans contra Espanya
Un combinat de jugadors catalans va jugar contra la campiona del món del 1951 amistosos a Madrid durant la celebració del títol conquerit a Barcelona, que el franquisme va instrumentalitzar per fer propaganda del règim
Un grup de jugadors catalans, sense estar constituïts oficialment com a selecció catalana i en el qual hi havia, entre d’altres, el porter Zabalía i Bassó, va jugar dos partidets amistosos contra els titulars d’Espanya, integrada també exclusivament per jugadors catalans, el 20 de juny del 1951 al frontó Fiesta Alegre de Madrid. No són fake news. Avui és 28 de desembre, però tant se val. El que ara seria políticament impossible –només cal fer memòria i reviure el malson de Fresno el 2003– va formar part ni més ni menys que d’un dels actes d’homenatge a la selecció campiona del món i d’Europa –el campionat estava unificat– el 1951 a Barcelona amb un equip format per Josep Soteras i Joan Antoni Zabalía (porters), Antoni Tito Mas, Jordi Trias, August Serra, Joan Orpinell, Ramon Bassó i Josep Llinàs. Joan Antoni Samaranch i Miquel Moragas eren els entrenadors.
La revista Vida Deportiva, en el número del 26 de juny del 1951, detalla en una crònica signada per M. García Baró l’extensa jornada festiva i destaca el gran nivell de l’hoquei sobre patins a Catalunya. “Els campions mundials d’hoquei, aclamats i festejats a Madrid”, es titula l’article. De fet, en el peu de foto de la improvisada selecció de jugadors catalans, reforçada per alguns dels suplents dels campions com Zabalía i Bassó, s’afirma que l’equip català hauria estat superior a moltes seleccions del mundial que va captivar Barcelona. Un viatge al futur, una picada d’ullet a l’intent de reconeixement de les seleccions esportives catalanes de dècades posteriors.
Cap líder de l’Espanya actual admetria en públic tal afirmació. Gràcies als arxius del periodista tarragoní Carles Marquès, aquest rotatiu ha tingut accés a la revista, farcida de perles des d’una perspectiva actual. No en va, el sentiment que suscita amb una mirada contemporània l’amistós és d’incredulitat, encara que fos una costellada doble: 8-1 i 3-1 a favor d’Espanya. Tot i els onze gols rebuts, el cronista subratlla la bona actuació del porter barceloní Zabalía, que Serra estava masegat i “les solucions imprevistes de Trias”. En els solemnes actes previs, al palau d’El Pardo, el dictador Francisco Franco, acompanyat del seu seguici de dirigents del Movimiento, els va rebre i els va donar la mà, fet físic que remarcaven les cròniques de l’època com si fos Déu Nostre Senyor. “Que la vostra victòria serveixi d’exemple en tots els ordres, ja que com sempre el triomf és el reflex de l’amor que tots els espanyols sentim per la pàtria”, va afirmar el Generalísimo, com reflecteix Mundo Deportivo en la seva notícia en portada del 21 de juny. L’homenatge va incloure un sopar organitzat per la federació espanyola, presidida per Sainz de los Terreros, que va fer un discurs en l’audiència concedida del Generalísimo en què també hi havia, remarca el cronista, Joan Antoni Samaranch. El grup, només faltaria, també va assistir a una cursa de braus, una altra de les imatges de marca del franquisme, i va visitar la cocteleria Museo de Bebidas Chicote, que perviu en els nostres dies.
De fet, va ser el primer gran triomf de l’hoquei sobre patins català amb la samarreta espanyola en un campionat en què els nous herois van guanyar nou partits i en van empatar un contra França (1-1). Espanya va batre Portugal el 10 de juny en la final, amb 13.000 persones a les grades del Palau dels Esports de Barcelona –s’estima que 130.000 espectadors van veure el campionat, jugat en partits de 30 minuts–, en un duel enrevessat que es va resoldre amb un gol de Mas –64 cops internacional i 139 gols– a un minut del final que va fer embogir la graderia després d’haver combinat amb Trias (4-3). Espanya manava per 3-0 en una sortida fulgurant –Mas (2) i Serra–, però els lusitans, segons la crònica estabornits d’inici per la pressió ambiental, van reaccionar en el segon temps amb els gols de Raio (de penal), Jesús Correia i Correia dos Santos, i van forçar un final a cara o creu. El gironí August Serra va rebre el trofeu de mans del “delegado nacional de Deportes”, el general Moscardó. L’èxit, en un campionat que va aplegar onze seleccions –mai vist en els anteriors– jugat de l’1 al 10 de juny i en què Itàlia es va emportar el bronze, va quedar en l’imaginari col·lectiu d’una generació castigada que les va passar magres. La maquinària propagandística del franquisme no va desaprofitar el primer gran èxit de l’esport espanyol per fer-ne bandera en plena autarquia i grisor.