Es diu que els nens duen un pa sota el braç quan neixen. En el cas de Martí Casas (Mataró 1995) i de la seva parella Raquel, ha estat ben cert. Poques hores després que el Parlem Calafell guanyés diumenge la final de l’Europe Cup a Paredes amb el maresmenc d’actor principal –un en la semifinal contra el Lleida, el 2-3 definitiu, i dos davant del Follonica en la final– a la clínica Quirón de Barcelona veia la llum la seva filla Giulia, un nom italià derivat de la seva estada al Forte, en el qual complia la quarta temporada. “Teòricament havia de néixer a Itàlia i li vam posar el nom en italià perquè ens agrada i perquè en català es pronuncia igual.” Casas, esperitat, va volar des de Porto i va arribar a l’hospital a la 1.45 de la matinada. La Giulia va néixer a les 2:35h: “Diumenge a la matinada, la Raquel em va avisar que tenia dolors forts. Li vaig dir al president que no podia esperar a volar dilluns i que m’ho avancessin al diumenge. Va ser un cap de setmana molt tens. Quan vaig acabar la final estava cansadíssim. Vaig mirar el mòbil i em deia que anava cap a l’hospital. Tenia contraccions cada quatre minuts. Vaig empalmar una tensió amb l’altra.” Evidentment, va ser el gran absent en la rua de celebració de dilluns: “M’hauria encantat ser-hi.”

El Forte, a mig curs, li va comunicar que no comptava amb ell. Un moment dur. El motiu eren les tres fitxes màximes d’estrangers. “Em vaig sentir decebut pel meu rendiment, perquè des de la copa d’Itàlia del curs anterior havia jugat lesionat amb pubàlgia i no havia pogut rendir. En esport passen aquestes coses i no va tocar altre remei que tirar endavant i fer una mudança a pocs mesos de tenir un fill i canviar de país. A la Raquel li he de fer un monument perquè no li he donat l’embaràs somiat. Al final tot ha sortit rodó i hem tornat, que també en teníem ganes.”

El seu rendiment a Calafell ha estat superlatiu. “Vaig conduir dotze hores des de Forte, vaig arribar a casa i vaig anar a jugar a Alcoi amb el Calafell. El tècnic, Ferran López, em va posar al dia hores abans. Va ser tot a corre-cuita i el cap de setmana de Paredes, en certa manera, defineix el que ha estat l’any.” El seu sentiment de pertinença es va accentuar ràpidament: “Estaré eternament agraït al Calafell perquè tant el vestidor com l’afició m’han rebut amb els braços oberts i m’ho han posat fàcil. En el segon partit, el públic ja corejava el meu nom i això em va sorprendre. I després d’haver passat un inici d’any complicat en l’àmbit personal, això t’anima molt. A molts equips els agradaria tenir l’afició que té el Calafell.” Reivindica l’èxit, del qual remarca que ja havia avisat com un procés de club: “Fa molt de temps que fan les coses bé i que el pavelló és sempre ple. Jo ja deia que aquest equip tenia molt de potencial i molta gent que no en seguia la trajectòria es pensava que deia ximpleries. El grup, tant en l’àmbit humà com de qualitat, és increïble i competeix a gran nivell.”

El 2-3 a 3:25 que va sentenciar la semifinal contra el Lleida i va trencar l’hegemonia del conjunt d’Albert Folguera –tricampió– va ser també un gol de gran estètica, en què va desviar amb tota la intenció del món un tir d’Humberto des d’un angle complicat: “Humberto , que això ho fa molt bé, diu que em va veure i me la va tirar al cos. No sé com ho vaig fer i vaig tenir sort, perquè, sent sincer, de 50 vegades que ho provés, 40 aniria a fora. Són accions que proves en els entrenaments i que en l’hoquei actual son molt comunes. Quan jo vaig començar no es feia tant.” La final contra el Follonica va ser entremaliada: “Són un equip de filosofia més semblant als de l’OK Lliga quant a ordre. Han fet una gran feina, perquè tret de Llobet i Montigel la resta són del planter. Quan em preguntaven si el Calafell-Lleida era una final anticipada, ja vaig advertir que serien complicats.”