Ho vaig pas­sar una mica mala­ment perquè em vaig sen­tir buit pen­sant que no tor­na­ria a com­pe­tir. El dilluns, quan vaig anar a tre­ba­llar i vaig aga­far de nou la rutina, ja vaig veure que no seria tan dur. A més, ara ve l’estiu. Pot­ser ho notaré més a l’inici de curs, quan la cosa arren­qui. Ara pots anar a la pis­cina, fer altres coses. A l’hivern, quan esti­gui a casa i neces­siti fer esport, ho tro­baré a fal­tar.

Ja fa temps que amb els amics faig fut­bol set, fut­bol sala. Fins i tot quan tenia 23 o 24 anys havia for­mat algun equip i, no es pot dir gaire, però alguns dies m’esca­que­java i jugava una miqueta. M’agrada tot l’esport que tin­gui relació amb una pilota. Odio anar a córrer i fer peses. Ho hau­ria de fer per no engrei­xar-me, però no m’agrada gens.

No, m’engreixo molt. En la selecció espa­nyola i en el Porto, en què teníem un die­tista, vaig apren­dre que m’havia de cui­dar. M’agrada molt men­jar bé i anar als res­tau­rants. Ara no m’entre­naré i hauré de vigi­lar perquè pot­ser d’aquí a un parell de mesos ja no sem­blaré jo.

El recor­daré molt, tot i que em queda i em que­darà l’espina de no haver pogut aca­bar a les Comes. En l’anada con­tra el Vol­tregà no vaig voler par­lar després d’una der­rota a casa que no prevèiem. Jo volia aco­mi­a­dar-me a casa. El gest del Cala­fell, de la penya Els Estre­llats, i el del Vol­tregà, que va ser molt espe­cial, els vaig agrair públi­ca­ment a través de les xar­xes. És molt bonic i molt sig­ni­fi­ca­tiu que t’elogiï una afició rival que t’ha estat insul­tant tot el par­tit. Crec que algun dia em podré aco­mi­a­dar a les Comes, ja es veurà i ja se’n par­larà.

Va ser una bar­reja d’impotència del moment per no haver pogut gua­nyar i per la situ­ació. Eren llàgri­mes de ràbia d’haver jugat l’últim par­tit i d’haver aca­bat d’una manera que no volia. Sen­tia ràbia perquè, indi­vi­du­al­ment, no havia estat al nivell que jo volia per tor­nar l’Igua­lada a Europa. Però bé, la meva car­rera ha sigut un somni i el meu comiat, no tant. Ho accepto.

Pot­ser he estat massa humil i pot­ser m’he infra­va­lo­rat massa. L’Elagi Deitg sem­pre m’ho ha dit, que pensés més en mi. Vull pen­sar que el que he fet o he inten­tat fer en aquest esport ha ser­vit d’alguna cosa i estic con­tent per això. Si em van aga­far al Porto i a la selecció devia ser per alguna cosa i el que havia de fer era dis­fru­tar-ho i no pen­sar que pot­ser hi havia bai­xes... Al final, ho vaig dis­fru­tar.

Sí, dels pares i del club. L’Igua­lada és una mica així. En les cate­go­ries de base ens havia anat molt bé com a con­junt i havíem après a pri­o­rit­zar el sen­tit gru­pal. En el pri­mer equip, com que jo era el de casa, alguns afi­ci­o­nats s’esbra­va­ven amb mi i par­la­ven de com­panys. Jo els deia que ho intentàvem tot i que ja no érem els d’abans. El gran Igua­lada tenia els millors juga­dors i eren pro­fes­si­o­nals, gua­nya­ven molts diners si ho com­pa­rem amb el que va venir després. Gua­nyava perquè tenia els millors i el millor con­junt.

A Igua­lada m’agra­dava diri­gir i que la gent anés dar­rere meu, però a Por­tu­gal va can­viar total­ment el meu rol. Són dos anys en què can­vio el xip com­ple­ta­ment i soc jo el que segueixo els com­panys, uns juga­dors d’una cate­go­ria que al·lucino i que no he vist mai arreu. Costa can­viar el xip, però ho has d’assu­mir. Pas­ses del fet de ser titu­lar i que l’equip depen­gui de tu, al fet que l’equip no depen­gui de tu. La teva funció és inten­tar aju­dar. Sí que quan torno, em faig gran, can­vien les pri­o­ri­tats a poc a poc i va can­vi­ant el meu paper. Quan va venir el David Cáceres, vaig tenir altre cop el paper d’abans. Aquests últims anys, però, no he estat al cent per cent.

Al final és hoquei, tot i que allà els equips no són tan amar­re­te­guis com aquí. Vas a pis­tes i, encara que siguis el Porto, juguen de tu a tu. Mar­quen la diferència perquè tenen juga­dors d’una gran qua­li­tat i, a més, fit­xen aquests juga­dors dife­rents. El Barça, quant a plan­ti­lla, està al nivell dels por­tu­gue­sos i quant a joc, juga a l’estil de Cata­lu­nya, més defen­siu que allà. A Por­tu­gal, també és cert que en ser uns sis equips que aspi­ren a tot la cosa can­via.

Gonçalo Alves (Porto) i Hélder Nunes (Barça), que són molt dife­rents, però que fan coses que jo no he vist mai. Hélder, ara, ha aga­fat un rol molt dife­rent del que tenia al Porto. Allí era el líder i tant de bo algun dia sigui el líder aquí, perquè fli­pa­reu.

Es vivia més tran­quil però també s’hi pot viure. Soc una per­sona que m’agrada escriure i opi­nar a les xar­xes. Em vaig ado­nar que per culpa d’això hi havia crítiques que no em van agra­dar. Com tot­hom sap, vaig tenir un enfron­ta­ment amb el tècnic del Barça i amb juga­dors. Són xar­xes soci­als i tot­hom té dret a opi­nar. Però ja està. És una cosa que m’afec­tava i no vull que m’afecti. Ara estic més tran­quil. També es deu poder ges­ti­o­nar sense dei­xar-les i viure més tran­quil, però jo no ho he sabut fer.

És una incògnita. Quan ets un equip tan jove pot anar molt bé o pot ser difícil. Estaré allí per donar-los suport i tant de bo els vagi molt bé. Espero que sàpiguen ges­ti­o­nar els moments difícils perquè sem­pre n’hi ha.