El Reus reenganxa
OK Lliga. El finalista il·lusiona l’afició, que omple a casa i no falla al Palau en un cinquè duel memorable que s’afegeix a l’imaginari col·lectiu del club
Sense que sigui la celebració de cap títol, no hi ha dubte que el 7 de juny del 2022 passarà a l’imaginari del Reus Deportiu com una gran data que serà recordada, independentment del que passi a partir de demà en la final contra el Deportivo Liceo, tot i que és cert que el record s’amplificarà o es diluirà una mica en funció del desenllaç. El triomf en el cinquè partit de la semifinal de l’OK Lliga contra el gran Barça, conquerint el Palau ni més ni menys que per segona vegada en la sèrie, remarca el valor i el caràcter d’un equip inferior sobre el paper que ha sabut rendibilitzar les seves armes per donar la gran sorpresa davant de l’encara vigent campió, que va lluitar fins al final liderat per un Pau Bargalló genial que es va carregar l’equip a l’esquena. L’exhibició del sadurninenc no va destorbar de l’objectiu els disciplinats i concentrats homes de Jordi Garcia, que mai no es van apartar del full de ruta dissenyat pel tècnic reusenc.
L’afició s’ha bolcat de nou en l’equip, que no guanya la lliga des del 2011, amb aquella solvent plantilla dirigida per Alejandro Domínguez. Garcia, que va viure com a jugador alguns dels plens històrics al Palau d’Esports, remarcava ahir la gernació i la importància d’haver tornat a omplir el coliseu del carrer Gaudí, a més del gran nombre d’aficionats que, seduïts per l’equip roig-i-negre, es van fer sentir dimarts al Palau Blaugrana, que va presentar una entrada de 2.616 espectadors. “Hi va anar molta gent de Reus, com si fos l’Eintracht de Frankfurt”, ironitza l’heroi Marc Julià. El Reus enganxa. O més aviat reenganxa. Els reusencs són coneguts per la tradició popular amb el renom de ganxets.
La peregrinació, en to anecdòtic, va rememorar èpiques passades, com el cinquè enfrontament de la semifinal perduda en què el Komando Avellana Grup d’Alliberament Nacional (Kagan) va robar el 29 de maig del 2001 la samarreta d’Urdangarin.
Inexpugnable a casa
El Barça, campió de copa contra el Reus, havia guanyat els tretze partits de la fase regular al Palau i va encaixar dues derrotes impensables a priori al Palau. De fet, no perdia a la seva pista en la lliga des de l’octubre del 2020 contra el Liceo (3-4), un partit de lliga en plena pandèmia. En aquell moment, tenia una ratxa de tres anys i mig sense perdre a casa –tres derrotes, doncs, en cinc anys, afegint les dues contra el Reus–, unes dades que subratllen encara més el valor afegit de la gesta.
Ara, la feina de Garcia és –a banda de preparar la final contra un equip que “descontrola més els partits”, explica Julià– combatre l’eufòria i que l’equip no rebaixi la intensitat. Ben tancat al quadre tallant les línies de passada al segon pal i des de darrere de la porteria del Barça, el Reus va reduir la capacitat de creació del rival. Els dos porters, Càndid Ballart i Martí Zapater, hi van contribuir amb un gran rendiment. Al davant, el Reus no ha necessitat gaire possessió, amb un mestre en la bola aturada com Julià –3/3 en el cinquè–, que en va fer dos a Egurrola amb l’ara clàssic mètode d’aixecar i picar, i un altre a Sergi Fernández de videoteca. “No és per supèrbia, és un recurs, com ho és el tir directe o el toc amb la bola més lenta amb què vaig marcar el tercer, aprofitant el forat que Fernández va deixar a les costelles.” De fet, Edu Castro va recórrer a Fernández per canviar la dinàmica, tot i que no havia estat titular: “El nostre segon entrenador em va avisar que canviaven el porter. I vaig pensar: «Malament.» Però el Jordi Garcia li va dir: «Tranquil, que el farà.»” L’olotí admet que eliminar el Barça va ser tota una sorpresa: “Si soc sincer, si hagués hagut d’apostar a favor del Reus, no ho hauria fet, tot i que arribàvem amb confiança.” El golejador té clar el punt d’inflexió de la temporada: “Quan vam perdre per 9-5 a Manlleu vam veure que havíem de defensar millor i jugar amb ordre en atac.”
