Segur que n’hi ha molts que rascant i repassant els trauríem tots, però costa tirar tants anys enrere, més de vint en alguns casos. Es fa complicat i al final recordes els més emblemàtics.

Aquestes les trauria totes, segur, rascant, perquè al final són les que més se celebren, i en tens un record molt maco.

Va ser la meva primera, després d’una invasió de pista terrible. Per sort, tot va acabar bé, però sí que va haver-hi moments d’incertesa perquè tots teníem la família a la graderia. També hi era la penya Sang Culé. Es va dir que havien detingut alguna persona. En aquella època no tothom tenia mòbil, no hi havia aquesta possibilitat de comunicació permanent. Recordo el delegat i gerent, que era el Josep Llorca, pujant i baixant, dient-nos que tothom estava bé. Després va ser molt celebrada pel rebombori que es va formar al voltant.

Sí, en tot l’esport. Hi ha més civisme, tot i que encara passen coses. Però aquesta violència, que no diria generalitzada però que sí que era bastant comuna en el passat, ara per sort són excepcions que cal denunciar.

Encara recordo quan era petit una campanya de la federació catalana contra la violència. Era un dibuix amb un garrot agafat amb les mans i una X de prohibit. En aquell moment s’havia de prendre consciència que l’estic pot arribar a ser una arma si no s’utilitza correctament. Més endavant hi va haver el canvi de normes i l’hoquei es va convertir en un esport de menys contacte. Ha estat positiu, però ara ja toca reblar-ho una mica més.

Està bé protegir el jugador, però que els partits es decideixin tan clarament per la bola aturada, per les directes i els penals, no crec que afavoreixi el joc. Si un equip està encertat en aquestes accions, per molt que hagi jugat pitjor, pot guanyar. Pel meu gust, les directes i els penals tenen un pes massa important, i en la resta del joc no paga gaire la pena arriscar perquè sempre tindràs aquesta opció. I s’està pervertint una mica el joc en aquest sentit. També seria important tornar a aplicar la norma del camp enrere. Al final, s’està veient que surt a compte no arriscar-se, no anar a porteria i aguantar, i això impedeix que els equips puguin pressionar. Això permetria un joc més viu i amb més contraatacs, que és el que agrada més als aficionats. El camp enrere permetria pressionar una mica més i que no sortís a compte aguantar tant la pilota.

Sí, però tendirà al mateix en el sentit tàctic. Si veus partits de canalla, van de cara a barraca, sense condicionants. És el que sempre es parlava de la lliga portuguesa, que afavoria l’espectacle.

No, no m’ho esperava. Quan el dia anterior et diuen “hem de xerrar”, alguna cosa t’ensumes. Tens inputs que et van arribant indirectament i que et diuen que continuaràs en l’equip i ho tens ficat al cap. Jo ja tenia la decisió meditada, no presa ni comunicada, que la temporada vinent seria l’última. Ja ho havia parlat amb la família. Em va xocar, però són situacions que s’han d’acceptar. Vaig passar uns dies complicats, evidentment. És esport, i no em queixaré, havent estat en actiu fins als 42 anys.

Vaig passar-ho molt malament durant molts dies abans de l’acte. Mai m’agrada ser el centre d’atenció, i aquell dia ho era. Sempre ho recordo, i de gran he anat canviant. Mai he celebrat els meus aniversaris amb molt de gust. Ja de petit els hauria passat sense celebrar-ho.

Gràcies. M’ho vaig preparar bé i ho vaig portar tot escrit perquè volia dir el que pensava, amb naturalitat.

Sí, sobretot quan em vaig referir als meus pares, que han estat amb mi des del principi. Si ma mare no hagués fet el sacrifici d’anar amb metro i tren a portar-me a jugar, res no hauria estat possible. Si he arribat on soc és sobretot per ella, per la seva empenta. Quan feia el discurs, l’estava mirant i ella plorava, i això s’encomana.

Si la mare d’un company d’escola no hagués reclutat nens per jugar... hauria jugat a handbol, a bàsquet... Mai en la vida havia vist hoquei, i la meva sensació inicial va ser que era un esport de nens. No el seguia per televisió.

Primer vaig sentir tristesa i frustració, com quan perds una final, perquè un cinquè partit és similar. Tot seguit, veus que s’ha acabat, per sempre. El públic, tot i la derrota, fan el canvi de xip, i a mi em sabia greu no haver passat a la final. Juguem per la gent i per nosaltres mateixos, i l’únic que em sortia era demanar perdó.

Jo m’ho prenc com un orgull. Quan vas creixent en un vestidor ja va sorgint de generació espontània. Jugadors com el Panadero, amb un rendiment increïble, o el Pau Bargalló, tot talent, són capitans en potència encara que no duguin braçal. Jo abans de dur el braçal ja em sentia capità, i n’hi ha d’altres en l’equip.

Des de l’època del Carlos López i el David Páez, que per generació hi vaig coincidir més, amb les parelles sortíem a sopar. Després van arribar el Pablo, el Lucas, el Mati, i suposo que buscaven algun lloc on trobar-se més còmodes i les famílies poguessin conèixer més gent. No diré que m’hagi fet amic de tots els companys que he tingut, però no tinc mala relació amb cap.

Doncs de vegades haver tingut molt bona relació fora de la pista no ha comportat necessàriament els millors resultats. He estat en vestidors en què la gent, sense tenir mala relació, no queda per sopar, i s’ha guanyat tot, i d’altres en què la relació era genial i no s’ha guanyat tant. Està sobrevalorat. L’important és que hi hagi respecte, comunicació i bona entesa.

Sí, per això vaig tornar a la selecció quan em van trucar en el mundial del 2015. Vam perdre la final clarament contra l’Argentina. També és el resultat d’una elecció. Si hagués decidit que hi seguia anant estant a l’ombra de Guillem Trabal, que estava a un nivell boníssim, era titular amb tot el mereixement, potser tindria algun títol. Però va ser una decisió meditada i buscant descans. Mai se sap, però potser hauria pogut allargar menys la carrera perquè sempre he patit dels genolls, i en això dono les gràcies als preparadors físics i metges que hem tingut en el Barça. Tenia la sensació que no em compensava perdre’m gairebé totes les vacances any rere any per entrenar-me i anar a jugar un partit d’un europeu o un mundial contra una selecció entre cometes menor.

Pesava 7 o 8 quilos més quan vaig començar, i els he baixat gradualment. He vist l’evolució i com es professionalitzava el tema físic. Al principi, el gimnàs era gairebé voluntari i tothom hi feia el que volia. Era com un bufet lliure.

Crec que el Reus ha arribat a la final esgotat físicament després de la semifinal contra el Barça. També va ser molt dura per a nosaltres. M’imagino –mai he jugat contra el Barça– que quan acabes de jugar-hi també baixes mentalment una mica la guàrdia sense voler-ho. El públic ha respost, i al públic se li ha de donar el que demana.

La meva voluntat de continuar una any més era per jugar una lliga europea sencera. L’any de la pandèmia era quan estàvem millor amb diferència. Després van venir els formats exprés. Tot plegat, per intentar fer el nou format de lliga europea s’han perdut dos anys, i ara sembla que hem tornat a la casella de sortida. Si s’ha fet tot aquest procés per tornar al mateix lloc és que les coses no s’han fet bé.

Soc partidari de trencar, però s’ha d’estar dins. Jutjar des de fora és complicat. La sensació és que s’ha perdut el temps. Es va fer una aposta i va sortir malament. S’han de tenir les coses clares i, sobretot, un pla B. El pla A era que el comitè europeu passés per l’adreçador. No hi va passar i hem perdut dos anys.

A gestionar les emocions, les frustracions, a acceptar la derrota, també com a part de la vida. No sempre es pot guanyar i no sempre les coses surten com un vol. Jo de petit ho passava molt malament amb les derrotes. No em podien ni parlar, i si em parlaven, bordava.