M’he anat tro­bant obs­ta­cles durant la vida que he hagut d’anar superant i adap­tant-me. A mi m’agrada molt l’esport, i quan era petit sem­pre veia els meus amics jugar, i jo no podia fer-ho. A la meva època, l’esport adap­tat que jo conei­xia en aquell moment era per a per­so­nes amb força motriu de cin­tura cap amunt. Jo, al no tenir força als braços, no podia prac­ti­car, per exem­ple, el bàsquet. Te’n que­des amb les ganes perquè és d’aque­lles coses que t’agra­da­ria haver fet però no podia.

Sí, als estius al meu poble a Canet de Mar es feia un tor­neig molt impor­tant en aque­lla època i amb la meva colla d’amics muntàvem un equip. Feia d’aju­dant d’entre­na­dor fins que els dos últims anys que es va cele­brar aquest cam­pi­o­nat vaig ser l’entre­na­dor dels meus com­panys. És el màxim que he arri­bat a fer en el món del fut­bol. Va ser una experiència diver­tida i rèiem molt.

Hi va haver una època de la meva vida que em vaig pro­po­sar fer coses dife­rents. Estava can­sat de cer­tes coses i vaig deci­dir bus­car nous rep­tes. Em vaig pre­gun­tar per què no hi havia cap esport que pogués prac­ti­car. Ales­ho­res, em va aparèixer l’hoquei en cadira de rodes elèctrica. Vaig inves­ti­gar i vaig veure que a Cata­lu­nya hi havia tres equips. Els vaig escriure i un d’ells em va con­tes­tar. Al cap d’un dia vaig anar a veure un entre­na­ment i ja em van posar un estic als peus fins a dia d’avui.

La veri­tat és que no, perquè no tro­bava res que s’adaptés a les meves neces­si­tats. No es pro­mo­ci­o­na­ven aquests esports i no se’n sen­tia a par­lar. Fa més de vint anys que es prac­tica l’hoquei en cadira de rodes elèctrica. Si ho hagués sabut abans m’hi hau­ria tirat de cap.

Sobre­tot per la com­pe­tició. La sen­sació d’adre­na­lina que t’entra al cos en un par­tit és el que real­ment bus­cava. A part d’això, poder-me entre­nar cada set­mana, tenir entre­na­dors que t’ense­nyen tàcti­ques, movi­ments... Tot el món que veia des de fora, poder-ho viure ara des de dins és una sen­sació molt dife­rent. Prac­ti­car un esport t’ajuda a créixer com a per­sona, a pren­dre deci­si­ons i a apren­dre valors com la com­pa­nyo­nia. O tots anem a l’una o una per­sona sola és incapaç de gua­nyar. Són coses que t’aju­den en el teu dia a dia i l’esport conté tots aquests valors.

Per a nosal­tres és un orgull. Des que jo hi soc, no havia gua­nyat res. D’això a gua­nyar-ho tot t’omple de satis­facció. El mèrit és de tots i de tota la feina que hem anat fent al llarg dels anys.

L’any pas­sat ens vam pro­po­sar fer par­tits d’exhi­bició perquè si té un dèficit l’hoquei en cadira de rodes és la falta de visi­bi­li­tat. La tem­po­rada pas­sada vam creure que era impor­tant anar als llocs. Vam anar al Patí Vila­franca, el Vol­tregà i el Palau Blau­grana. Això ens per­met fer arri­bar el mis­satge que aquest esport exis­teix. A Cata­lu­nya i a l’Estat espa­nyol encara no està gaire estès, però països com Itàlia, Ale­ma­nya, Bèlgica i Suïssa tenen una lliga pro­fes­si­o­nal. Les ins­ti­tu­ci­ons ens hau­rien de donar un cop de mà, per exem­ple, publi­ci­tant-nos. Ja no dema­nem diners, només visi­bi­li­tat perquè es creïn més clubs.

Se cele­bra per Set­mana Santa i hi con­vi­dem equips d’altres lli­gues euro­pees. La pandèmia ens ho va fer atu­rar, però el volem recu­pe­rar perquè repre­senta l’objec­tiu prin­ci­pal del club: fer arri­bar aquest esport arreu.

L’objec­tiu prin­ci­pal és millo­rar la visi­bi­li­tat d’aquest esport. No ens ser­veix ser només tres o qua­tre equips, en volem molts més. El repte per a tots ha de ser arri­bar als nivells d’Itàlia, que és crear com a mínim una lliga esta­tal on puguem com­pe­tir tots. Hi ha per­so­nes en cadira elèctrica que no poden prac­ti­car qual­se­vol esport físic, però aquest sí que poden.