El que fa la nova llei –que, de fet, ja existia una mica perquè ja s’havia d’informar la federació espanyola quan hi havia una competició en què intervenien esportistes internacionals– és que ho posa negre sobre blanc, ho escriu, i estem sempre lligats. Una llei hauria de tenir vocació de continuïtat malgrat els canvis de colors polítics del govern de l’Estat i això no ho fa. Perquè, per exemple, l’article 44 famós que vehicula la participació internacional de seleccions, ho acaba delegant tot a l’autorització del Consejo, encara que es compleixin els requisits. Per tant, el CSD què dirà? Doncs dependrà del context polític. Estem allà mateix o pitjor.

El que fa és que tot depengui d’una negociació política. No hem evolucionat. I ara amb un perill, perquè sembla que si no tens els vistiplau del CSD estàs fora de llei. L’activitat esportiva és una activitat regulada i hauria d’anar vinculada a l’activitat privada i no pas als poders públics. Les relacions privades de les empreses d’aquest país no estan regulades per les regulacions públiques. Per exemple, una empresa de Catalunya pot vendre els seus productes a fora. El concepte de federació a Catalunya és diferent respecte del de l’Estat. Aquí som una entitat privada que actuem motu proprio i no pas per delegació, i tenim tots els drets per arribar a acords amb qui sigui. Això és essencialment democràtic i fins i tot això ens ho qüestionen.

Nosaltres complim tots els requeriments. Si pregunten sobre un esport català arrelat, sortirà l’hoquei. Això és així en l’imaginari col·lectiu. I en l’altre requisit, està documentat que la catalana existia abans que la federació espanyola i que vam tenir relacions amb la internacional. Però estem en mans d’una negociació política. Ja dic ara que lluitarem. El ministre Miquel Iceta, en l’època en què els socialistes eren al govern amb Pasqual Maragall, va donar suport a les seleccions catalanes. Parlarem amb ell i potser té aquesta sensibilitat i no ha canviat. Ara hi ha un paraigua legal, si s’aprova la llei en aquestes condicions. Negar-nos això a nosaltres quan s’accepta en altres territoris de l’Estat, com ha passat amb la pilota i el surf al País Basc, seria inconcebible.

Sí, el balanç és molt positiu. Ens va ajudar, primer, el suport econòmic de la secretaria de l’Esport i l’Activitat Física, i també que la UFEC tragués el sant Cristo gros perquè les coses funcionessin bé. Nosaltres, com a federació, vam apostar per un producte important. El calendari ens va ajudar perquè poc després hi havia el mundial de l’Argentina i a les seleccions els resultava atractiu venir. La selecció masculina va derrotar en la final França, el tercer classificat del mundial i subcampió europeu, per exemple. Tenim quantitat i qualitat per ser capdavanters al món i que se’ns negui això es fa difícil d’entendre tant pel que fa al reconeixement internacional com a nivell de la federació espanyola, en la qual no estem ni en la comissió delegada. A aquells que fem patinatge artístic, que juguem a hoquei, que tenim coses a dir i que coneixem el dia a dia d’aquests esports, ningú no ens escolta.

La idea és que l’any vinent es faci, però en altres dates. Creiem que les dates ideals serien a finals de juny o principis de juliol. Hem de seguir. No tindríem perdó de Déu si no ho intentéssim. Els partits van ser molt bons des del punt de vista esportiu, hi va haver audiències molt altes i els highlights dels partits a internet van tenir un nombre de visualitzacions bestial.

Tant en hoquei com en artístic com en skate. També estem treballant en els esports urbans. Tota aquesta projecció de futur es veu limitada per un sostre. Això no ens desanima, però penses: quantes energies dedicades quan les podríem dedicar a altres coses més profitoses.

Sí. Ell va liderar l’intent de reconeixement del patinatge català. Altres federacions ho van aconseguir i nosaltres, malauradament, no vam poder. La nostra era la més complicada. Tenir força ens va bé en l’àmbit esportiu però alhora ens perjudica en les reivindicacions perquè tenim més oposició. És impensable que l’Estat renunciï, per exemple, al futbol i al bàsquet. I si vas tirant avall, ja vindríem nosaltres.

De fet, no fa ni un any; el farà al febrer. M’heu de donar l’any de marge que encara no s’ha complert [somriu]. És molt positiu. Primer perquè partíem d’un procés electoral llarg i complicat i això va perjudicar la competició, sobretot el patinatge artístic perquè la temporada començava al gener. L’hoquei, no tant. Necessitàvem un suport important electoral i el vam tenir. Els clubs ens han ajudat. Però en el dia a dia necessitàvem el seu màxim suport i juro que l’hem tingut. La federació se sent acompanyada perquè, si no, amb els canvis que hi ha hagut en el patinatge artístic, hauria estat impossible. Això és el que fa que el balanç sigui positiu, perquè vam estar entre sis i set mesos sense federació, amb els mínims. Però per sort tenim un equip bestial de gent molt ben preparada i que s’estima molt l’esport.

Estem treballant molt en el tema de la formació. Ens adonem que som els que en sabem. No és falsa modèstia. Són resultats i tenim la quantitat d’esportistes. Estem en algunes modalitats entre el 60 i el 70% de llicències catalanes, de totes les de l’Estat. Tenim un interès especial que l’hoquei i el patinatge creixin al nostre voltant i tenim l’expertesa i el coneixement. Per això, volem fer una escola de formació que a través d’internet es projecti al món. Vam fitxar el Carles Folguera per tirar endavant el projecte i hi hem apostat molt, tot i que presenta dificultats econòmiques per la seva magnitud.