El currículum d’Aina Florenza podria ser perfectament el d’una jugadora veterana a punt de penjar els patins. Un títol mundial, un subcampionat i un europeu, dues copes d’Europa, dues OK Lliga, dos MVP de l’OK Lliga i dos cops pitxitxi de la competició. Florenza (Mataró 2002), però, té 20 anys i tota una carrera davant seu. Pal de paller en el Generali Palau, la maresmenca, que amb 13 anys ja va debutar en l’OK Lliga i amb 16 va ser campiona en els World Roller Games Barcelona 2019, ha rebut el guardó de millor esportista catalana del 2022, un reconeixement que fa extensiu a la “visibilització” de l’hoquei sobre patins femení.
Millor esportista del 2022. Imagino que va ser una gran alegria. Sabia que estava nominada?
Sí, em van avisar que estava nominada. Al cap d’uns dies em van dir que el jurat havia decidit que jo era la millor esportista del 2022. Vaig tenir molta alegria, no només per mi, sinó per l’hoquei femení. És molt positiu i molt important que es valori el nostre esport. Això ens dona més visibilitat i ressò.
La lliga europea comença avui, però el Palau descansa. Són quatre grups de tres equips. Això de jugar ara sí, ara no, no és una mica estrany?
Amb la covid es van fer formats concentrats, però abans ja s’havia fet de manera semblant. Ens agrada el format perquè ens permet viatjar.
Tornen a Vila-sana dimecres en l’OK Lliga, a una pista on va marcar el gol que les situava en la final de l’OK Lliga en l’últim segon. Molta rivalitat.
Sí, perquè cada vegada tenen un equip més competitiu, i quan t’has de jugar un títol, te l’acabes jugant o bé contra el Vila-sana o amb el Gijón. Si no és un, és l’altre. A més, en el Vila-sana hi ha moltes argentines i s’hi afegeix la rivalitat amb la selecció espanyola.
Són favorites a Europa després dels dos darrers títols?
Hem de seguir en la nostra línia. Haver guanyat els dos títols potser sí que et posa aquesta petita pressió. Però tampoc volem posar-nos l’etiqueta de favorites.
El gran Palau que enganxa va començar el dia que van perdre la final de la lliga europea contra el Voltregà?
Potser és un dels partits en què comencem a créixer com a equip i ens adonem que podem fer molt més. Tot és un procés que no ve d’un dia per l’altre, però aquell partit és un dels punts d’inflexió.
Ha tingut tres entrenadors en quatre cursos a pesar dels èxits conquerits. Suposo que deu ser molt enriquidor, però que també deu marejar una mica...
El primer entrenador que vaig tenir al Palau va ser Miquel Busquets, que tenia una manera de fer que era totalment diferent al que jo estava acostumada a Mataró. Al principi em va costar una mica, perquè jo abans no estava jugant en l’OK Lliga, i era una categoria nova. Era diferent en molts aspectes, però en un any m’hi vaig acostumar. Quan va arribar Ivan Jaquierz, tenia una manera de jugar molt diferent de la del Miquel, i ens hi vam adaptar molt ràpidament perquè l’estil beneficiava molt l’equip i ens va ajudar a millorar. Després va venir l’Ivan Sanz, que no va canviar tant la manera de jugar. Dels tres entrenadors va ser al que més ràpidament ens vam adaptar. Perquè va seguir el model que havia implementat l’entrenador anterior. Va ser com una continuïtat, i ara estem bé.
La gent de vegades pensa que són màquines i que és pràcticament obligatori que guanyin.
De vegades et pregunten: Com és que heu perdut? Què us ha passat? Doncs que som persones. Podem tenir un mal dia o que l’equip contrari hagi estat millor. Hi poden influir molts factors que de vegades no depenen de tu. Hi ha molts equips que ho fan molt bé i que estan al nostre nivell. Tot i que no ens agradi, hi ha partits en què et toca perdre.
Amb la consolidació del Vila-sana i l’arribada del Fraga, a més del Telecable, el Manlleu, el Voltregà o el Cerdanyola, estem davant de l’OK Lliga més competitiva dels últims anys?
Cada cop va millorant més i cada vegada hi ha més equips que pugen més forts, amb més competitivitat i més rivalitat. Anys enrere hi havia tres lligues, els de dalt, els de baix i els del mig, que feien una mica el que podien. Cada vegada es va ajuntant una mica més i ara potser ja hi ha només dues lligues, els de dalt i els de baix, i alguns equips de la part baixa també guanyen de vegades equips de la zona alta. Això abans mai no passava. Cada vegada hi ha més noies jugant, i això fa que l’hoquei femení pugi.
En l’aspecte tàctic s’està perdent una mica una certa innocència i s’està evolucionant cap a l’estil més tàctic de l’hoquei masculí?
Hi ha una evolució, però sense arribar als límits del masculí. Hi ha coses que es van assemblant més i van canviant.
En el fet d’avançar cap al professionalisme, l’evolució no s’acabava de veure...
Hi ha alguns clubs que, encara que no sigui com a professionals totals, però sí que poden oferir més diners a les seves jugadores perquè tenen més patrocinadors, però la majoria de clubs i la majoria de jugadores no tenen remuneració. També s’hauria de fer un pas endavant, perquè nosaltres fem la mateixa feina que fan els nois i amb les mateixes o més hores de dedicació. A poc a poc això hauria de començar a canviar.
Ara estudia. Veu el futur complicat quan hagi de treballar?
Encara que no vulguis, hi penses. Jo encara estic estudiant i vaig a la universitat. Això et permet una certa llibertat. Estic en aquell punt en què ho puc fer una mica tot. La universitat és més flexible, si un dia no hi vas no passa res. I també estic estudiant magisteri, una carrera que no té l’exigència, per exemple, de la de medicina. El dia que acabi la carrera –ara estic fent tercer– i hagi de treballar d’això o de qualsevol altra cosa, ja veurem com ho faré. En el meu equip hi ha jugadores més grans que jo i ja treballen. Molts dies venen a entrenar-se directament des de la feina. És complicat, i serà complicat compatibilitzar-ho. Les dones, la majoria, si no és per la feina o perquè volen ser mares, o pel que sigui, pleguen abans dels 30 anys.
Viu un gran moment golejador.
Estic molt contenta i és el reflex que l’equip funciona. Perquè si col·lectivament l’equip funciona, tot és més fàcil. Seguirem endavant i veurem fins quan dura. És difícil mantenir-se així.
Quan no marca, es disgusta?
Si no marco i l’equip perd, i més en un partit important, faig més autocrítica. No és la ràbia de no fer gols sinó de no haver-los fet i haver perdut.
En la base ja tenia aquest instint golejador?
No me’n recordo gaire. Vaig començar als sis anys amb el prebenjamí, i quan ets petita no mires gaire pels companys i només penses a fer gol. Potser no tant com ara, però gairebé sempre marcava algun golet.
Té una gran potència en els llançaments. Ho ha treballat molt o hi té un do innat?
Amb els anys, a mesura que vaig anar creixent, el vaig anar treballant. Té un mecanisme complicat, i més quan ets petit, que és difícil. De petita no sabia xutar, era de les nenes que no en sabien; em vaig ficar al cap intentar aprendre’n, i en vaig aprendre mínimament bé.
S’emmiralla en algun jugador o jugadora que fos molt bo en aquest apartat.
Quan era petita no em fixava gaire en això. Ara he vist molts jugadors i jugadores. En el tema xut m’hi fixo, però no és de les coses que em cridin més l’atenció. Em fixo molt en la manera d’arrencar, perquè a mi al principi em costava molt arrencar de tacs. Miro les que ho fan bé perquè són més ràpides.
Li agradaria ser coneguda?
No em molestaria gens que la gent em conegués, però potser em molestaria no viure tranquil·la. Que anés a qualsevol lloc i no sabessin qui soc, doncs no passaria res; però si no em pogués asseure tranquil·la a fer un cafè, potser sí que em molestaria. Les persones que són molt conegudes s’adapten i busquen solucions per poder fer la seva vida.
Quin balanç fa del subcampionat del món a l’Argentina?
Sabíem perfectament on anàvem. Com quan elles van venir a Barcelona fa tres anys. Sabíem que elles jugaven a casa i que si s’hi havien de deixar-se la cara, se l’hi deixarien. Nosaltres vam fer el que vam poder. Òbviament ens hauria agradat guanyar el títol mundial, però estem contentes. Elles també s’ho mereixien.