La CrÒNICA
Una desfilada de lluïments
El Barça té sempre l’obligació i la pressió de guanyar, per grandesa, per tradició, per pressupost, per equip i per plantilla. Però no sempre guanya i les derrotes sovint es magnifiquen gairebé més que les victòries. C’est la vie. El cop de la derrota en semifinals de l’OK Lliga del curs passat contra el Reus, amb eliminació en el cinquè partit al Palau, va coure i va fer mal. Però fent una lectura blaugrana positivista, ha servit també en certa manera per conscienciar encara més un grup que, com deia Pau Bargalló la setmana passada, rema amb sinergia en la mateixa direcció. I això es nota a la pista. No només pel valor numèric irrefutable –28 partits seguits sense perdre, amb 27 victòries i un empat a Caldes en l’OK Lliga i amb dos títols ja al sarró, la supercopa i la copa– sinó per les sensacions d’unió i de bloc que transmet, sobretot quan s’han de serrar les dents. El Barça fa espectacle però mai no frivolitza i està per la feina.
Divendres passat, per exemple, quan l’equip perdia contra el valent, jove i reinventat Igualada Rigat a la mitja part (2-1), els jugadors es van reunir de manera espontània als voltants de la porteria de Carles Grau per parlar i tractar de revertir la situació. En la segona part van sortir esperitats pressionant de valent i van capgirar la dinàmica. Amb Paueti Bargalló –probablement el millor jugador del món–cada cop més madur de cap de files, el Barça ha estat el millor equip de la copa Calafell 2023 i presenta candidatura per discutir amb energia la supremacia portuguesa a Europa guanyada, els dos últims anys, en tornejos de curt recorregut escapçats per la pandèmia. Aquest any, els dijous es juga una lliga europea com Déu mana malgrat que els horaris de Portugal, una hora menys i programant partits a les 21.30 h que aquí s’acaben de matinada, no ajuden gens a la difusió. El Barça pot segellar aquest dijous a Lodi l’accés a la final a vuit.
Sigui com vulgui, l’equip d’Edu Castro ha confirmat expectatives en la copa. Sense grans golejades i sabent patir, però amb una gran fiabilitat i un bloc titular que fa por. Fernández (Grau), Bargalló, Alabart, Hélder Nunes i Rodrigues formen un cinc intimidador que mou la bola a una gran velocitat i ofereix espectacle sense descuidar el rigor defensiu, bàsic en un hoquei actual en què un juvenil t’aixeca i pica com si res. L’esforç solidari ha tapat la baixa d’una assegurança com Mati Pascual, lesionat al mundial, i també ha igualat forces amb altres rivals amb rotacions quantitativament inferiors.
Sergi Fernández (Barça) va tancar a zero en les semifinals i va encaixar només dos gols en la final, dues actuacions de nivell que li van valer ser nomenat MVP del torneig, guardó que ja havia obtingut en la copa de Lloret de Mar 2018. El mateix Fernández va elogiar el partidàs en la semifinal de Càndid Ballart (Reus). També va ratllar a gran altura Martí Serra (Liceo) i el porter del Voltregà Miquel Estrada. Dels eliminats en els quarts, el jove de l’Igualada Guillem Torrents es va fer un tip de treure boles.
El nivell de joc i la qualitat dels partits, afegida a la incertesa inherent de la copa –justament per això el tòpic l’ha batejat com el torneig de KO–, han configurat un escenari d’enfrontaments intensos, ràpids, a voltes durs i entretinguts, molt agraïts de veure. Sense especulació excessiva, tot i certs i lògics replegaments tàctics per cansament o perquè al davant tens un Barça que et pot tombar a la lona en cinc minuts si li proposes un partit obert i d’amunt i avall. El ritme de la primera part de la final és un exemple paradigmàtic d’espectacle. Aquest gran nivell blaugrana i també del Deportivo Liceo –segurament inferior al del curs passat, en el qual va guanyar l’OK Lliga, però igualment un senyor equip–, de retruc, revalora les derrotes amb el cap ben alt dels seus oponents. Per tot plegat, ha estat una copa de reivindicacions. La del nou Voltregà Stern Motor de Lluís Teixidó, per exemple, que va donar la sorpresa contra el Noia Freixenet i va plantar cara al Liceo a pesar de l’expulsió d’Aleix Molas en les semifinals. O la del Reus Virginias, que va sobreposar-se a l’ambient contra un Calafell de qualitat i ambiciós en quarts i tan sols va cedir per un escarransit 1-0 contra el Barça en les semifinals.
El Reus-Calafell de divendres, amb el pavelló ple com un ou i molta gent dreta, va rememorar un ambient nostàlgic d’afició entregada mirant a la pista i no pas al mòbil. Només hi va faltar –no caldria– la boira de fum de tabac de nits memorables dels vuitanta i els noranta. Les 1.000 localitats del Joan Ortoll van fer curt en un esport en què el ciment és massa sovint una constant. És complicat trobar l’equilibri entre un pavelló petit i caliu o un de massa gran i fredor, però a Calafell s’ha vist hoquei de veritat.