Edu Castro
Entrenador del Barça d'hoquei sobre patins
“Els jugadors saben més hoquei que ningú”
“L’objectiu era ser molt competitius i els títols, venint d’on veníem, ens reforcen molt”
“La derrota contra el Porto és la imperfecció de la temporada, tot i que crec que vam fer un bon partit”
Jo, que no he passat de segona catalana, què li he d’explicar al Pau? He de facilitar-li l’hàbitat perquè se senti còmode
Vaig portar malament el final de la carrera d’Egurrola en el terreny personal. És la decisió més fotuda en sis anys
De vegades, quan comença un partit vols desaparèixer. Són tres segons de por escènica, de responsabilitat
Edu Castro (Vigo, 1966) és des de fa sis anys el tècnic del Barça d’hoquei sobre patins, un repte continu que viu amb orgull, il·lusió i agraïment. Amb un do innat per verbalitzar les seves reflexions, aquest advocat apassionat per la literatura tanca el curs amb un triplet –la reconquerida lliga perduda el curs anterior i guanyada sense cedir cap partit, la copa i la supercopa– i molt bones sensacions a pesar que se’ls va escapar la lliga europea, “la cirereta”. Criat des de ben petit a l’Hospitalet de Llobregat, atresora 19 títols dels 28 possibles al Barça.
Com vostè va dir, la temporada no ha estat perfecta però sí formidable.
Sí, perquè si dius perfecta algú et recordarà que no s’ha guanyat la copa d’Europa. Per tant, mesures les paraules, tot i que potser quedo una mica curt. Perfecta tampoc perquè hem perdut dos partits, un en la fase de grups de la lliga europea, que era intranscendent, tot i que mai ho és, però l’altre va significar no guanyar un títol, el més important, el que més il·lusió ens fa, sempre ho diem. No vam ser capaços de derrotar el Porto, tot i que crec que vam jugar un bon partit. Aquesta és la imperfecció de la temporada. És cert que, venint d’on veníem, ens ha reforçat molt.
Tampoc hi ha una gran diferència entre els partits que han guanyat i han perdut contra el Porto en els últims anys.
Evidentment. Ja fa sis anys que ens juguem títols amb el Porto. L’epicentre de l’hoquei s’està traslladant a Portugal, les darreres fases finals europees s’estan jugant allí i en el nostre projecte ens ha tocat viure amb això. I en aquests partits és molt important posar-se al davant per jugar amb el neguit del contrari. Això, contra el Porto, no es va produir, tot i que crec que vam fer una primera part molt bona. Ells van sortir molt agressius i, quan el partit estava 4-1, tenia més pinta d’acabar 6-2 que no pas 4-3, l’equip va tornar a demostrar mentalment que era allà i podíem fer l’empat. L’endemà vam fer una xerrada a l’hotel i vam dir que fins i tot en la derrota ens agradava com juguem i, sobretot, que havíem d’encarar-nos al play-off de lliga amb aquest esperit.
Fent referència a Enrique Vila-Matas, un dels seus escriptors preferits, i una de les seves novel·les, ‘El viaje vertical’, en la qual apareix l’hoquei sobre patins, el ‘viatge vertical’ a Portugal, si em permet, és cada vegada més complicat.
Molt bona aquesta. Primer cal que sàpigues que aquest any m’han presentat l’Enrique Vila-Matas.
Enhorabona. Això també li ho volia preguntar...
És un d’aquells intangibles que fan el Barça encara més gran i és haver pogut conèixer un referent literari d’aquesta magnitud, que ho és per a mi i per a molta gent. Vaig tenir una xerrada amb ell extensa sobre tot a la vida, el Barça, la literatura… Li vaig agrair el final de Lejos de Veracruz. Sempre dic que és la pàgina que m’ha impactat més des del punt de vista literari. Respecte a El viaje vertical, em va parlar de l’eròtica del perdedor, d’aquest famós partit Barça-Porto al Palau, que era real i amb anècdotes verídiques. Ell va estudiar als Maristes de Sant Joan i l’hoquei allí era un esport de referència. De fet, d’allí va sortir Carles Trullols. Mai no l’havia practicat però l’ha tingut ben present. En la novel·la, en concret, un matrimoni se separa quan ja són grans i ell comença a fer un viatge vertical cap al sud, cap a l’illa de Madeira, i es troba el Porto que venia del Palau a l’avió. És una bona metàfora, que quan vas cap avall, el que importa és redreçar-te i pensar què es pot fer millor. I això, tornant al Barça, ens va passar l’any passat quan vam perdre la semifinal de l’OK Lliga. Va ser un sotrac i des de l’inici de la temporada ens vam conxorxar per ser molt competitius, l’objectiu de la temporada.
Es podria considerar que s’ha encarit el títol europeu perquè hi ha més equips bons i més quantitat de jugadors de nivell?
Afortunadament, hi ha més equips professionals. Això significa que hi ha més mercat perquè els jugadors es preparin molt bé. A Portugal s’està invertint molt per portar talent, hi ha molts jugadors molt competitius. El problema fonamental per a l’OK Lliga, però, no és aquest: és que estan marxant joves a Itàlia perquè els projectes esportius no poden retenir no ja el màxim talent, sinó ni el talent emergent. Què acaba passant? Una paradoxa. I és que en el món de l’hoquei sempre s’ha dit que el Barça és l’únic professional perquè hi pot dedicar molts calés, cosa que no és certa, perquè ser professional no significa dedicar-hi molts diners. Es pot tenir un equip molt professional amb menys recursos. Ja hi ha equips així. El que falta a l’OK Lliga són més projectes professionals, i això no és culpa del Barça. Aquí tenim equips com el Liceo, el Reus, el Noia i ara el Calafell, que estan treballant molt bé. Però ara la lliga portuguesa està per damunt i hi ha sis equips que la poden guanyar.
Hi ha certa reticència a manifestar-ho tan obertament.
Jo deia que, abans d’arribar la pandèmia, el Reus havia deixat fora l’Sporting de Lisboa, que era el campió, en una lligueta. El que és cert és que, després, cada vegada més equips portuguesos han captat jugadors. No només consagrats, sinó joves, com per exemple el Roc Pujadas. Això, evidentment, fa pujar el nivell de la seva lliga. Una altra cosa és que aquí el nivell mitjà sigui competitiu, perquè aquí es treballa molt tàcticament i vas a qualsevol pista i tens feina. No és fàcil guanyar a Arenys de Munt, per exemple. O a Alcoi. Hem guanyat bastants partits per només un gol. Fa uns anys quan Edu Fernández i Borja López, que jugaven a l’Igualada i el Vic, se’n van anar a La Vendéenne (França) perquè aquí no se’ls podia retenir econòmicament, ja començava tot. I ara la diàspora és constant. També diria que si aquest curs el Reus i el Liceo haguessin entrat a la final a vuit europea, que hi van estar molt a prop, hauria estat normal. El Reus va quedar fora perquè ja sabem què va passar i el Liceo va caure en l’últim partit contra l’Oliveirense perdent d’un gol.
Se’ls ha vist amb gana i actitud a la pista i en els temps morts. Creu que un temps pot reflectir la dinàmica d’un equip?
De vegades et diuen: “Els jugadors han participat molt en un temps mort.” I això per mi és un elogi. És fonamental. Desenvolupem un model de joc que no seria res sense les seves aportacions. Hi ha un moviment, que no diré quin és, que està parit per ells des del principi fins al final. El més important és que els jugadors creguin en el que fan. I en els temps començo donant context de què és el que volem fer, però després ells participen. De fet, no només en els temps. També en les xerrades que fan en els primers minuts del descans. Molts cops els he dit que és molt més important que el que els pugui dir jo.
El caràcter de l’equip va aflorar en el tercer partit a Riazor quan el Liceo es va posar dos cops al davant.
Sabíem que arribaria un moment que l’equip contrari es posaria al davant. Tant de bo que no passi, però si passa has de continuar creient i has de pensar que, per molt que portis la samarreta del Barça, som humans i és possible que et generi ansietat. Quan això no passa és difícil treballar-ho. Per tant, has de corregir sobre hipòtesis.
Tindrà baixes en l’inici del curs per les vermelles de Bargalló i Fernández a set segons del final.
Ja hi pensarem al juliol, però la supercopa es presenta dura.
Tirem enrere. Quan va irrompre la pandèmia, aquell Barça estava en plenitud...
Recordo sempre una frase del Panadero, que va dir que mai havien jugat al nivell d’aquell curs. Vam fer gran resultats amb victòries molt àmplies. Crec recordar que vam guanyar a Sarzana per 0-10, vam vèncer a Lisboa...
Fernando Pessoa diu que un home és de la mida del que veu. La mesura d’un tècnic del Barça són els títols?
No, soc de la mida del que veig amb ells, del que m’ajuden. Hi ha una metàfora que ara no recordo de qui és i que m’agrada molt: la d’una persona baixeta que veu moltes coses perquè s’ha enfilat a les espatlles d’un gegant. Els jugadors saben més d’hoquei que ningú. Es tracta que ells et donin informació constant i si els entrenadors tenim algun èxit és la gestió de destriar i seleccionar-la, com treballar-la i en quin moment, i en això sí que els podem ajudar molt. En els dos últims anys hem fet una incorporació espectacular a l’staff, que és la Laura Suárez, la psicòloga, que ens ha ajudat molt. El sotrac de l’any passat ens va anar bé. Quan no pares de guanyar, pot arribar un moment, i això no és el que va passar l’any passat, en què tu mateix pensis que això és el que és normal. Però quan tens una hòstia com aquella, treballar és, entre cometes, més senzill perquè els jugadors ja saben el que no volen, ja ho han viscut i no cal que els ho diguis. L’únic que s’ha d’evitar és que torni el fantasma. Tenim la sensació que hem guanyat dues lligues, la fase regular i el play-off, sense perdre cap partit i amb dos empats. Ve la copa d’Europa, anava a dir que la perdem, però dic que no la guanyem, i després tornes a començar de zero i t’estàs jugant la temporada.
Entrenar el Barça, i malgrat que vostè té contracte fins al 2024, genera incertesa? Com ho ha portat en aquests sis anys?
Hi ha hagut moments de tot. L’exigència del Barça és més la que ens imposem nosaltres que no la que percebem des de dins del club. La de fora sí que és real. L’altre dia sentia Guardiola que deia que a Alemanya i Anglaterra no havia patit tant com aquí. En el nostre esport això no passa, però nosaltres ens autoexigim molt. Els personatges de Vila-Matas diuen que en algunes circumstàncies els agradaria desaparèixer, que ningú els busqués. A mi em passa quan comença un partit. Són tres segons.
És angoixa?
Més aviat responsabilitat. És pensar què faig aquí ara mateix. Quan comença, ja passa. Una mena de por escènica. Potser en el món del periodisme o dels escriptors seria la por al full en blanc. En l’esport, a més, depèn del que tu facis però també d’un component que es diu joc i que és aleatori. Has preparat uns escenaris i després se’n produeixen uns altres.
I per això, per resoldre aquestes situacions, hi ha jugadors genials com Pau Bargalló.
Per això són tan importants. O João, que ho toca tot a la primera. Sempre recordaré que quan va arribar i li vaig dir: “No t’escalfaré el cap, el que volem és que la bola vagi molt ràpida”, em va contestar que al seu estic la bola durava un segon. I és veritat. Que els dos porters, Chencho i Carles Grau, facin una gran temporada i que al darrere hi hagi una gran feina defensiva, que les possessions siguin perilloses però alhora concedir poques contres..., tot suma. Que el dia que marxem el nostre hoquei hagi estat recognoscible.
Bargalló subratlla que se sent molt a gust amb l’estil de joc que vostè ha implantat.
Entenem que el jugador sempre ha d’estar al servei de l’equip i no a l’inrevés. Una organització mínima en el marc d’un talent infinit. No intentis ordenar, que és una paraula lletja: organitza. Que el seu talent es vegi recompensat en determinades situacions i que les línies vermelles siguin molt poques però infranquejables. És més fàcil dir-li a algú el que no pot fer que no pas el que pot fer, entre altres coses perquè jo no li puc dir al Pau què pot fer. Imagina’t, jo que no he passat de segona catalana, què li he d’explicar, jo? El que he de fer és facilitar-li l’hàbitat en què ell se senti còmode. Li agraeixo al Pau el comentari, em consta que li agrada al que juguem, el que volem entre tots.
Sempre hi ha decisions complicades. Com va portar el final de la carrera d’Egurrola?
Malament en el terreny personal. No deixes de ser el tècnic que ets allà dient: “Fins aquí.”
Moltes hores de son...
Recordo parlar amb algú i confessar-li que potser era la situació més fotuda en els sis anys. De fet, “potser”, no, seguríssim. El dia de dir-l’hi ho vaig passar malament. El Pulpo no només és qui és pel seu nivell esportiu, també ha estat un referent dins del vestidor, un líder, una de les persones que més ens han ajudat tàcticament. Per exemple, la defensa del tres contra dos esglaonada en contraatac que jo vaig batejar com a tàndem però ningú més n’hi diu, la va parir ell.
Com han gestionat la baixa del lesionat Mati Pascual?
En tots els partits hem tingut la baixa d’algun dels deu professionals. Primer va estar lesionat el Sergi Llorca i després el Matías Pascual va tornar lesionat del mundial. Està millor, però encara no hi ha data de tornada. Fèiem rotacions de quatre de set o vuit minuts i hem hagut de canviar el mètode, tot i que el jove Joan Pascual ens ha ajudat molt en la fase regular. Ens hem reinventat bé.
No fitxar un substitut, va ser a causa de les retallades?
No. Teníem la sensació que podíem ser molt competitius.
Els afecten, les retallades?
Podria passar. És un escenari que no es descarta però suposem que no. Sabem on som, sabem que és un privilegi increïble ser aquí i l’època en què està el club. I farem el que calgui per ajudar.
Com canviarà l’equip sense Hélder Nunes?
A la Corunya li vaig dir que ens féssim una abraçada i li vaig dir que havia estat un plaer entrenar-lo. És un d’aquells jugadors que posen nerviós a l’entrenador en positiu. És capaç de rematar de pala amb la mà canviada, com un gol que va fer a Sant Hipòlit en un contraatac meravellós. A un geni només pots donar-li les gràcies. Marxa dient que han estat els millors quatre anys de la seva vida. Amb el seu substitut, l’ADN serà el mateix.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Diumenge,24 novembre 2024