“El Barça-Reus és una final”

“Hi arribem bé. L’últim títol a San Juan referma que estem fent bé les coses”

“Quan jugava al Voltregà amb 16 anys, veia la gent retirar-se amb 31 o 32 anys. Mai m’hauria pensat arribar als 42 anys”

Sergi Panadero, al vestidor del Palau JUANMA RAMOS.

El Barça és un amor a primera vista. Jo he buscat rendir i el club m’ho ha donat tot

He intentat ser intel·ligent i veure en cada moment com podia ser més útil a l’equip

Joan Martí - BARCELONA

Sergi Panadero (Vic, 1982) ho ha guanyat tot en 21 anys de servei a la causa en el Barça –65 títols–, al qual va arribar el 2003 amb 21 anys procedent del Voltregà, on ja havia despuntat i aixecat una copa de la CERS. Precoç, va debutar a l’OK Lliga amb només 16 anys a l’equip osonenc. Ha estat una peça bàsica en el club, en la selecció espanyola –4 títols mundials i 5 d’europeus– i en la selecció catalana –una copa Amèrica– per la seva polivalència, rigor tàctic i la seva tècnica i el seu treball, que li han permès mantenir-se a l’elit. Divendres inicia a Calafell en els quarts contra el Reus Virginias la seva enèsima participació en la copa amb l’objectiu de guanyar el seu onzè títol i el vint-i-sisè de la secció.

Com arriba el Barça?

Molt bé, amb una dinàmica molt bona i ja parlo de fa molt temps, des que vam caure en el play-off de fa dos anys. Va ser un punt i a part i l’equip va fer un pas endavant. Amb bon joc, bons resultats i títols. L’últim a San Juan referma que fem bé les coses.

Aprendre quan es perd...

Diu molt de nosaltres com a equip. Saber aixecar-te quan has tingut una sotragada. Podem caure, però ens aixequem bé.

És favorit el Barça?

En el dia d’avui i sense desmerèixer cap equip, sí. Però també tinc clar que la copa és de les competicions més difícils.

Per triomfar al Barça cal caràcter per assumir la pressió?

Sovint es dona per suposat que ha de guanyar, però no és fàcil. L’esport és cada vegada més complicat. Els altres equips són cada cop més professionals i tothom es prepara bé. I en una final sempre poden passar moltes coses.

Es fa estrany veure una copa sense el Liceo i amb uns quarts contra el Reus, la final de fa dos anys a Lleida.

Sens dubte, és estrany. Estem acostumats que hi hagi el Liceo i trobar-te el Reus tan aviat en els quarts també és especial. És un partit molt atractiu per a nosaltres i per a ells i intentarem afrontar-lo com el que és: una final.

Suposo que va disfrutar a San Juan, amb gol inclòs en la final i en un escenari on ja havia guanyat la Intercontinental del 2018 i un mundial.

Sí, ja coneixia l’ambient i ho vaig tornar a gaudir. Jugar aquests tipus de partits contra un Porto amb el nivell que té i a l’Aldo Cantoni, on caben 8.000 persones, per a un jugador d’hoquei és espectacular.

La motivació és la clau per al sacrifici indispensable per estar tants anys al capdamunt?

La motivació és molt important i t’ha d’apassionar el que fas. Ja fa uns quants anys que tinc claríssim que mai no sé quin serà el meu últim any jugant i ho afronto així. I tenint molt clar que un cop acabi de jugar, s’acabarà la meva passió i hauré de veure si trobo una altra passió com la que he tingut fins ara. Estic complint un somni i sé que s’acabarà. Intento disfrutar-lo al màxim i allargar-lo al màxim, sabent que en qualsevol moment es pot acabar.

Tots els entrenadors que han passat pel club l’han fet jugar, i molt, sempre. La seva polivalència és un dels secrets?

Sempre he intentat ser un jugador intel·ligent i veure en cada moment de la meva vida esportiva com podia ser més útil a l’equip. He intentat adaptar-me al que m’ha demanat l’entrenador i crec que això també m’ha enriquit molt com a jugador.

De què ha jugat?

Vaig començar de davanter i amb els anys i els fitxatges he anat endarrerint la posició. L’essència d’haver jugat a diferents posicions la mantens i t’acabes convertint en un jugador polivalent.

Ara cal ser més físic?

Cal més velocitat perquè l’hoquei és més ràpid i els jugadors, alhora, són més tècnics, també perquè hi ha menys contacte i es poder fer coses com aixecar pilotes que abans no es podien fer. Coses que quan jo vaig debutar eren impensables. S’han guanyat coses i se n’han perdut d’altres.

Què li ha donat l’hoquei i a l’inrevés?

En l’àmbit familiar m’ha donat molt i també m’ha pres molt. De vegades no pots disfrutar de veure un partit dels teus fills. I això també pesa i és una càrrega que portes. Per sort, aquests anys també m’he pogut anar formant i he obtingut una diplomatura d’empresarials i un màster de gestió esportiva i també em vaig treure el carnet d’entrenador. Tot i l’exigència que he tingut, m’he anat formant, conscient que quan acabes, i més en aquesta edat avançada, és difícil entrar en el mercat laboral.

I el Barça?

Ha estat una relació mútua. Un amor a primera vista. Sempre que he posat un peu al Palau, he intentat ser professional cent per cent i he cuidat tots els detalls per tenir el màxim rendiment. I el Barça també m’ho ha donat tot. M’ha cuidat. S’ha preocupat de mi. M’ha fet créixer com a persona i m’ha transmès valors molt importants a la vida que els portaré per sempre. He intentat ser al màxim de professional i ser un exemple per a la gent que ve a veure hoquei i per als nanos que pugen.

Quin és el company que més bocabadat l’ha deixat pel seu virtuosisme?

He tingut molts companys virtuosos. Un dels que em van impressionar per la seva competitivitat i per la seva manera de patinar és David Páez. Havia jugat contra ell de molt jove i em va semblar un jugador molt competitiu, molt ràpid i molt complet. Amb mi es va portar sempre molt bé i ara, quan vam anar a San Juan, ens vam trobar.

De tots els seus Barça, quin ha estat el millor? Vostè va dir que era el de la pandèmia, que feia camí per tornar a regnar a Europa. S’hi referma?

Sí, aquell any estàvem jugant molt bé. Allò que dius: ha de passar alguna cosa molt gran perquè no puguem guanyar títols. Tot i que sempre pots caure en una final si l’altre equip està en una dinàmica bona. El joc era molt fluid, i ens sortia tot. Si no ho haguéssim guanyat tot, hauríem lluitat per tot.

Europa. Aquest any sí?

La lliga portuguesa ha fet un salt endavant amb grans plantilles, però la d’aquí també és competitiva, amb molts nanos que pugen. Això no treu que, tal com es veu amb el nombre d’equips portuguesos que arriben als quarts europeus, allí estan apostant més per l’hoquei des del punt de vista econòmic. Haurem d’intentar seguir traient jugadors.

I que no marxin...

I que no marxin, sí.

Deia Egurrola que havia rebut poques ofertes en la seva carrera perquè tothom ja sabia que estava al Barça.

A mi m’ha passat el mateix.

El seduiria una aventura portuguesa o acabar la seva carrera al Voltregà?

Estic en un moment en què vaig pilota endavant i vaig fent. Som al mes de març i en qüestió de dos mesos s’haurà de veure quin és el meu futur. M’havia plantejat no pensar-hi fins que no passés la copa.

Com visualitza la retirada? Amb l’emoció de l’últim dia i la buidor de l’endemà o amb l’alliberament de l’endemà per poder fer coses que l’esport li impedia fer? Hi pensa?

Hi penses. Ja no ets un nen. Fins ara la part esportiva m’ha condicionat molt les vacances, l’alimentació, la recuperació. Com més gran m’he anat fent, més professional m’he tornat perquè és llei de vida. Si em cuidés menys que de jove, ja hauria d’haver plegat. Tendeixes a cuidar-te més.

I això entenc que afecta tot l’entorn familiar.

Intentes que afecti el mínim possible, però afecta; en les vacances, per exemple: has de vigilar de no deixar gaires dies sense activitat. Mantenir-te bé costa. I això fa que tinguis el dia a dia molt pensat.

En tot cas, forma part de la primera generació de privilegiats que arriba als 40 anys formant part de l’elit. Poc s’ho hauria pensat.

Ni de conya. Quan començava a jugar amb el Voltregà amb 16 o 17 anys, veia els jugadors retirar-se amb 31 o 32 anys. Mai vaig pensar que podria arribar als 42 anys.