Invocació de la màgia del Palau
Hoquei sobre patins. Lliga europea. El Barça necessita suport per aixecar la llosa del 4-1 contra el potent Sporting (20.30 h) i accedir a la final a quatre per lluitar pel títol més desitjat
Caixa o faixa. Aquesta és la qüestió. Cinquanta minuts, si no hi ha pròrroga, separen el Barça de la supervivència i de jugar la desitjada final a quatre o de l’eliminació europea, que seria un cop dur per a un projecte que anava com una bassa d’oli fins que l’Sporting, en un partit fatídic, li va endossar un 4-1 que avui serà reversible si el Palau s’hi aboca i si l’equip respon com en les grans ocasions (20.30 h, Esport3). El Barça, d’entrada, ha jugat bé les seves cartes físiques. Amb Pau Bargalló, el líder, i Xavi Barroso tocats, el club va fer una aposta decidida pel descans i la recuperació i tots dos van renunciar a jugar per Setmana Santa el torneig de Montreux, una decisió sàvia. No en va, el mateix Edu Castro ha definit en to tan reduccionista com eloqüent l’enfrontament com “el partit”. La resta de duels de quarts d’avui són: Benfica-Barcelos (2-4); Trissino-Oliveirense (4-4) i Lodi-Porto (1-4).
L’Sporting, sigui dit d’entrada, és un equipàs farcit de figures internacionals com el davanter osonenc Ferran Font, al qual se li atribueix un futur blaugrana. Té, entre d’altres, el porter Girão, i els jugadors de pista Matías Platero, Magalhães, Toni Pérez, Verona i el jove Bessa, que va marcar en l’anada. Però hi destaca sovint l’home que a Lisboa va tallar el bacallà –dos gols–: l’argentí Gonzalo Nolito Romero, amb un tret exterior mortífer i amb una alta dosi de competitivitat. L’Sporting és segon a la lliga portuguesa a un punt del Porto i ha guanyat els tres darrers partits. Atresora tres lligues europees en el seu palmarès (1977, 2019, 2021). El Barça és el rei europeu amb 22 títols i només ha perdut tres partits en tot el curs: la final de la lliga catalana contra el Noia, el duel contra el Liceo a Riazor, amb baixes i sense cap transcendència en una fase regular de l’OK Lliga que té guanyada, i l’anada a Lisboa, fet que l’obliga a una gesta i a plantejar un partit intens i obert sense caure en el suïcidi. En aquest context, l’actuació del porter del Barça, Sergi Fernández o Carles Grau,i de la defensa per evitar les transicions portugueses ha de ser impol·luta, com recorda Castro: “Hem de treballar bé cada situació i ser molt pulcres en atac i i en defensa, sobretot vigilar bé les transicions.” El partit d’anada tampoc no es pot dir que fos un festival de l’Sporting, que, això sí, va tenir la virtut d’aprofitar millor les ocasions i va generar amb rapidesa. Elevar el llistó defensiu i que l’equip visitant senti la pressió de jugar a fora serà cabdal.
Domínguez no seguirà
Ja és curiós que l’Sporting fes dimarts en una setmana tan transcendent l’anunci del final de trajecte quan s’acabi el curs del seu tècnic, Alejandro Domínguez , que “torna a Espanya per motius personals”. El club descriu l’adeu com una “sortida amistosa”. L’argentí, paradigma del joc d’atac, complia la segona temporada a l’equip. Abans havia estat al Benfica, a les seleccions espanyola femenina i masculina i el Reus.
Remuntada per 5-1 contra l’Sporting al 2015 al Palau
El Barça ja té un precedent recent al qual aferrar-se. El 17 d’octubre del 2015, amb Ricard Muñoz a la banqueta i un equip en què hi havia Sergi Panadero, Sergi Fernández, Xavi Barroso i Matías Pascual, que, curiosament, també estava lesionat com ara, va aixecar la copa Continental remuntant un 2-0. L’argentí, de fet, es va fer mal en el partit d’anada a Portugal i tenia un esquinç de grau dos al turmell esquerre. Pletòric, el Barça va vèncer per 5-1 –ara, en faria prou–, amb gols d’Ordóñez, Costa, Edu Lamas, Gual i Panadero de penal. El Barça era el vigent campió d’Europa i l’Sporting va jugar la continental perquè havia guanyat la CERS contra el Reus a Igualada. Enguany la F-4 es juga, curiosament, a les Comes aquest cap de setmana.