Hem treballat molt bé durant tota la temporada i la feina ha tingut la seva recompensa. Hem anat fent el nostre camí i al final les circumstàncies s’han donat i estem molt contentes. La pressió també pot ser un factor perquè nosaltres no teníem res a perdre i ja estàvem molt contentes d’haver arribat a la final a quatre, que ja era com un premi.

Tota la història personal que tenim algunes jugadores i alguna part de l’staff amb el Vila-sana encara fa millor que guanyéssim la Champions contra elles. Guanyar el títol europeu em fa molta il·lusió i és un somni fet realitat.

La María va fer la preparació per a l’europeu d’Olot i es va lesionar, però també formava part de l’equip i també té la medalla. Totes dues som dobles campiones d’Europa aquesta temporada. I això em fa molt feliç.

Això diu molt de les porteres que tenim a la nostra lliga. Som les millors porteres que hi ha a Europa i pràcticament al món i això es nota i provoca menys gols i les tandes de penals. Que hi hagi menys gols és més merit de les porteres que no pas demèrit de les atacants perquè el joc és molt ofensiu.

Sí i no. A veure. L’hoquei sobre patins masculí és més físic però el femení està evolucionant molt en el nivell físic. Ara els partits estan molt oberts i es fa més difícil saber qui guanyarà. Això diu molt de l’OK Lliga. De fet, ja s’ha vist que quatre equips de la nostra lliga han disputat la final a quatre europea.

Queden quatre partits de la fase regular i lluitarem per guanyar-los tots. Ens toqui qui ens toqui, anirem a disputar el play-off i a disfrutar-lo. És l’últim títol que queda del curs i per què no? Després del que hem fet, aspirem a tot en l’OK Lliga.

Hauríem d’esperar els errors dels de davant i és difícil. Però crec que el factor pista, com s’ha vist en molts partits d’aquest curs, tampoc no té tanta influència. És important però tampoc és clau.

Per una banda, la lliga premia la regularitat i això està bé perquè ja hi ha altres competicions amb un altre format. Però com a jugadora m’agrada disputar el play-off, que dona més emoció i espectacle i és més divertit per als espectadors.

Tota la meva família ha jugat i el meu germà encara hi juga al Vendrell i en va formar part en l’època en què van guanyar els títols quan jo era petita. El meu pare està retirat de tot i ara ho viu com a aficionat.

De femení, quan jo era més petita, hi havia el Vilanova i el Reus, bàsicament. El meu pare era molt amic del Ramon Porta, el president del Vila-sana, i li va dir que necessitaven una portera. Ens van facilitar poder jugar al Vendrell amb nois i amb noies al Vila-sana. Hi anava un dia a la setmana amb altres noies de la zona del Vendrell i de Reus. Vam crear un grup molt xulo.

Estem en converses i no hi ha res tancat. No hi ha res oficial.

No et pensis...

Sí, va ser una bona etapa, però em va arribar l’oferta del Fraga i no ho vaig dubtar perquè es feia un equip molt ambiciós i amb retrobaments de jugadores i tècnic que havíem estat al Vila-sana. Són moltes coses. Vaig estar molt bé al Manlleu, però quan em truquen i m’ofereixen el que m’oferixen, no ho puc rebutjar. Al Fraga, tot i que la majoria compatibilitzem l’hoquei sobre patins amb la feina, som molt professionals i nosaltres ens hi considerem. Ens entrenem quatre dies per setmana i el club ens exigeix que siguem professionals.