Sergi Panadero
JUGADOR DEL BARÇA QUE PENJA ELS PATINS
“Es va alinear tot i vaig disfrutar com un nen”
“Jo porto el dorsal 9 de tota la vida i vaig marcar el darrer gol de la meva trajectòria quan faltaven 9 segons per al final”
“Malgrat les baixes, l’equip es va saber sobreposar i va demostrar que té molta fam”
Ara em toca retornar a la família tots els sacrificis que ha fet per mi perquè jo hagi pogut complir el meu somni
Sergi Panadero (Vic, 1982) va posar diumenge punt final a una carrera esportiva de somni, amb un final de pel·lícula carregat de sentiments. El seu darrer contacte amb la bola va acabar en gol a l’Ateneu contra el Noia en el quart partit de la final de l’OK Lliga, un epíleg merescut per a un jugador exemplar. Format al Voltregà, el polivalent osonenc ha estat durant 21 temporades en el primer nivell al Barça, que aviat és dit. Amb 68, quatre aquest curs –OK Lliga, copa, supercopa i copa Intercontinental–, és el cinquè jugador de la història del club amb més títols rere Aitor Egurrola (78), David Barrufet (71), Aitor Ariño (70) i Victor Tomàs (69). Marxa un dels grans.
Va passar més nervis dels habituals o va tenir sensacions diferents abans del partit de divendres, que hauria pogut ser l’últim, i el de diumenge, que va posar fi a la seva carrera?
Sí, vaig tenir sensacions diferents. Saps que pot ser l’últim partit i això es nota. Et passen moltes coses pel cap que en un partit normal no et passen i vaig intentar portar-ho de la millor manera, que no era fàcil.
No era fàcil ni emocionalment ni esportivament...
Exacte. Jugàvem en una pista molt complicada, contra un Noia que a la seva pista aquest any ha estat intractable, i no podíem desconcentrar-nos ni un moment. També és cert que un cop ja estàs amb els patins posats i l’àrbitre xiula l’inici del partit, totes les sensacions i les emocions que tens queden al marge. Quan s’acaba el partit, que ja ho tens coll avall, tornen les emocions i llavors ja és incontrolable...
Va plorar en els últims minuts, amb el partit sentenciat.
Sí. Tenia molts records i molta emoció, sabent que eren els meus últims minuts i disfrutant-los al màxim.
Ja té mèrit que en aquells moments de màxima càrrega emocional fes un llançament a porta tan net i marqués l’1-5 en un final de guió cinematogràfic en els darrers instants del partit i de la seva vida esportiva.
Quan penses com t’agradaria acabar el teu últim partit, una de les idees que et ve al cap és aquesta. Però que acabi passant és gairebé impossible. Es va alinear tot i ho vaig disfrutar com un nen. Tot un seguit de coincidències. Jo porto el dorsal 9 de tota la vida i vaig marcar quan faltaven 9 segons per al final.
Se sent un afortunat?
Em sento un privilegiat. És cert que ningú no m’ha regalat res, però això no vol dir que no em senti un privilegiat per haver pogut estar tants i tants anys al Barça i haver pogut disfrutar de tots aquests companys que he tingut durant tots aquests anys a l’equip.
El Noia Freixenet ha estat un gran rival en la final. El Barça va tancar el títol sense Barroso, absent en el quart partit per molèsties a l’esquena, ni Pau, lesionat, que ja es va perdre el tercer partit.
Dona més mèrit al títol i demostra que, malgrat les baixes, que eren molt importants, l’equip es va saber sobreposar i que està format per jugadors guanyadors que encara tenen molta fam. Ho van demostrar en un quart partit, en què van donar un plus més.
Suposo que també devia ser un moment de gran càrrega emocional quan van visitar el lesionat Pau Bargalló a casa seva amb la copa.
Ho vam viure amb alegria. Ell ho ha passat malament. No li agrada perdre’s cap partit per res del món. Ni un entrenament. És supercompetitiu. Per a ell, que ara se’n va, ha estat un cop molt dur no poder acabar jugant. Ha estat una lesió complicada i teníem ganes de portar-li la copa. Ens hauria agradat portar-l’hi divendres, però no va poder ser.
Ha estat una temporada de matrícula d’honor, com deia Alabart i reafirmava Edu Castro?
Hi estic d’acord. Ha estat una temporada boníssima, tot i que ens queda l’espina de no haver pogut accedir a la final four de la copa d’Europa, tot i que la vam jugar molt bé i la vam competir molt bé. Per mèrits, hi hauríem pogut ser. L’esport té aquestes coses. No ens va sortir el partit que volíem en l’anada a la pista de l’Sporting, tot i que hauríem pogut passar nosaltres. En la fase regular havíem estat superbé.
Ho va viure com un cop molt dur a títol personal en el tram final de la seva trajectòria?
Sí. Sempre tens la il·lusió de guanyar la copa d’Europa, però l’esport és això. De fet, l’Sporting, un rival durísssim, va acabar aixecant el títol. Això et recorda que guanyar sempre és complicat.
Per què penja els patins quan es donava per fet que jugaria al Voltregà després del seu comunicat en què anunciava el punt final a la seva trajectòria de blaugrana?
Estava tot una mica en l’aire. I vaig valorar que acabar al Barça era una bona manera de posar punt final a la meva carrera. En clau laboral encara estàvem acabant de concretar amb el Barça. Quan es va tancar tot, vaig optar per plegar, valorant la meva edat i trajectòria. Era un bon moment.
Quina serà la nova feina?
Prefereixo que ho digui el Barça. No és cap secret, però prefereixo que sigui el club qui ho comuniqui.
Quan es va aixecar dilluns, va sentir satisfacció, buidor o encara està en plena fase d’adrenalina?
Quan es va acabar el partit estava content per haver guanyat i trist perquè deixava de fer el que més m’agrada. Encara ho estic acabant de pair i passant una mica el dol. Jugo des que tinc quatre anys i el fet de deixar-ho és complicat. Per sort, a casa tinc una família molt gran. Ara és el moment de canviar el xip per afrontar nous reptes i veure l’hoquei sobre patins des d’una altra perspectiva.
Quines dues o tres imatges reprodueix mentalment en una anàlisi ràpida i intuïtiva.
Em ve de seguida la família. La meva dona és qui ha patit més el meu mal humor i qui ha hagut de condicionar la seva vida perquè jo pogués complir els meus objectius i el meu somni. Ara em toca a mi retornar-los tot el que ells han fet per mi.
Com veu el Barça del futur, amb tres baixes i entrenador nou?
El Barça sempre és el Barça i serà competitiu. Vingui qui vingui, continuarà sent un equipàs i lluitarà per tots els títols.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.