Jepi Selva (Barcelona, 1985) va ser diumenge l’MVP de la final de la XX Frit Ravich Lliga Catalana i va catapultar el Parlem Calafell al títol marcant els tres gols contra el Sant Just. Bicampió mundial amb la selecció espanyola, bicampió europeu –CERS amb el Vendrell i Europe Cup amb el Lleida– i bicampió de copa –Noia i Vendrell–, a m és de guanyar la Continental amb l'Oliveirense, Selva, establert a Valls, és un dels pocs jugadors que han disputat les tres grans lligues: OK Lliga, amb el Noia, el Blanes, el Vendrell, el Reus, el Lleida i el Calafell; Portugal (Oliveirense) i Itàlia (Viareggio). Molt motivat, és el segon curs que juga al club penedesenc.
Quina manera de començar la temporada. Tres gols en la final amb un alt grau d’encert i MVP.
He intentat fer el que el Guillem Cabestany i l’staff em diuen. En tota la pretemporada s’ha vist una mica el Calafell que volem ser, amb els nous fitxatges i amb jugadors que ja hi érem i que estem donat el do de pit.
Quin sentiment li produeix el títol?
Em fa molta il·lusió. Per als que no juguem al Barça els títols són molt preuats i els valorem molt. D’aquí a quinze dies comença la lliga, en què cada punt comptarà, i ara el que ens toca és millorar.
La seva primera Lliga Catalana.
Sí, havia perdut la final amb el Lleida contra el Barça. Qualsevol títol costa molt. Som un equip en construcció, amb mig equip nou i nou entrenador, i encara ens falta molt, moltíssim. Hi ha estones de descontrol, però el que seria estrany és que no en tinguéssim.
Al desembre farà 39 anys i continua sent un jugador elèctric.
Hi ha una part de genètica que he d’agrair als meus pares, que me la van donar. Després és important intentar tenir una bona alimentació i seguir molt actiu. L’estiu me l’he passat amb la bicicleta tant de muntanya com de carretera. A aquesta edat no podem parar.
Darrerament, trobaríem uns quants exemples de jugadors prop dels 40 o fins i tot que ja els han superat i que continuen sent fonamentals en els seus respectius equips.
La clau, al final, és el cap, el coco. Psicològicament, ser ambiciós. Hi ha dies que has d’anar a treballar, deixar les nenes a l’escola, dinar tard, tornar a buscar les nenes, jugar amb elles, anar als entrenaments. Els dies de desembre, per exemple, quan fa fred, agafar el cotxe i anar a l’entrenament costa. Però crec que si tens ambició i ganes, que jo és el que encara tinc, les cames, si la genètica encara la tens i et cuides, et responen. Aquesta ràbia o rauxa que tinc és la clau. Quan deixi de tenir-la, hauré de plegar.
Entenc que hi deu ajudar el fet que a Calafell hi hagi una afició nombrosa i molt fidel? És un altre estímul?
Sí, és un dels estímuls més importants. Amb el dia a dia que portes, si després vas a pavellons buits, psicològicament costa molt. A Calafell el públic no falla mai i al final jugues per tu però també jugues pel públic, perquè s’ho passi bé, perquè vegi gols. I si està ple i t’ho agraeixen com t’ho agreix la gent de la penya Els Estrellats i de Calafell, quan entres a la pista ho has de donar tot.
Tenen una rotació àmplia i un entrenador que ha estat campió del món. Quin és l’objectiu del Calafell aquesta temporada?
El primer objectiu és que la nostra gent estigui motivada. Si enganxem aquesta gent tan maca voldrà dir que hem fet bé la feina i que cada dissabte els donem espectacle i gols i que juguem bé. Si em dius números, la veritat és que no ho sé. Et diria fer més bon paper que l’any passat, intentar estar a les fases decisives. Però al final, hem de pensar en la gent, que s’ho passin bé.