‘Els Segadors’ van ressonar a Macau avui fa 20 anys
El temps, resa el tòpic, passa volant. Avui fa 20 anys que la selecció catalana d’hoquei sobre patins va guanyar a l’exòtic Macau (la Xina) el mundial B sense com qui diu baixar de l’autocar, un èxit històric més pel seu valor polític que no pas pel pròpiament esportiu perquè les travesses eren més que evidents. L’himne d’Els Segadors va sonar amb emoció al pavelló asiàtic, un triomf esportiu i diplomàtic que mesos després seria anorreat per les ingerències de l’Estat espanyol, amb el president de la federació espanyola Enrique García Raposo instigant el boicot. Temps de trempera i desencís posterior que van centrar l’atenció del país en una etapa prèvia al procés i en la qual es van viure situacions i patrons d’actuació per part del govern espanyol, que, amb una altra magnitud encara més agressiva es van reproduir posteriorment. Un 6-0 mesurat contra Anglaterra li va donar el títol a la selecció dirigida per Jordi Camps, que encara és ara el seleccionador, en un torneig en què els catalans van mirar de no golejar excessivament als rivals per no fer-se mal veure en el seu debut internacional com a membre de ple dret provisional. El balanç va ser de vuit partits guanyats, 78 gols a favor i només un en contra davant de Taiwan, a la qual va derrotar per 12-1. El primer i històric gol el va fer Ivan Tibau, que posteriorment seria Secretari General de l’Esport (2011-2016). Els convocats per Camps, que tenia de segon a Albert Tarrida, van ser els porters Víctor Agramunt i Ernest Freixes i els jugadors de pista Ivan Tibau, David Càceres, Josep Manel Edo, Juli Anguita, Quim Casalí, Jordi Rodríguez, David Busquets i Abraham Bagés. L’esport català independent va viure un dels moments més àlgids de la seva història a 11.000 quilòmetres de casa. Catalunya aspiraria a tot en un mundial de la màxima categoria.
Fresno 2004
De fet, el reconeixement que va permetre Catalunya afrontar la competició era provisional. La FIRS, presidida pel català Isidre Oliveras de la Riva, li va atorgar tal condició a Miami. La discreció de les gestions, amb el gran Ramon Basiana, el president de la catalana i màxim impulsor de la iniciativa, al capdavant, van fructificar amb una gran notícia per a l’esport català. La potència catalana va començar afrontant el mundial B i ascendint al mundial A, en el qual, seguint la normativa vigent en aquell moment, s’hauria d’haver enfrontat en el campionat posterior el 2005 a San José (EUA) a Espanya, vigent campiona mundial, tot just en el debut, que aleshores enfrontava als campions dels dos mundials en la primera jornada. Mala peça al teler. Enfurismats, els espanyols, van posar en marxa tota la maquinària i l’admissió provisional va ser revocada en una assemblea vergonyosa, irregular i malauradament històrica a Fresno (EUA) el 2004 en la qual va dimitir Oliveras de la Riva. La justícia, concretament el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS), va fer repetir l’esperpent i es va convocar una nova assemblea a Roma el novembre de 2005. La federació catalana tampoc no se’n va sortir. La maquinària espanyola havia coaccionat a les federacions i l’hoquei sobre patins va tornar fer un pas enrere. Només cal veure els campionats mundials i europeus i la feina que hi ha per tenir seleccions de qualitat, sobretot en els femenins. Els partits entre Catalunya i Espanya haurien tingut un efecte revitalitzador.
Vic 2010
La solució imaginativa a tot plegat va ser adherir-se a la federació sud-americana i jugar la copa Amèrica. El 2010 a Vic, Catalunya, amb diversos jugadors que havien estat campions del món i d’Europa amb la selecció espanyola, es va endur el títol amb una selecció de quirats que va derrotar l’Argentina en la final.
