El Pons Lleida va ser superior a nosaltres en molts trams del partit. Al final, per guanyar títols has de tenir un puntet de sort
Jordi Garcia (Reus, 1973) compleix la seva vuitena temporada de tècnic del Reus Deportiu, el club de la seva vida. Diumenge, al Joan Ortoll, en una final aferrissada contra el Pons Lleida (4-5), va guanyar la seva primera copa des de la banqueta, la segona en l’entitat després d’haver-la aixecat com a jugador dinou anys abans. És el seu tercer títol d’entrenador roig-i-negre. Es va estrenar amb la Lliga Catalana 2017/18 i va guanyar la Supercopa 2019, a més d’arribar a les finals de la copa 2022, l’OK Lliga 2022/23 i les Supercopes 2020, 2022 i 2024. Està convençut que amb els joves que pugen del planter i que ja han mostrat la seva vàlua aquesta temporada el club té futur, i s’enorgulleix del suport i l’aprenentatge que els donen els veterans de la plantilla, formant una simbiosi que a Calafell ha eliminat l’amfitrió, el Liceo i el Lleida.
Un gran èxit no només pel títol sinó per les circumstàncies, amb una ‘baby’ rotació de jugadors molt joves condicionada per les lesions i un equip amb baixes significatives respecte del curs passat.
La veritat és que sí. Em preguntaven com és que hem construït un equip així. Penso que el que hem fet és assimilar quins eren els nous objectius que teníem i analitzar bé i amb calma què era el que teníem per competir aquesta temporada i crear un model joc i situacions individuals de rols que els jugadors poguessin assumir.
Què el fa sentir més orgullós de l’equip?
El compromís col·lectiu dels nens, que han estat capaços de fer un pas endavant molt gran, i sobretot dels grans, que els han acollit, se’ls han estimat i els han ajudat perquè això passés. També vull recordar la feina que ha realitzat tot el cos tècnic i la tasca de la junta directiva. La temporada passada va ser molt dura i molts d’ells van apostar per la continuïtat d’aquest projecte i d’aquest entrenador. Quan es fan les coses ben fetes, després pots guanyar o pots perdre, però avui tinc un sentiment molt gran d’orgull per aquest equip.
Com serà el futur?
L’equip em fa ser optimista. No sé si podrem guanyar sempre, però aquesta canalla té un gran recorregut i, si som capaços de mantenir-los, tindrem èxits molts anys.
Una final enrevessada. Quan anaven al davant 2-5 el marcador era fictici perquè no hi havia res fet, com el 0-3 contra el Liceo.
Totalment, és fictici el 5-1 contra el Liceo i el 2-5 contra el Lleida també ho era. És més, penso que el Lleida va ser superior a nosaltres en molts trams del partit. Ens va sotmetre a una pressió terrible. Els vaig veure molt bé, ens van fer molt de mal. I, al final, per guanyar aquests títols has de tenir un puntet de sort, i nosaltres en aquesta copa n’hem tingut. Va ser una final duríssima.
Van provar de parar el partit tant com van poder, però hi va haver moments que va ser impossible per l’empenta del Lleida, com havia passat contra el Liceo.
Crec que la desena falta nostra en la final és totalment evitable, però tenim jugadors molt joves i estan en fase d’aprenentatge. El que és clar és que l’equip remava i remava i sabia aixecar-se.
La copa, dinou anys després...
Estic content que aquella copa que vam aixecar a Lloret l’any 2006 i en què vaig fer aquell gol contra el Barça, gràcies a Déu, ja hagi passat a la història, i que ja no calgui parlar-ne més ni recórrer a aquella foto.
