“Teníem bon ambient, com al Noia actual”

L’Sporting era un dels millors equips de l’època, tenia molta il·lusió i va costar molt.L anècdota és que el nostre mecànic Cándido, molt hàbil, va embolicar els tacs amb esparadrap i nosaltres podíem patinar, arrencar i frenar millor que ells. La pista estava sota de les graderies del camp de futbol i dos o tres hores abans ja hi havia milers d’espectadors. Això va provocar condensació i costava mantenir l’equilibri i frenar, semblava una pista de gel. Els costava molt i quan se’n van adonar i van fer el mateix ja havíem adquirit un cert avantatge. A l’Ateneu hi havia molt de públic i de cava, a Sant Sadurní, n’hi va haver per donar i vendre. Se seguia molt l’hoquei, tot i que a Sant Sadurní l’afició mai no ha faltat, sempre amb més seguiment quan es guanya.

El més difícil va ser acoblar tan ràpidament un equip nou. Prats vivia hoquei dia i nit. Tenia les seves coses, com tothom, tot i que ell se li veia més perquè ho feia públicament. Suposo que, al marge de les tàctiques, hi veia algun avantatge en fer certes coses que feien que el públic s’hi fixés. Va tenir la gran virtut de saber organitzar l’equip ràpidament.

No ens hem d’amagar: els portuguesos són ara mateix per sobre, també perquè tenen catalans de qualitat. Però a un sol partit pot passar de tot. Seria més complicat a doble partit.

Possiblement el Benfica pels resultats i pels jugadors que té. Però torno a dir que a un partit pot passar de tot.

Vist des de fora, em recorda una mica el que ens passava a nosaltres. Es veu que tenen un bon ambient al vestidor i que els joves fan cas dels veterans. Quant a Bargallò, és un gran jugador i es retira perquè vol perquè està jugant a un gran nivell.

Vaig tenir la sort de poder jugar al Tordera amb el meu germà Joan i de decidir deixar-ho en un moment en què em trobava bé i n’estic content. Abans no hi havia tanta preparació per allargar la carrera, però nosaltres ens cuidàvem molt.