Desequilibri equilibrat
El Barça s'ha endut el títol de l'OK Lliga sense que ningú, ni tan sols el campió d'Europa, el Liceo, gosés discutir-li el domini
Per contra, la lluita per accedir a la lliga europea ha estat aferrissada i amb canvis de cotització constants. El descens no es va decidir fins a la penúltima jornada
Potser mai una temporada tan equilibrada havia decidit el campió amb tanta amplitud a favor del Barça, que va celebrar el títol quan faltaven tres jornades. El triomf dels blaugrana a Riazor contra el Liceo en el darrer partit de la primera volta va ser inassumible per als rivals –no pas numèricament, però sí pel que fa a l'efecte desencoratjador– i va deixar un marge gairebé inexistent per a la sorpresa. Amb només una derrota –a Igualada– i quatre empats, la millor plantilla de l'OK Lliga n'ha estat la campiona, sil·logisme que no s'havia complert en el curs anterior, quan el Reus va fer saltar la banca. L'únic que s'ha decidit sense grans bufetades ha estat el campió, el subcampió i també el tercer lloc, perquè dirimir la resta ha estat un exercici d'equilibri brutal, alternances i canvis en les expectatives que, en línies generals, han tenallat sempre l'equip que tenia la possibilitat de fer un pas endavant. La travessa per completar les places de la màxima competició ha estat enrevessada fins a la darrera jornada. Les dues places restants –el Barça i el Noia ja les tenien assegurades i el Liceo, si li aixequen la sanció, també– han estat per a l'Igualada i el Reus, dos equips als quals, precisament, no se'ls podria catalogar de regulars. Els de l'Anoia, això sí, s'han solidificat en el tram final. La seva segona volta té un mèrit increïble i seria una bona excusa per fer una tesi doctoral de compromís, unió i afany de superació davant de les dificultats. Sense cobrar, l'Igualada es va revelar tot i el cop rebut quan va quedar fora de la copa i va ressorgir. El Reus, campió el curs anterior, ha seguit sent imprevisible, però les seves puntes de qualitat li han permès acabar dignament la lliga i amb una plaça garantida en la màxima competició continental. Això sí, amb l'ajut inestimable del Vendrell, que tot i fallar en la darrera jornada contra l'Alcoi quan tenia gairebé segellada la plaça en la lliga europea, ha seguit amb un projecte solvent, com en el curs anterior. L'Alcoi, que juntament amb el Monjos ha baixat, ha privat, en canvi, el Vendrell de passar d'una temporada prou bona a un curs històric. Aquesta sensació d'haver pogut arribar més amunt també la tenen el Vilanova, el SHUM o el Blanes, que han flirtejat amb la quarta plaça. De fet, els selvatans encara es podrien atansar a la lliga europea si es confirma la sanció al Liceo i hi entra el sisè.
A sota, el Calafell ha fet els deures amb molta solvència en el seu retorn a l'elit, i el Voltregà, etern funambulista, va saber conviure un altre cop amb els nervis i es va salvar en la penúltima jornada. El Monjos ha viscut l'experiència.
En un esport amb arrels tan locals com aquest, s'han viscut derbis apassionants. L'osonenc entre el Vic i el Voltregà ha estat aquest curs especialment dramàtic. Va ser una llosa molt pesada per a Figueroa en la primera volta quan el Vic va vèncer per 2-6 a l'Olímpic de Vic. Aquesta i les altres desfetes a casa van provocar la seva destitució. En el segon gir, amb un Vic més consistent amb el tècnic Gerard Pujol al capdavant, el seu triomf a Sant Hipòlit va obligar l'etern rival a viure una penúltima jornada dramàtica a Alcoi. L'equip de Ricard Ares, però, se'n va sortir i una vegada més ha sabut salvar-se i assumir la pressió. També van ser especialment intensos els derbis penedesencs entre el Calafell i el Vendrell, malgrat que els partits, sobretot el de la primera volta, va ser prou fluix amb els equips poc avesats a arriscar perquè la pista blava dels partits televisats –gran debat– no els permetia floritures.
En definitiva, el curs reforça la tendència que el nou reglament beneficia l'espectacle, tot i que caldria filar prim amb les faltes. El criteri varia quan un equip en té nou i és a només una de la falta directa. Com passa en altres esports, a més, s'intueix una certa política arbitral per no generar descompensació en el nombre d'infraccions.