EL 4-3 con­tra Por­tu­gal va pro­vo­car el deliri entre els 13.000 espec­ta­dors reu­nits al pavelló de la Gran Via

Josep Sote­ras

Club

El juny del 1951 Bar­ce­lona era una ciu­tat grisa que inten­tava sobre­viure din­tre de l'autar­quia d'un fran­quisme que ho ofe­gava tot. La vaga dels tram­vies de finals de febrer i prin­ci­pis del mes de març havia atu­rat l'aug­ment dels preus dels bit­llets –només a Bar­ce­lona, no pas a Madrid– i havia pro­vo­cat la des­ti­tució de l'alcalde de la ciu­tat i del gover­na­dor de la província. El fut­bol, la boxa i el ciclisme eren els espec­ta­cles espor­tius que atre­ien més i que, amb els toros, eren les vies d'esca­pa­ment d'una soci­e­tat quasi morta. A finals del mes d'abril, Kubala havia debu­tat amb un Barça que a finals de maig va gua­nyar la copa.

En aquest con­text es va dis­pu­tar a Bar­ce­lona, entre l'1 i el 10 de juny, el cam­pi­o­nat del món d'hoquei sobre patins. El tor­neig es va dis­pu­tar en el pavelló d'esports que hi havia a la Gran Via, poste­ri­or­ment con­ver­tit en un canòdrom, i ara des­a­pa­re­gut. L'hoquei sobre patins no era un esport de mas­ses, però va saber jugar bé les seves car­tes en aquell mun­dial bar­ce­loní i donar a l'Espa­nya de Franco el seu pri­mer títol mun­dial en un esport d'equip. L'any ante­rior, la selecció espa­nyola de fut­bol havia estat quarta en el mun­dial de fut­bol del Bra­sil –el del gol de Zarra a Angla­terra–, però l'hoquei sobre patins va ser el pri­mer esport que va per­me­tre a una selecció espa­nyola tocar el cim. I ho va acon­se­guir amb un equip inte­grat per vuit juga­dors cata­lans, que era el nom­bre de juga­dors que for­ma­ven lla­vors les plan­ti­lles d'hoquei. I amb un altre català a la ban­queta, un Joan Antoni Sama­ranch que començava la seva llarga i pro­fi­tosa car­rera en el món de l'esport. Que els vuit com­po­nents de la selecció espa­nyola fos­sin cata­lans no era gens estrany. Des que la selecció espa­nyola d'hoquei sobre patins va debu­tar ofi­ci­al­ment en el mun­dial del 1947 i fins arri­bar al mun­dial bar­ce­loní, tots els juga­dors que havien defen­sat la samar­reta espa­nyola havien estat cata­lans. Tots els títols dels cam­pi­o­nats d'Espa­nya, creat el 1944, també havien estat per a clubs cata­lans.

Dels juga­dors tri­ats per Sama­ranch (selec­ci­o­na­dor des del 1947) per jugar a Bar­ce­lona, n'hi havia dos, August Serra i Jordi Trias, que havien jugat els 33 par­tits que la selecció esta­tal havia dis­pu­tat en la seva història. Tito Mas n'havia jugat 30 i Ramon Bassó, 29. Els qua­tre havien estat en l'estrena inter­na­ci­o­nal espa­nyola, amb el ter­cer lloc en el mun­dial del 1947 i havien jugat els mun­di­als dels tres anys següents, amb el sub­cam­pi­o­nat del 1949 com a millor resul­tat. Van com­ple­tar l'equip el por­ter Josep Sote­ras, 13 cops selec­ci­o­nat i pre­sent en tres mun­di­als; Joan Orpi­nell, 10 cops selec­ci­o­nat i que va jugar el mun­dial del 1950; el segon por­ter Joan Antoni Zaba­lia, un cop selec­ci­o­nat, i el debu­tant Josep Llinàs.

Aquests vuit homes van ser els pro­ta­go­nis­tes dels 10 dies de glòria espor­tiva que es van viure a Bar­ce­lona entre l'1 i el 10 de juny en unes jor­na­des mara­to­ni­a­nes que aca­ba­ven a la mitja nit en un pavelló des­co­bert les gra­de­ries del qual van arri­bar a aple­gar 13.000 per­so­nes, amb seients suple­to­ris al damunt del velòdrom que envol­tava el rec­tan­gle de joc. El cam­pi­o­nat es va jugar en una lli­gueta d'onze equips tots con­tra tots. No hi havia final, per tant, però en l'última jor­nada hi havia pro­gra­mat un Espa­nya-Por­tu­gal. Por­tu­gal havia enca­de­nat qua­tre títols mun­di­als des del 1947 i era la gran favo­rita. L'equip de Sama­ranch va gua­nyar els sis pri­mers par­tits: 7-1 con­tra la RF Ale­ma­nya, 20-0 con­tra Irlanda, 14-0 con­tra Dina­marca, 8-0 con­tra Suïssa, 7-2 con­tra Angla­terra i 2-1 con­tra Itàlia. França els va atu­rar (1-1), però la sor­pre­nent der­rota de Por­tu­gal con­tra Bèlgica va man­te­nir Espa­nya al cap­da­vant. Les victòries con­tra Holanda (4-1) i Bèlgica (5-1) van con­duir fins a la jor­nada final, que Espa­nya va afron­tar amb un punt d'avan­tatge res­pecte de Por­tu­gal. Per tant, en feia prou amb l'empat, però els cata­lans van sor­tir a totes i en el des­cans ja mana­ven 3-0, amb dos gols de Tito Mas i un de Serra. Després de la represa, el com­bi­nat espa­nyol va pagar l'esforç i els por­tu­gue­sos van anar reduint la diferència fins a empa­tar a tres minuts del final. Aquell empat encara donava el títol a Espa­nya, però una quarta diana de Por­tu­gal tren­ca­ria el somni de les 13.000 per­so­nes que hi havia al pavelló. A un minut del final, Tito Mas va fer el 4-3 i va cer­ti­fi­car la victòria espa­nyola. Era el pri­mer títol mun­dial d'Espa­nya en un esport d'equip i l'havien acon­se­guit vuit juga­dors cata­lans, amb un tècnic català a la ban­queta i en una ciu­tat cata­lana. La glòria però, va ser espa­nyola, com encara passa avui, 62 anys i 14 títols mun­di­als d'hoquei sobre patins després.