EL 4-3 contra Portugal va provocar el deliri entre els 13.000 espectadors reunits al pavelló de la Gran Via

Josep Soteras

Club

El juny del 1951 Barcelona era una ciutat grisa que intentava sobreviure dintre de l'autarquia d'un franquisme que ho ofegava tot. La vaga dels tramvies de finals de febrer i principis del mes de març havia aturat l'augment dels preus dels bitllets –només a Barcelona, no pas a Madrid– i havia provocat la destitució de l'alcalde de la ciutat i del governador de la província. El futbol, la boxa i el ciclisme eren els espectacles esportius que atreien més i que, amb els toros, eren les vies d'escapament d'una societat quasi morta. A finals del mes d'abril, Kubala havia debutat amb un Barça que a finals de maig va guanyar la copa.

En aquest context es va disputar a Barcelona, entre l'1 i el 10 de juny, el campionat del món d'hoquei sobre patins. El torneig es va disputar en el pavelló d'esports que hi havia a la Gran Via, posteriorment convertit en un canòdrom, i ara desaparegut. L'hoquei sobre patins no era un esport de masses, però va saber jugar bé les seves cartes en aquell mundial barceloní i donar a l'Espanya de Franco el seu primer títol mundial en un esport d'equip. L'any anterior, la selecció espanyola de futbol havia estat quarta en el mundial de futbol del Brasil –el del gol de Zarra a Anglaterra–, però l'hoquei sobre patins va ser el primer esport que va permetre a una selecció espanyola tocar el cim. I ho va aconseguir amb un equip integrat per vuit jugadors catalans, que era el nombre de jugadors que formaven llavors les plantilles d'hoquei. I amb un altre català a la banqueta, un Joan Antoni Samaranch que començava la seva llarga i profitosa carrera en el món de l'esport. Que els vuit components de la selecció espanyola fossin catalans no era gens estrany. Des que la selecció espanyola d'hoquei sobre patins va debutar oficialment en el mundial del 1947 i fins arribar al mundial barceloní, tots els jugadors que havien defensat la samarreta espanyola havien estat catalans. Tots els títols dels campionats d'Espanya, creat el 1944, també havien estat per a clubs catalans.

Dels jugadors triats per Samaranch (seleccionador des del 1947) per jugar a Barcelona, n'hi havia dos, August Serra i Jordi Trias, que havien jugat els 33 partits que la selecció estatal havia disputat en la seva història. Tito Mas n'havia jugat 30 i Ramon Bassó, 29. Els quatre havien estat en l'estrena internacional espanyola, amb el tercer lloc en el mundial del 1947 i havien jugat els mundials dels tres anys següents, amb el subcampionat del 1949 com a millor resultat. Van completar l'equip el porter Josep Soteras, 13 cops seleccionat i present en tres mundials; Joan Orpinell, 10 cops seleccionat i que va jugar el mundial del 1950; el segon porter Joan Antoni Zabalia, un cop seleccionat, i el debutant Josep Llinàs.

Aquests vuit homes van ser els protagonistes dels 10 dies de glòria esportiva que es van viure a Barcelona entre l'1 i el 10 de juny en unes jornades maratonianes que acabaven a la mitja nit en un pavelló descobert les graderies del qual van arribar a aplegar 13.000 persones, amb seients supletoris al damunt del velòdrom que envoltava el rectangle de joc. El campionat es va jugar en una lligueta d'onze equips tots contra tots. No hi havia final, per tant, però en l'última jornada hi havia programat un Espanya-Portugal. Portugal havia encadenat quatre títols mundials des del 1947 i era la gran favorita. L'equip de Samaranch va guanyar els sis primers partits: 7-1 contra la RF Alemanya, 20-0 contra Irlanda, 14-0 contra Dinamarca, 8-0 contra Suïssa, 7-2 contra Anglaterra i 2-1 contra Itàlia. França els va aturar (1-1), però la sorprenent derrota de Portugal contra Bèlgica va mantenir Espanya al capdavant. Les victòries contra Holanda (4-1) i Bèlgica (5-1) van conduir fins a la jornada final, que Espanya va afrontar amb un punt d'avantatge respecte de Portugal. Per tant, en feia prou amb l'empat, però els catalans van sortir a totes i en el descans ja manaven 3-0, amb dos gols de Tito Mas i un de Serra. Després de la represa, el combinat espanyol va pagar l'esforç i els portuguesos van anar reduint la diferència fins a empatar a tres minuts del final. Aquell empat encara donava el títol a Espanya, però una quarta diana de Portugal trencaria el somni de les 13.000 persones que hi havia al pavelló. A un minut del final, Tito Mas va fer el 4-3 i va certificar la victòria espanyola. Era el primer títol mundial d'Espanya en un esport d'equip i l'havien aconseguit vuit jugadors catalans, amb un tècnic català a la banqueta i en una ciutat catalana. La glòria però, va ser espanyola, com encara passa avui, 62 anys i 14 títols mundials d'hoquei sobre patins després.