Feia 15 anys, concretament des de la semifinal de Vercelli contra l'Igualada del 1998 (8-1), que el Barça no sortia tan escaldat d'un partit europeu. Perdre a la pista del Porto és reversible, i fins i tot es podria considerar un resultat que entra dins dels paràmetres de la normalitat, perquè el conjunt lusità és un dels galls de la competició. Sobta, però, la duresa del resultat (6-2), un correctiu excessiu que talla amb crueltat una fase ben dolça.

Amb el tècnic Ricard Muñoz, el Barça havia encadenat 25 partits sense perdre en el temps reglamentari des que es va estimbar en la copa contra el Vendrell (7-3) i Gaby Cairo va ser destituït. L'única desfeta la va encaixar en els penals de la semifinal de la lliga europea contra el Benfica justament al Dragão Caixa, l'escenari maleït d'on dissabte va sortir estovat. És clar que la conjunció astral no era la idònia, però també és evident que l'equip ha d'extreure conclusions de l'accident. Els tres gols de l'internacional portuguès Ricardo Oliveira, Caio, inspirat i desbocat, en només deu minuts van destarotar completament el conjunt de Muñoz, que es va veure obligat a arriscar més del compte –el contraatac del 6-2 és una combinació perfecta local sense obstacles–. Mai fins ara en aquesta temporada el Barça havia marcat només dos gols –n'acumulava una mitjana de més de vuit per matx– i mai n'havia rebut sis. És cert, però, que al marge de la final de la supercopa contra el Reus (3-3 i títol en els penals), els blaugrana no havien jugat mai contra rivals de primera fila. “La derrota és un bon toc d'atenció i ens ha d'ajudar a millorar i a ser conscients que s'ha de treballar molt perquè hi ha rivals molt preparats”, adverteix Muñoz.