El triomf del planter
Copa de la CERS. Vuit dels deu jugadors del Noia campió són formats a la casa, un dels focus tradicionals i inesgotables de tècnica i caràcter al món
En un bon grapat dels equips de l'OK Lliga sobrarien dits d'una mà a l'hora de fer un recompte de jugadors formats en el planter. El capítol d'excepcions, amb el permís del Voltregà, l'encapçala generalment el Noia, farcit sempre en percentatges alts de jugadors de la casa i fidel a la filosofia de l'entitat, que es va fundar el 1951 i de la qual han sortit figures.
La teoria s'exemplifica amb el fet que vuit dels deu herois que van guanyar diumenge la CERS a Forte dei Marmi –ciutat balneària amb glamur–, gràcies al triomf contra els amfitrions en la semifinal i la remuntada en la final contra el Breganze, ho han après tot al planter del club de la capital del cava. La força de la base del Noia, el seu caràcter innat, per tant, es va tornar a posar de manifest amb un èxit que endolceix els trams amargs viscuts recentment, com va recalcar el tècnic Ferran López de seguida. No en va, el Noia ha vist amb impotència les dues últimes edicions de la copa per televisió, després de ser-ne subcampió el 2012. Un altre exemple de la força del planter, el dóna el títol estatal júnior –el primer en la categoria– que el Noia va obtenir el 2005. L'equip estava format per Luis Gil i Víctor Ramírez a la porteria, i Abel Ortega, Eloi Albesa, Octavi Font, David Creixell, Miquel Martí, Antonio Torreño i Sebas Moreno. Gil és l'actual porter i Albesa, un jugador franquícia al Moritz Vendrell.
Sigui com vulgui, Joan Feixas explicava en el reportatge posterior al seu anunci de retirada que cada cop és més difícil treure jugadors perquè els joves d'ara tenen “menys capacitat de sacrifici”. Revelava que no veia gaires júniors amb aptituds per arribar al primer equip, un mal endèmic generalitzat. Un major nombre de distraccions, més oferta esportiva, una aposta també més gran pels estudis són altres factors que expliquen el dèficit.
A pesar de tot, el Noia ja ha començat a esprémer la generació del 1994 i el jove Pau Bargalló, el germà petit de Jordi Bargalló (Liceo), s'ha consolidat. Faltarà veure quan triga a emigrar atret per ofertes sucoses i per la dinàmica històrica del Noia de ser un club venedor forçat per l'economia. Al seu costat, l'olotí Marc Julià, cedit pel Barça, ha constatat la classe de què ja fa dues temporades parlava Gaby Cairo quan n'era l'entrenador al Barça i ja li regalava minuts per foguejar-se. A més de Julià, l'altre campió a Forte que no ha nascut a Sant Sadurní és el cambrilenc Francesc Gil.
El tècnic, també
Ferran López és la punta de llança i un altre cas de formació genuïnament sadurninenca. Va ser primer jugador del club i, més tard, segon de Blai Carda en l'etapa post-Barceló. L'estructura segueix amb un grapat de tècnics anònims i alhora imprescindibles.
Una fornada brutal
A partir del 2001, han plogut els títols mundials conquerits per jugadors formats a l'Ateneu. El paradigma és Pedro Gil, que ha guanyat els cinc últims
i sis en total (2001, 2005, 2007, 2009, 2011 i 2013) amb la selecció espanyola, gairebé sempre formada exclusivament per catalans. Marc Gual (5) i Jordi Bargalló (4) en són els altres dos estendards. Per tant, tres dels millors jugadors del món de l'última dècada són formats a l'Ateneu, sense oblidar altres cracs com ara Xavi Caldú, que viu un idil·li etern amb el gol. El 2001, a San Juan, al costat de Pedro Gil també hi havia l'actual tècnic del Moritz Vendrell, Guillem Cabestany, que va triomfar plenament també en l'Igualada. En un viatge en el temps una mica més llunyà recordarem Santi Carda, un dels estendards de l'hoquei sobre patins dels anys noranta que va liderar l'època gloriosa de l'Igualada.