La llarga i fructífera ratxa de títols de la selecció espanyola es va acabar en el campionat d'Europa d'Alcobendas en què Espanya només va poder aconseguir la medalla de plata. La lluita per l'or dels deu components del combinat estatal va arribar fins al darrer segon de l'últim partit de la lligueta, però aquest cop l'encert o la fortuna no van estar al seu costat i l'empat (6-6) contra Portugal va donar el títol europeu a Itàlia, que estava seguint el partit des de la graderia.

La ratxa de deu títols de manera consecutiva en els últims grans campionats –cinc europeus i cinc mundials–, va arribar a la seva fi, i també es va tancar el cicle de set títols en els campionats d'Europa en les últimes set edicions. La ratxa de títols europeus va començar l'any 2000 i es van anar guanyant cada dos anys fins ara. El primer dels cinc títols mundials consecutius el van obtenir el 2005, i l'any vinent s'aspirarà a guanyar el sisè, mentre que la combinació dels dos grans campionats amb un títol cada any va començar el 2004 en l'europeu de La Roche-Sur-Yon i ha durant fins aquest 2014.

Tots aquests grans resultats de la selecció espanyola tenen un denominador comú: la presència de jugadors catalans. Des de l'europeu del 2004, en què va començar la ratxa, 26 jugadors diferents han entrat en les convocatòries de la selecció espanyola i 25 han estat catalans, per un d'asturià, Toni Pérez. El capità de l'actual selecció espanyola, Pedro Gil, ha estat l'únic que ha participat en tots aquests èxits, Marc Gual ha estat absent en un i Jordi Bargalló, Sergi Fernández i Mia Ordeig, en dos. Pel que fa als seleccionadors espanyols, aquesta ratxa ha tingut dos tècnics catalans a les banquetes. Catxo Ordeig la va iniciar amb el títol de l'europeu del 2004, i Carles Feriche la va continuar amb el mundial del 2005 i la va portar fins al mundial del 2013, ja que després va decidir deixar el seu càrrec.

El domini de la selecció espanyola pel que fa a títols ha estat clar en aquesta dècada, però no ha estat fàcil. Dels deu partits que van decidir el títol –nou finals i un últim partit de la lligueta el 2012–, en cinc la victòria va arribar per només un gol de diferència, i en tres més va ser per dos gols. Només dues vegades la victòria va ser clara i per golejada, en el mundial del 2007 en la final contra Suïssa (8-1) i en l'europeu del 2010 contra Portugal (8-2). El més ajustat va ser el campionat d'Europa del 2012 disputat a la localitat portuguesa de Paredes, en què un gol de Jordi Bargalló a sis segons del final de l'últim partit de la lligueta va donar el setè títol europeu de manera consecutiva.