Sí, òbvi­a­ment, és clar que el club hi posa molt de tre­ball i molta mà d'obra, i el suport econòmic del con­sis­tori és total, sense el seu suport no seria pos­si­ble fer aquí aquest cam­pi­o­nat.

De moment el ritme de venda d'entra­des va força bé; a part de les reser­ves que han fet els altres tres equips, que estan entre 300 i 400, que està molt bé, a Igua­lada hi ha més de 400 entra­des venu­des, pràcti­ca­ment la mei­tat de la capa­ci­tat.

Sí, penso que sí, i llui­tar per un títol que no tenim a les vitri­nes de l'Igua­lada, un club que té sis copes d'Europa però al qual falta la copa de la CERS. Els últims cinc anys ha jugat tres finals a qua­tre i no ha pogut arri­bar a cap final. Ja s'havien jugat dues finals d'aquesta com­pe­tició als anys noranta, quan eren finals a doble par­tit, però no es va acon­se­guir. És un títol que, per tant, es resis­teix a l'Igua­lada. Així com en la copa d'Europa hi ha un idil·li impor­tant, en la CERS no hi és, i jugar a casa és un al·lici­ent més. Pot ser una pressió afe­gida, una res­pon­sa­bi­li­tat més per als juga­dors, però penso que s'ho aga­fen més com una opor­tu­ni­tat de jugar davant la seva gent i una miqueta com a colofó del tre­ball que s'està fent aques­tes últi­mes tem­po­ra­des amb un pres­su­post molt petit.

Des de la tem­po­rada 1999/2000, amb la dar­rera super­copa d'Europa, l'Igua­lada no ha gua­nyat cap títol, ha jugat finals però fa molts anys que no es gua­nya res. Nosal­tres, en els cinc anys de man­dat, hem inten­tat man­te­nir i evi­tar la des­a­pa­rició del club en un moment deter­mi­nat per motius econòmics. Penso que això s'ha acon­se­guit, i hem de tor­nar a inten­tar aixe­car una miqueta el cap.

Tots els títols que té l'Igua­lada, tots, he tin­gut la sort i el pri­vi­legi de viure'ls en directe i d'expli­car-los per la ràdio.

Sí, després de superar en les semi­fi­nals el Barça i en la final en els penals el Porto, un penal de Santi Carda. Aquell 1999 es va gua­nyar l'última copa d'Europa de les sis que va acon­se­guir l'Igua­lada en set anys. Una etapa super­pro­di­gi­osa de l'equip igua­ladí.

Va ser perquè un grup d'afi­ci­o­nats, de socis, teníem la inqui­e­tud que hi havia coses que no s'esta­ven fent bé i crèiem que hi podíem apor­tar el nos­tre gra­net de sorra. Prevèiem una situ­ació econòmica dolenta però no tant. Quan vam entrar vam veure que la situ­ació econòmica era molt més greu del que ens havien dit i del que pensàvem, i tot i això vam assu­mir el repte i vam deci­dir tirar-ho enda­vant. Tots aquests anys hem llui­tat amb pocs recur­sos, amb mol­tes ganes i molta il·lusió. Aquest també ha estat una miqueta el tarannà de l'equip, bus­car gent jove amb ganes i il·lusió i amb poc pres­su­post, un dels més bai­xos de l'OK Lliga, i inten­tar sobre­viure amb això.

Al prin­cipi va ser un canvi de xip, de poder nar­rar els gols i treure tota l'adre­na­lina per la boca a estar pràcti­ca­ment com un insecte bastó a la llotja sense mou­rem, sense fer res per res­pecte a l'equip rival. He acon­se­guit fins al moment con­tro­lar-ho, tot i que és molt difícil i com­pli­cat. Això com­porta que després dels par­tits costa molt aga­far el son perquè tots aquells ner­vis acu­mu­lats que no exte­ri­o­rit­zes en un moment deter­mi­nat han d'aca­bar sor­tint.

D'una banda, d'haver orde­nat i reconduït la situ­ació econòmica, que era molt difícil. Ens vam tro­bar un deute de 140.000 euros que si no passa res l'any vinent, quan aca­bem el man­dat al mes de març, es dei­xarà en 60.000 o 70.000; s'haurà reduït més de la mei­tat. I al mateix temps haver acon­se­guit man­te­nir l'equip a la màxima cate­go­ria de l'hoquei i tenir-lo pre­sent cada tem­po­rada, tot i les difi­cul­tats, jugant com­pe­tició euro­pea. Perquè l'Igua­lada fa 26 tem­po­ra­des que juga a Europa,i això no ho podem dir gai­res clubs.

És un plus afe­git i cada any, quan sor­tim a Europa, ens ado­nem de com és res­pec­tat i admi­rat el nos­tre club, un club que té sis copes d'Europa en el seu pal­marès. Quan viat­ges tot­hom et res­pecta moltíssim. Sal­vant les distàncies d'un Barça o d'un Liceo en l'àmbit esta­tal, perquè tenir sis copes d'Europa no ho pot dir gaire gent. Hi ha clubs que fa molts anys que llui­ten i pràcti­ca­ment no en tenen, i a Itàlia, si mal no recordo, només hi ha un equip que la té, el Follo­nica. Totes aques­tes coses es valo­ren pos­si­ble­ment més a fora que no pas a casa. Ens fa una il·lusió espe­cial veure la reper­cussió que té el nom de l'Igua­lada HC, encara que no esti­guem en les millors èpoques i no siguem un equip tan pro­fes­si­o­nal com en altres eta­pes.

Aquesta serà la ter­cera final a qua­tre en cinc tem­po­ra­des. La pri­mera era un pro­jecte de l'ante­rior junta però es va acon­se­guir que l'equip es clas­si­fiqués, però no es va pas­sar de les semis. L'any pas­sat a Forte dei Marmi va pas­sar el mateix. Després d'un par­tit com­pli­cat vam forçar la pròrroga i en els penals vàrem caure. Als juga­dors els va que­dar aque­lla sen­sació de voler-ho inten­tar de nou i aquest any s'havien con­ju­rat una miqueta per fer-ho. El sor­teig no va ser acces­si­ble, en totes les eli­mi­natòries vam començar jugant a casa i la tor­nada a fora amb resul­tats molt ajus­tats, les dues últi­mes amb dos ita­li­ans, però tot i això l'equip va demos­trar que volia estar en aquesta final a qua­tre. I el fet de poder-la fer a casa era un motiu afe­git. I aquí l'Ajun­ta­ment ens ha aju­dat perquè fos pos­si­ble i a veure si aquest títol, del qual vam jugar la pri­mera final el 1989, si d'una vegada per totes...

No era l'objec­tiu abans de començar, tam­poc ho és ara, però sí que és una il·lusió, és una cirera al pastís. Seria fantàstic posar el colofó a tots aquests esforços, a totes aques­tes penúries que hem vis­cut com a ges­tors del club, i sobre­tot a les ganes i la il·lusió d'aquests joves.