La dificultat que va tenir Espanya per doblegar Angola en els penals –1-1 en el temps reglamentari i 3-1– no és un fet tan inusual. La capacitat esporàdica de les excolònies portugueses de fer-ne alguna de grossa o si més no d'intimidar equips potents ha estat latent en els últims anys fruit del vincle cultural establert a partir de la dominació inicial i que inclou la pràctica de l'hoquei sobre patins i la col·laboració de la federació portuguesa. A més, els nadius que despunten acostumen a tenir el premi de fer el salt a la lliga portuguesa.

A San Juan 2011, per exemple, Moçambic, una altra excolònia, va jugar les semifinals contra Espanya i la va obligar a un sobreesforç en un partit molt feixuc (4-3). L'equip africà s'havia classificat en la fase de grups superant contra tot pronòstic el Brasil de Didí –exjugador del Barça– i Karam –exjugador del Reus– per 9-6, amb sis gols de Fred Saraiva, l'heroi del dia, i 3 de Mario Rodrigues. Va acabar aquell mundial en el quart lloc després de perdre tot just contra Portugal. A França ja és en els quarts després de sorprendre Suïssa (1-2), finalista el 2007 a Montreux, i torna estar dirigida pel tècnic del Benfica Pedro Nunes, l'entrenador del super-Moçambic del 2011.

Angola, per la seva banda, té a més de la tradició impulsada des de la metròpoli un argentí veterà, el pluriempleat Martín Payero, que compatibilitza l'OK Lliga amb el Cerceda i la lliga angolenya. La majoria de la resta de jugadors disputen la lliga portuguesa. Humberto, però, ha militat al Manlleu.