Des que va tocar la paret i va parar el cronòmetre a 4:42.56 en la final dels
400 m lliures de la categoria S9, Núria Marquès no ha parat de somriure. I és que no li falten motius. Els primers Jocs en què participa, la primera prova que neda, es classifica per a la final i s'emporta l'or. “És el debut somiat”, sentencia, encara incrèdula, la nedadora. D'entrada, pot impactar aquest èxit primerenc de Marquès, però la realitat és que des del campionat d'Europa del 2014 celebrat a Eindhoven, Holanda, no ha baixat del podi. Aleshores va aconseguir el bronze i, de seguida, l'any següent en el mundial de Glasgow, Escòcia, ja va pujar a l'esglaó de plata.

“El primer objectiu era la classificació per a Rio 2016 i, un cop ho vam aconseguir, ens vam posar a treballar per millorar les marques i arribar fins aquí amb la millor condició possible”, explica Marquès, i ho fa en plural perquè forma un equip amb el seu entrenador, Juan Carlos Quevedo. Junts van decidir “anar a buscar sensacions en les eliminatòries del matí i veure com em sentia nedant a la tarda”. Tot i la impossibilitat de saber el temps que feia a cada parcial, la barcelonina era conscient del bon ritme que portava: “Al final, va sortir tot com ho havíem treballat”, conclou orgullosa.

Així que es va treure les ulleres de piscina, va buscar amb la mirada el seu pare, que era a la graderia, i li va venir al cap tota la gent que li havia donat suport: “Els amics, companys, els altres nedadors i el meu entrenador.” En sortir de l'aigua, molts mitjans de comunicació se li van “tirar a sobre” i no recorda si Quevedo li va comentar alguna cosa: “Només recordo l'abraçada molt gran que em va fer i tota l'emoció que va sortir en aquell moment.” A banda, confessa: “Aquest primer èxit el dedico al Mauri, el meu germà petit, que estava mirant la competició des de casa i em van dir que estava molt nerviós, igual que jo.”

Núria Marquès va fer 17 anys el maig passat i s'ha convertit en una de les nedadores més joves a aconseguir la glòria paralímpica. “Estic molt contenta, però tampoc m'ho acabo de creure del tot”, i és que no s'esperava aquest metall “per res del món”. Original de Castellví de Rosanes, va començar a nedar amb nou mesos com a recomanació mèdica per reforçar l'esquena, ja que va néixer amb el fèmur de la cama esquerra més curt. Quan tenia 9 anys li van haver d'amputar el peu però, en comptes de defallir, va marcar-se petits objectius fins a arribar a Rio 2016. “He realitzat un dels somnis que mai m'havia imaginat: guanyar una medalla d'or en uns Jocs”, explica, i hi afegeix que “és una gran recompensa a tot l'esforç”.

En la cerimònia d'entrega de medalles, el seu somriure li omplia tot el rostre i la seva màxima rival, l'australiana Ellie Colle, va voler tocar el seu or i la va felicitar: “Estava molt contenta d'haver competit contra mi perquè havíem sigut unes grans contrincants.”

Marquès encara té un calendari de competició atapeït i no se'n vol refiar perquè “cada prova és diferent i s'han d'enfocar i preparar de determinades maneres”. Així que queda molta lluita i, probablement, moltes bones sorpreses per davant.