Per primera vegada en cinc anys Roger Federer va quedar exclòs fa dos dilluns, amb 35 anys, de la zona noble que marquen el cinc primers de l'ATP, i ara és 7è. Fa quatre cursos, concretament des que es va endur el torneig de Wimbledon el 2012, que no obté cap títol de Grand Slam. Tancarà aquest exercici, a més, sense haver guanyat cap torneig per primera vegada des que es va estrenar el 2001 conquerint un títol a Milà. Rafael Nadal (30 anys) és quart en el rànquing –ha obtingut dos títols–, i fa dos anys, des que va guanyar el novè títol a Roland Garros el 2014, que no engreixa el seu compte de majors. El suís, amb 17, i el balear, amb 14, són, junt amb el nord-americà Pete Sampras (14), els que atresoren més Grand Slams.

Tots dos segueixen jugant a un gran nivell –l'or de Nadal en dobles a Rio i el seu títol al Godó ho constaten– però no han estat capaços de regularitzar el seu estat de forma. Un dels factors, lògicament, és l'edat. El desgast acumulat passa factura. Quan no són naps són cols. Els problemes físics disminueixen el seu rendiment. Els exemples del 2016 són sagnants. Nadal va haver de plegar a la seva terra de París tot i estar classificat per a la tercera eliminatòria per culpa d'una lesió al canell esquerre que també li va impedir jugar a Wimbledon. Operat al febrer del menisc esquerre, Federer ha recaigut i no ha jugat ni els Jocs ni a Nova York. Ha posat fi a la temporada per recuperar-se: vol seguir jugant “uns quants anys més”. Mentalment són gairebé indestructibles. Amb la pressió mediàtica que han de suportar i la vida solucionada, és admirable que perseverin. Ho duen a l'ADN. També contribueix a la seva longevitat el fet que les noves generacions triguen a adaptar-se a les exigències del circuit. Els genis passaven més via. Federer va guanyar Wimbledon el 2003 amb 22 anys i Nadal es va endur el Roland Garros del 2005 amb 19 anys i dos dies.