Les estrelles que més brillen
La delegació catalana obté onze medalles a Rio, un balanç plenament satisfactori després d'un cicle marcat per la crisi econòmica
Els títols de Congost i Descarrega posen l'atletisme a l'aparador després dels èxits dels nedadors del país
La flama dels Jocs Paralímpics de Rio es va apagar ahir a l'estadi de Maracanã i va lliurar el testimoni a Tòquio 2020 amb una festa en què la música, la passió i l'alegria brasilera es van fer més evidents que mai. Ni la pluja que va caure copiosament a la capital carioca va poder apaivagar les ànsies de gresca en una comunió gairebé perfecta entre els esportistes paralímpics i el públic, que, en contrast amb els Jocs Olímpics, amb estadis mig buits, sí que va respondre massivament a la crida dels 4.022 herois, protagonistes d'històries de superació admirables. Una política de preus molt assequibles, de només 3 euros, va facilitar que es venguessin fins a 1,9 milions d'entrades per als onze dies de competició. Onze jornades de Jocs Paralímpics i onze medalles per a la delegació catalana, un botí idèntic al de Londres 2012 i que, després d'un cicle de greu crisi econòmica, marcat per les retallades, és un balanç més que satisfactori.
El colofó final, amb els títols d'Elena Congost en marató T12 i de Gerard Descarrega en 400 m T11, va posar l'atletisme a l'aparador després d'una setmana marcada pels bons resultats dels nedadors.
El Centre Aquàtic de Barra va oferir grans jornades de glòria als representants catalans, que van aconseguir fins a set medalles, repartides entre quatre protagonistes: Sarai Gascón (tres plates), Núria Marquès (un or i una plata), Òscar Salguero (un or) i Miguel Luque (una plata). La natació també és el millor exemple per escenificar la persistència d'alguns referents paralímpics molt experimentats i la consagració de joves valors que tot just debutaven a Rio. Així, el nedador de Parets del Vallès Miguel Luque (segon en els 50 m braça SB3) va aconseguir la seva sisena medalla en cinc participacions paralímpiques, una setmana abans de fer 40 anys. Per contra, el sabadellenc Òscar Salguero, de només 18 anys, va tocar el cel en el seu bateig en uns Jocs, amb el títol en els 100 m braça SB8. El mateix nedador del CN Sabadell reivindicava el paper de les noves generacions a la capital carioca: “És bo que els joves comencin a guanyar medalles.” En aquest sentit, l'altra gran triomfadora va ser Núria Marquès (Castellví de Rosanes, 1999), que, amb 17 anys, va estrenar el seu palmarès paralímpic amb un or en els 400 m lliure i una plata en els 100 m esquena S9. El cas de Sarai Gascón és singular, perquè, tot i que només té 23 anys, ja és tot un referent de l'esport paralímpic. La terrassenca va debutar en uns Jocs a Pequín 2008, amb només 15 anys, i ja va pujar al podi gràcies al segon lloc en els 100 m braça. A Londres 2012 va continuar la seva progressió amb dues medalles més, una plata en els 100 m papallona i el bronze en els 100 m lliure. A Rio va culminar la seva millor actuació. Va quedar a les portes del metall més preuat, però les tres medalles de plata són el seu millor resultat en tres cites paralímpiques.
Més enllà de l'atletisme i la natació, que també són els esports de referència en els Jocs Paralímpics, les altres medalles per a la delegació catalana van arribar en el bàsquet en cadira de rodes i el ciclisme en ruta. Jordi Ruiz i Jaume Llambí van intervenir en l'equip de bàsquet en cadira de rodes, que, amb l'accés a la final, perduda contra els Estats Units per 52-68, van aconseguir una fita sense precedents i l'únic podi en un esport d'equip per al Comitè Paralímpic Espanyol. En la penúltima jornada, també va brillar l'exatleta manresà Ignasi Ávila, que, amb el vilanoví Joan Font com a guia, va ser segon en la prova de ciclisme en ruta. La glòria se l'han endut nou medallistes, però el mèrit i la recompensa d'haver competit en uns Jocs s'han d'estendre als 25 esportistes paralímpics i als set més de suport que a Rio de Janeiro, i per uns dies, han posat a l'aparador les seves històries admirables de lluita i superació.
El salt d'Elena Congost
Si hi ha algun tret que distingeix els esportistes paralímpics és la persistència i el coratge. A Elena Congost, amb una atròfia del nervi òptic que li provoca una visió borrosa i distorsionada, no hi ha cap mur que se li resisteixi. Així explicava la mateixa atleta, plata en els 1.500 de Londres 2012, les motivacions per fer el salt a la marató just abans de debutar
en la mítica distància dels 42,195 km: “M'he llançat a la piscina. Ja abans dels Jocs de Londres em rondava pel cap, i quan es va parlar de la possibilitat que s'inclogués en el programa de Rio m'ho vaig proposar.” Objectiu complert per a una atleta que ja pot lluir el títol de marató en el seu palmarès.