Una volun­tat de ferro i un tarannà inquiet són dos aspec­tes que podrien defi­nir per­fec­ta­ment la per­so­na­li­tat de Pau Fra­dera (Bar­ce­lona, 1987), un dels millors espe­ci­a­lis­tes cata­lans de 400 metres. Un dels seus lemes de capçalera és No ren­dir-se mai. El velo­cista del FC Bar­ce­lona acaba de pas­sar una de les pit­jors tem­po­ra­des de la seva car­rera a con­seqüència de les lesi­ons, que l'han obli­gat a pas­sar dues vega­des pel quiròfan per ope­rar-se dels dos malucs. Lluny de defa­llir, Fra­dera s'ha pro­po­sat embar­car-se en una nova aven­tura per explo­rar els seus límits, i el 15 d'octu­bre volarà rumb a Puerto Rico per entre­nar-se durant uns mesos al cos­tat del domi­nicà Luguelín San­tos, un dels millors espe­ci­a­lis­tes mun­di­als de la volta a la pista. “El vaig conèixer a finals de juny en el míting de La Chaux-de-Fonds, a Suïssa. De seguida vaig con­ge­niar amb el seu entre­na­dor, José Rubio. Va veure que, com ell, jo també era un freak de l'atle­tisme i em va con­vi­dar a pre­pa­rar-me amb el seu grup d'entre­na­ment. Em va dir: «Sem­pre havia vol­gut entre­nar un blan­quet euro­peu»”, explica el velo­cista del FC Bar­ce­lona pocs dies abans de viat­jar cap al Carib.

A banda del seu interès per pro­gres­sar com a atleta, Fra­dera també vol viure aquesta experiència en el ves­sant tècnic. De fet, el blau­grana com­bina la seva pre­pa­ració, a càrrec de Luis Sevi­llano, amb els entre­na­ments a un grup de velo­cis­tes –és lli­cen­ciat en Ciències de l'Acti­vi­tat Física i de l'Esport, a més d'haver fet mas­ters d'alt ren­di­ment i de far­ma­co­lo­gia i ajuts ergogènics, i té el títol d'entre­na­dor esta­tal d'atle­tisme–, l'asses­so­ra­ment tècnic a la pla­ta­forma Where Is The Limit i la pre­sidència del club Ath­le­tic Bar­ce­lona. Uns conei­xe­ments i una for­mació que de ben segur ampliarà amb l'experiència a Puerto Rico. “És una opor­tu­ni­tat que no podia dei­xar esca­par, i així ho ha entès el meu entre­na­dor dels últims onze anys, Luis Sevi­llano”, afe­geix. Fra­dera s'estarà tres mesos a Puerto Rico, el màxim permès amb el visat dels Estats Units, on resi­dirà a San Fer­nando, a casa del mateix entre­na­dor, José Ludwig Rubio. Després es pre­pa­rarà un mes a la República Domi­ni­cana i anirà fent diver­ses esta­des fins al mes de maig, on té pre­vist tor­nar a Cata­lu­nya per com­plir els seus com­pro­mi­sos amb el FC Bar­ce­lona, en els diver­sos cam­pi­o­nats de clubs. Més que les nove­tats tècni­ques que pugui cop­sar de la seva estada a Puerto Rico, Fra­dera valora la pos­si­bi­li­tat de viure l'ambi­ent d'un grup reduït d'atle­tes de màxim nivell, on bri­lla amb llum pròpia Luguelín San­tos, sub­campió olímpic a Lon­dres 2012. Campió d'Espa­nya pro­mesa de 400 m a l'aire lliure (2009) i de 200 m en pista coberta (2007/08), el velo­cista del Barça, quan les lesi­ons no ho han impe­dit, era un habi­tual de l'equip esta­tal de relleus de 4x400 m, amb qui va com­pe­tir en el mun­dial de Mos­cou 2013 i l'euro­peu de Zuric 2014. Un parell de cur­sos sense molèsties físiques –va acre­di­tar 46.60 a l'aire lliure i 46.87 en pista coberta– li va obrir les por­tes a la prova indi­vi­dual a l'euro­peu indoor de Praga 2015. Aquest curs va tocar fons i final­ment ha des­co­bert que les cons­tants lesi­ons als isquio­ti­bi­als s'ori­gi­na­ven per una mal­for­mació al cap del fèmur, que amb l'ope­ració als dos malucs s'hau­rien de solu­ci­o­nar. Fra­dera no té pressa –no pre­pa­rarà la cam­pa­nya de pista coberta–, però és evi­dent que amb el canvi d'aires pretén créixer com a atleta i con­ti­nuar somi­ant en una par­ti­ci­pació olímpica a Tòquio 2020.