Han passat trenta anys i ja queda molt lluny. S'han fet moltes altres coses més. Al seu moment va ser prou important, crec. Vam tenir la satisfacció de poder-ho fer tots plegats, no només jo.

Va ser una feina feixuga. Feia uns quants anys que fèiem expedicions a cims més baixos. En l'àmbit gironí faltava fer un vuitmil, i entre els que fèiem muntanya aquí, a Girona, ens vam començar a bellugar per fer-ne un. I va sortir l'oportunitat d'anar al Kanchenjunga. Es van demanar permisos per a diverses muntanyes i al final ens els van donar per al Kanch. Es va començar a gestar dos anys abans. No era com ara, que els permisos es gestionen de manera ràpida gairebé d'un dia per l'altre. Podia haver-hi un any o dos d'espera.

Vam demanar permisos al govern del Nepal i ens van donar dues opcions més, el Dhaulagiri i l'Annapurna. El Dhaulagiri ja l'havien pujat alpinistes catalans, en una expedició de Jordi Pons, i l'Annapurna també. En canvi, el Kanch no l'havia pujat cap alpinista català, ni tan sols espanyol. Per això vam dir de provar aquest.

En aquella època ni ens ho plantejàvem, això. Llavors tots eren més o menys igual de difícils, no com ara, que les cordes fixes d'algunes muntanyes faciliten molt l'ascensió. Llavors ens ho havíem de muntar tot nosaltres, estàvem sols a la muntanya, nosaltres deu, i això feia que les diferències entre les muntanyes no fossin tan grans.

Vam tardar 22 dies per arribar al camp base. Era una de les aproximacions més llargues. Ara és de només set o vuit dies i alguns van en helicòpter fins a un dia o dos del camp base. Gestionàvem la contractació de portadors nosaltres mateixos, no com ara, que les agències se n'encarreguen. I cada tres o quatre dies ens renegociaven el preu. Era una baralla constant.

No vam saber mai què va passar. Va ser en l'últim poble. Una nit va anar a vigilar el dipòsit de material i l'endemà ja no hi era. Ningú no en sabia res. El vam buscar, però res. No sabíem què fer, però la gent d'allà hi treia importància. Vam avisar les autoritats del que havia passat, però va quedar en un no res.

Durant dos anys cada expedicionari hi posava mensualment una quantitat per pagar permisos i altres despeses. Vam desembutxacar un 60 o 70 per cent del pressupost de la nostra butxaca. I vam tenir la sort que quan faltava poc per marxar vam rebre el suport de Joaquim Vidal i els supermercats Valvi. Això ens va ajudar a cobrir les despeses finals. També teníem subvencions petites de la Diputació de Girona i d'algun ajuntament.

Vam haver de recular perquè en Ramon va tenir unes congelacions a la mà. Feia molta fred i el vent era gèlid. A uns 8.000 metres d'altitud en Ramon es va treure un guant perquè se li havia deslligat un grampó. Vam haver de recular fins a la tenda i teníem la intenció de provar-ho l'endemà, però en Ramon no se sentia la mà i vam baixar al camp base perquè ja tenia un principi de congelació.

Vam descansar un parell de dies al camp base i vam decidir de tornar a pujar. Vam sortir els quatre que estàvem en millors condicions més dos xerpes. En Joan Hugas, que era el cap de l'expedició, el xerpa Ang Rita i jo vam ser els que vam arribar fins a l'últim camp d'altitud. Jo em sentia adaptat. Havia tingut temps de refer-me al camp base i no vaig notar el desgast del primer intent. El dia de l'atac vam sortir del camp 4, a 7.800 m, però l'Hugas va recular a uns 8.300 m. Tenia fred i no tenia bones sensacions. Vam continuar l'Ang Rita i jo. Estàvem en unes condicions pràcticament hivernals. A final d'octubre no és normal fer cims. Devíem estar a 35 graus sota zero.

Ens hi vam estar uns vint minuts. A dalt no hi disfrutes gaire, precisament. Vam fer unes fotos amb el xerpa, vam parlar amb els companys del camp base amb el walkie-talkie i ràpidament cap avall perquè quedava una baixada llarga fins al camp 4. Va ser molt llarga i vaig arribar a la tenda de nit. Des que n'havia sortit havien passat unes vint hores.

De cap manera. Suposo que com que hi vam estar tant de temps i sortíem als diaris es va generar una expectació que es va anar inflant.