Cent partits d'un somni
Handbol. El Bordils va arribar contra el Cajasur Còrdova a la xifra màgica de 100 partits disputats en la segona màxima categoria espanyola
Va ser el 12 de maig del 2013 el dia que el Bordils va aconseguir el seu ascens històric a la segona màxima categoria de l'handbol espanyol, la divisió d'honor de plata. Després de tres promocions d'ascens consecutives, el club gironí assolia el major èxit de la seva història gràcies a la victòria contra el Benidorm (27-30). Un cop paït l'ascens, però, van obrir-se uns quants interrogants. Seria un club tan modest com el Bordils capaç de reunir el pressupost necessari per cobrir les despeses que genera una categoria com aquesta o hi renunciaria com han fet tants altres clubs amb més recursos? En cas afirmatiu, seria l'equip capaç de consolidar-se en una competició tan potent o enfilaria de nou el camí cap a la primera estatal?
Les respostes a aquestes preguntes es troben en el partit que el Bordils va jugar el cap de setmana passat a la pista del Cajasur, que ja és el número 100 que disputa a plata. El Bordils continua al peu del canó després de 100 partits i no només ha estat capaç d'afrontar econòmicament la nova categoria, sinó també de jugar-hi, com a mínim, durant quatre temporades consecutives. Pel camí no s'ha estalviat alguns obstacles, és clar. El club ha hagut de remoure cel i terra per pagar els desplaçaments dels jugadors i el cos tècnic per tota la península, així com la resta de despeses associades a la categoria. En l'àmbit esportiu, l'equip s'ha hagut de sobreposar a lesions de llarga durada –Esteve Ferrer, Marc Prat, Jordi Masó o Xicu Reixach– i a baixes d'alguns dels seus homes més importants, sigui per retirada –David Masmiquel o Martí Vila– o per canvi de club –Marc Canyigueral, Esteve Ferrer o Edu Nonó–. Malgrat les dificultats, el Bordils ja fa quatre temporades que és a plata amb un projecte liderat per Pau Campos que promou el joc col·lectiu per sobre de les individualitats.
Amb un treball constant i uns jugadors que difícilment perden la motivació i la il·lusió, el Bordils s'ha anat fent un nom en la categoria i s'ha guanyat la fama d'equip que no es rendeix fàcilment, que practica un joc ràpid i alegre, que utilitza el contraatac com una de les seves armes més letals i que fa de casa seva un fortí que no és fàcil d'expugnar. El debut a plata el va fer el 14 de setembre del 2013, a la pista de l'Academia Octavio, on va perdre (32-24). En la segona jornada, el Bordils va aconseguir la primera victòria en la nova categoria –contra el Chapela (27-26)–, coincidint amb el primer partit al Blanc-i-verd. “Hi ha hagut grans jornades, com el dia de la victòria a la pista del Barça B o el dia que vam guanyar el Bidasoa a casa. Però en aquell partit contra el Chapela va ser quan vaig veure que ens en podíem sortir. Fins aquell moment pensàvem si seríem capaços de guanyar un punt, i teníem por del fracàs”, recorda Pau Campos sobre aquell partit. “Estàvem obligats a guanyar. Era un equip que, com el nostre, acabava de pujar. El partit va ser molt igualat i vam guanyar d'un gràcies a una recuperació de Moreno, tot i que teníem dos jugadors exclosos”, detalla el tècnic bisbalenc.
El Bordils ha utilitzat durant aquest temps fins a 34 jugadors, una xifra que omple d'orgull Pau Campos: “Quan vam pujar, el club em va demanar que allò no fos flor d'un dia, que intentés consolidar l'equip a plata i que no fos un projecte per a uns quants escollits, sinó que tots els jugadors hi tinguessin implicació. Crec que s'ha complert.” Campos ha recorregut als jugadors del segon equip –actualment a primera estatal– i de l'equip juvenil per cobrir les baixes, cosa que demostra el bon fons d'armari que té el club. “Entre el primer equip titular i l'últim només repeteix un jugador: Marc Combis”, explica Campos per destacar l'alternança que hi ha hagut en l'equip.
L'entrenador del Bordils també destaca les dificultats econòmiques que suposa tenir un equip tan modest en una categoria com aquesta: “Molts equips catalans amb més recursos haurien pogut pujar i hi han renunciat pels diners. Nosaltres no ho hem fet, i això és gràcies a la bona feina de la junta del club per trobar els recursos necessaris.” En aquest sentit, Campos agraeix especialment la feina de Ferran Cassú, que acaba de deixar la presidència per motius personals: “Sense ell no s'entendria el creixement esportiu i social del club en els darrers anys. Es va entregar en cos i ànima al club en les èpoques bones i no tan bones, sense defallir mai.”
Finalment, subratlla que el Bordils viu una època daurada que serà recordada. “Són temps macos. Quan es perdin els recordarem amb molta alegria. Aquesta és una història maquíssima de comunió entre uns jugadors i una afició”, diu amb referència a l'excel·lent ambient que es viu al Blanc-i-verd. “Fins que no ho vius personalment no te'n fas a la idea. Jo no me'n canso i encara em sorprèn.”