N'hi ha prou fent una ràpida ullada als pal­ma­re­sos per cons­ta­tar que els Weisz han estat una nis­saga impor­tant en el ten­nis de taula català, que van aca­bar con­ver­tint aquell joc d'infan­tesa al men­ja­dor de casa dels pares –una xarxa impro­vi­sada en una taula– en un dels motors de les seves vides. Només el Pere va acu­mu­lar tretze cam­pi­o­nats d'Espa­nya: sis en dobles (1990-95), qua­tre per equips (1992-95) i tres en dobles mix­tos amb les seves ger­ma­nes Montse (1994) i Mònica (1998, 1999).

Pot­ser perquè era una forma pràctica de tenir sis fills entre­tin­guts, els pares els van apun­tar tots junts a l'històric club El Ciervo de Saba­dell, però al cap d'uns anys i dels pri­mers èxits, el ten­nis de taula va dei­xar de ser un sim­ple pas­sa­temps i van pas­sar a for­mar part de la for­nada d'espor­tis­tes que van estre­nar les ins­tal·laci­ons del Cen­tre d'Alt Ren­di­ment de Sant Cugat, quan en un prin­cipi, a finals dels vui­tanta, només s'hi prac­ti­cava esgrima, hal­te­rofília, lluita, judo i ten­nis de taula. A par­tir de lla­vors van com­pa­gi­nar les vides estu­di­an­tils i labo­rals amb la pràctica al més alt nivell esta­tal d'un esport que els apor­tava alguna remu­ne­ració, encara que no sufi­ci­ent per dedi­car-s'hi en exclu­siva: entre­na­ments mati­nals, tar­des a l'ofi­cina i viat­ges llam­pec el cap de set­mana per com­pe­tir en la super­lliga amb algun club de fora de Cata­lu­nya en què van mili­tar durant algu­nes tem­po­ra­des, com ara el Puerto Real en el cas del Pere o el Car­ta­gena en el de la Mònica, entre d'altres.

Tot aquell sacri­fici enorme no els ha fet guar­dar pales i pilo­tes al bagul dels records. El ten­nis de taula con­ti­nua ben pre­sent en les seves vides quo­ti­di­a­nes amb una dedi­cació dife­rent de la dels dies de les grans com­pe­ti­ci­ons, però igual­ment intensa, que és el que com­porta haver deci­dit fun­dar un club en qua­tre dies, el Ten­nis Taula Saba­dell, i ges­ti­o­nar-lo de dalt a baix: bus­car un local, con­di­ci­o­nar-lo i posar-hi tau­les, burocràcia, la comu­ni­cació..., i, òbvi­a­ment, tro­bar nens per impul­sar una escola i juga­dors per a un pri­mer equip que ara com­pe­teix en la cate­go­ria cata­lana més baixa però que aviat podria estar en una de supe­rior si poden com­prar alguna plaça.

Cada nen nou que entra al local d'Emprius o veure com els que hi ha pro­gres­sen els rea­firma en l'empresa titànica d'impul­sar un club en temps de crisi i en el seu com­promís amb un esport que per atreure prac­ti­cants “ha d'obrir els ten­ta­cles per arri­bar a les esco­les i fer-se un lloc en un món pola­rit­zat pel fut­bol”, com explica el Pere, que admet que “fun­dar un club és un somni que s'ha anat fent rea­li­tat”.