La Sala Miquel Diumé va ser l'esce­nari ahir d'un expe­ri­ment inèdit a les comar­ques giro­ni­nes i molt difícil de veure a Cata­lu­nya. El jove Gran Mes­tre Àlvar Alonso (Figue­res, 1992) es va enfron­tar a cegues a qua­tre juga­dors del seu club, el Gerunda, en unes par­ti­des simultànies que es van con­ver­tir en tot un expe­ri­ment psi­cològic per a l'esca­quista, que mai s'havia atre­vit a fer una cosa com aquesta. Amb tot, Alonso, campió d'Espa­nya de par­ti­des ràpides, va fer tota una exhi­bició de visual i va gua­nyar a les fos­ques i en poc més de dues hores els qua­tre volun­ta­ris del seu club, el Gerunda, que van opo­sar-s'hi. L'ovació final va ser ben meres­cuda.

Alonso, amb una bena als ulls i d'esque­nes als juga­dors, només tenia la referència dels movi­ments que feien els seus rivals a través del mes­tre de cerimònies, Quim Mun­det, que li anava rela­tant com avançaven la posició de les figu­res ene­mi­gues.

Abans de començar Alonso adme­tia que no tan sols no havia jugat mai amb els ulls embe­nats, sinó que tam­poc ho havia entre­nat. “És un expe­ri­ment”, reco­nei­xia, tot i que asse­gu­rava haver cone­gut un juga­dor que havia fet el mateix con­tra 17 rivals i els havia superat tots!

El juga­dor gironí és dels que els agrada jugar ràpid però adme­tia que les simultànies con­tra molts juga­dors “pro­vo­quen un gran des­gast físic perquè sem­pre t'estàs movent per una sala”. Alonso torna aquesta tem­po­rada al club que el va for­mar, el Gerunda, que ha asso­lit l'ascens a la divisió d'honor.

L'exhi­bició d'ahir va ser orga­nit­zada amb l'objec­tiu de pro­moure els escacs a Girona. Els rivals van ser Marc Jordà, Joan Nadal, Joan Blasco i Ber­nat Xifra. Aquest últim va ser el que més li va com­pli­car la vida. La con­cen­tració va ser bàsica. Haver de memo­rit­zar la com­po­sició de qua­tre par­ti­des en qua­tre tau­lers dife­rents alhora men­tre els juga­dors de l'altra banda podien pren­dre's-ho amb tota la calma del món no va sem­blar gens fàcil. Els ges­tos d'Alonso van ser en algun moment de con­tra­dicció i alguns movi­ments van tri­gar a arri­bar, davant l'expec­tació de la gent que va omplir la sala, però a mesura que les figu­res avançaven va que­dar clar que el con­trol de la situ­ació era abso­luta.