No sabia res del partit, no sabia que es feia. I un dia anant a entrenament en Pau em va dir que havia pensat en mi per anar a la selecció. Vaig quedar una mica parat... I il·lusionat. Estic molt content de poder debutar a la selecció absoluta encara que sigui una mica descafeïnada. Tot el que sigui anar convocat amb Catalunya és un orgull.

A l'estiu en vam parlar, però s'entrenen diàriament i jo no podia estar amunt i avall cada dia. Tinc la meva empresa a Girona i en un primer moment vaig dir que no. Però al mes de setembre l'altre central que tenien va fitxar per un altre equip. I es van tornar a posar en contacte amb mi, i llavors sí que ens vam posar d'acord: els dimarts anava a entrenar-me allà i els dijous hi tornava i m'hi quedava. Això ja em permetia dilluns, dimecres i dijous treballar amb normalitat.

Sí, fins al 14 de febrer estem parats: jugarem la copa del Llenguadoc, però la lliga s'atura. Al mundial li donen molta importància. I l'entrenament del dimecres el tenien a les vuit, però com que la selecció francesa debuta, a tres quarts de nou, s'entrenen a les sis de la tarda.

Al principi hi anava molt i molt il·lusionat. Però després, quan et trobes allà sol, que a més no parles gens l'idioma, és complicat. El primer mes, o els dos primers, van ser complicats. Perquè arribes allà i no entens ni l'entrenador el que et diu, ni els companys... A més, vaig arribar al mes de setembre i al cap d'una setmana ja jugàvem el primer partit de lliga. No vaig poder fer ni un sol amistós, va ser molt precipitat. Al primer partit, quan l'entrenador et comença a dir les jugades, el que has de fer... I no entens res del que et diu! Llavors et penses que et diu una cosa i resulta que n'has fet una altra: va ser difícil, em va costar més del que em pensava. Ara m'han posat un professor de francès dues hores cada dia que hi vaig a entrenar-me. I m'ha ajudat molt: em començo a fer entendre, almenys com els indis. Els entenc a ells i ja tinc el sistema de joc entès.

L'any passat van baixar i l'objectiu d'aquest any és tornar a pujar. Ara anem tercers a un punt dels segons, el segon equip del Montpeller. El primer puja directe i el segon fa fases. Estarà igualat fins al final perquè tots els de dalt estem molt junts. Vam començar malament, perquè era un equip nou, amb cinc incorporacions i tots molt joves: vam empatar un partit i en vam perdre dos. L'inici va ser dolent però de mica en mica vam agafar una bona ratxa i ara encadenem deu victòries.

Quedo parat, jo no hi estic gens acostumat, ells sí. Amb el mundial, el tema del màrqueting el treballen molt. Per exemple, obres la televisió i veus anuncis, o vas al supermercat i trobes una ampolla d'aigua amb la imatge d'un jugador d'handbol... Són coses que aquí no hi estem acostumats. I no és només l'handbol, vas a una parada del bus i hi ha un jugador de tennis... Potencien molt tots els esports. Al sud de França, l'esport rei és el rugbi. L'handbol tampoc es queda enrere i a Tuïr hi ha més llicències d'handbol que de futbol. Aquí és impensable.

Ells volien signar dues temporades, però jo vaig preferir firmar-ne només una per veure com m'adaptava. De moment està anant molt bé i si seguim així, i ens entenem igual, segurament seguiré un altre any. Ells sempre havien estat a la segona divisió, lluitant per pujar. Però els dos o tres últims anys, amb l'augment del nivell que hi va haver, van perdre un patrocinador i van baixar. L'any passat van començar un projecte però no els va acabar d'anar del tot bé, i ara l'estan seguint: hi ha molta gent jove, jo sóc el segon més veterà, amb 27 anys... I han entrat Intermarché i McDonalds, que ens patrocinen, i han fet una gran injecció econòmica: hem estrenat un pavelló nou i el projecte és per pujar.

Sí, els dimecres vaig a entrenar-me amb ells. I jo, en el grup del WhatsApp de l'equip, encara hi sóc [riu]. N'estic molt pendent. I el veig bé i és el que dic, que marxant l'Edu [Nonó] i jo estaven una mica preocupats, però nosaltres ja ho vèiem: en Sergi Mach estava capacitat per jugar a plata. L'Arnau [Palahí] podia fer un salt, o en Dalmau [Huix] veies que tard o d'hora arribaria el seu moment. I aquest any és l'any que veig més segur que se salvaran; farà quatre anys que són a plata. No és un equip que acaba de pujar. Vulguis o no, quatre anys fan que estiguis consolidat a la lliga.

El problema principal és que, de l'handbol, no en pots viure. I per marxar t'ho has de pensar molt bé perquè les ofertes econòmiques que es mouen per aquí a la lliga espanyola són molt baixes. Em van trucar el Ciudad Real i diversos equips, però al final has de deixar la feina perquè si vas a Ciudad Real t'hi has d'estar sempre, allà. I el que no pots fer és deixar la feina si econòmicament no et compensa. Si no és que t'arriba una oferta com a l'Edu, que a ell sí que li ha arribat una oferta molt bona i no la podia deixar escapar. O la situació en què es va trobar en Canyi, que havia acabat la carrera de filosofia i no tenia sortida i, mentre entra a llistes o no, fa el que li agrada i pot viure d'això. Però, si tens la teva feina i la vida més o menys organitzada, és complicat decidir-te.

Sí, jo vaig viure les tres. I en l'última ja dèiem: “Si no pugem en aquesta, ja podem plegar!” Ho proves i ho proves i no te n'acabes sortint. Però per a un equip com el nostre, que durant aquests sis anys érem gairebé els mateixos, l'ascens i el debut a plata van ser els millors moments. Un poble de mil habitants, que al final tots érem de Girona i érem una colla d'amics, jugar en una categoria professional, encara que nosaltres no, va ser una alegria espectacular.

Sí, va ser dur. Feia molts anys que jugava a nacional, i tot just quan arribo a plata, amb la il·lusió que em feia perquè no hi havia jugat mai, i que semblava que ja mai hi arribaríem... Quan veus que el primer partit de lliga et lesiones, dius: “Ostres, no seré capaç de veure si realment puc jugar a plata o no.” Però al cap de sis mesos vaig poder jugar i després vaig tenir la sort de poder-hi jugar dos anys més, i ara ja no te'n recordes. Però va ser mig any molt difícil i dur.