Esteve Ferrer (Banyoles, 1989) debutarà diumenge a Granollers amb la selecció catalana absoluta, en l'amistós de caràcter benèfic amb el Fraikin i amb Pau Campos, el seu tècnic al Bordils els darrers sis anys, a la banqueta. El banyolí va fitxar pel Tuïr francès al setembre, just abans que comencés la lliga i després que el moviment no fructifiqués al juny. “Seria tercera divisió, com la primera nacional d'aquí: una menys que el Bordils, on juga el Sarrià. Però allà tota la lliga és professional i hi ha molt més nivell”, diu sobre la competició del seu nou club.
Amb la selecció es retrobarà amb Pau Campos, Jordi González i Joan Vilanova. Content?
No sabia res del partit, no sabia que es feia. I un dia anant a entrenament en Pau em va dir que havia pensat en mi per anar a la selecció. Vaig quedar una mica parat... I il·lusionat. Estic molt content de poder debutar a la selecció absoluta encara que sigui una mica descafeïnada. Tot el que sigui anar convocat amb Catalunya és un orgull.
Com va ser la sortida de Bordils al setembre? S'ho esperava?
A l'estiu en vam parlar, però s'entrenen diàriament i jo no podia estar amunt i avall cada dia. Tinc la meva empresa a Girona i en un primer moment vaig dir que no. Però al mes de setembre l'altre central que tenien va fitxar per un altre equip. I es van tornar a posar en contacte amb mi, i llavors sí que ens vam posar d'acord: els dimarts anava a entrenar-me allà i els dijous hi tornava i m'hi quedava. Això ja em permetia dilluns, dimecres i dijous treballar amb normalitat.
La lliga s'atura pel mundial?
Sí, fins al 14 de febrer estem parats: jugarem la copa del Llenguadoc, però la lliga s'atura. Al mundial li donen molta importància. I l'entrenament del dimecres el tenien a les vuit, però com que la selecció francesa debuta, a tres quarts de nou, s'entrenen a les sis de la tarda.
Com li va, l'experiència?
Al principi hi anava molt i molt il·lusionat. Però després, quan et trobes allà sol, que a més no parles gens l'idioma, és complicat. El primer mes, o els dos primers, van ser complicats. Perquè arribes allà i no entens ni l'entrenador el que et diu, ni els companys... A més, vaig arribar al mes de setembre i al cap d'una setmana ja jugàvem el primer partit de lliga. No vaig poder fer ni un sol amistós, va ser molt precipitat. Al primer partit, quan l'entrenador et comença a dir les jugades, el que has de fer... I no entens res del que et diu! Llavors et penses que et diu una cosa i resulta que n'has fet una altra: va ser difícil, em va costar més del que em pensava. Ara m'han posat un professor de francès dues hores cada dia que hi vaig a entrenar-me. I m'ha ajudat molt: em començo a fer entendre, almenys com els indis. Els entenc a ells i ja tinc el sistema de joc entès.
Quin objectiu té l'equip?
L'any passat van baixar i l'objectiu d'aquest any és tornar a pujar. Ara anem tercers a un punt dels segons, el segon equip del Montpeller. El primer puja directe i el segon fa fases. Estarà igualat fins al final perquè tots els de dalt estem molt junts. Vam començar malament, perquè era un equip nou, amb cinc incorporacions i tots molt joves: vam empatar un partit i en vam perdre dos. L'inici va ser dolent però de mica en mica vam agafar una bona ratxa i ara encadenem deu victòries.
Sense lliga... Tan diferent és la cultura poliesportiva del país?
Quedo parat, jo no hi estic gens acostumat, ells sí. Amb el mundial, el tema del màrqueting el treballen molt. Per exemple, obres la televisió i veus anuncis, o vas al supermercat i trobes una ampolla d'aigua amb la imatge d'un jugador d'handbol... Són coses que aquí no hi estem acostumats. I no és només l'handbol, vas a una parada del bus i hi ha un jugador de tennis... Potencien molt tots els esports. Al sud de França, l'esport rei és el rugbi. L'handbol tampoc es queda enrere i a Tuïr hi ha més llicències d'handbol que de futbol. Aquí és impensable.
Fins quan té contracte?
Ells volien signar dues temporades, però jo vaig preferir firmar-ne només una per veure com m'adaptava. De moment està anant molt bé i si seguim així, i ens entenem igual, segurament seguiré un altre any. Ells sempre havien estat a la segona divisió, lluitant per pujar. Però els dos o tres últims anys, amb l'augment del nivell que hi va haver, van perdre un patrocinador i van baixar. L'any passat van començar un projecte però no els va acabar d'anar del tot bé, i ara l'estan seguint: hi ha molta gent jove, jo sóc el segon més veterà, amb 27 anys... I han entrat Intermarché i McDonalds, que ens patrocinen, i han fet una gran injecció econòmica: hem estrenat un pavelló nou i el projecte és per pujar.
Del Bordils encara n'està al cas.
Sí, els dimecres vaig a entrenar-me amb ells. I jo, en el grup del WhatsApp de l'equip, encara hi sóc [riu]. N'estic molt pendent. I el veig bé i és el que dic, que marxant l'Edu [Nonó] i jo estaven una mica preocupats, però nosaltres ja ho vèiem: en Sergi Mach estava capacitat per jugar a plata. L'Arnau [Palahí] podia fer un salt, o en Dalmau [Huix] veies que tard o d'hora arribaria el seu moment. I aquest any és l'any que veig més segur que se salvaran; farà quatre anys que són a plata. No és un equip que acaba de pujar. Vulguis o no, quatre anys fan que estiguis consolidat a la lliga.
Costa marxar? Que ho fessin Canyi i Nonó li va servir?
El problema principal és que, de l'handbol, no en pots viure. I per marxar t'ho has de pensar molt bé perquè les ofertes econòmiques que es mouen per aquí a la lliga espanyola són molt baixes. Em van trucar el Ciudad Real i diversos equips, però al final has de deixar la feina perquè si vas a Ciudad Real t'hi has d'estar sempre, allà. I el que no pots fer és deixar la feina si econòmicament no et compensa. Si no és que t'arriba una oferta com a l'Edu, que a ell sí que li ha arribat una oferta molt bona i no la podia deixar escapar. O la situació en què es va trobar en Canyi, que havia acabat la carrera de filosofia i no tenia sortida i, mentre entra a llistes o no, fa el que li agrada i pot viure d'això. Però, si tens la teva feina i la vida més o menys organitzada, és complicat decidir-te.
Amb què es queda, amb l'ascens a la tercera fase seguida?
Sí, jo vaig viure les tres. I en l'última ja dèiem: “Si no pugem en aquesta, ja podem plegar!” Ho proves i ho proves i no te n'acabes sortint. Però per a un equip com el nostre, que durant aquests sis anys érem gairebé els mateixos, l'ascens i el debut a plata van ser els millors moments. Un poble de mil habitants, que al final tots érem de Girona i érem una colla d'amics, jugar en una categoria professional, encara que nosaltres no, va ser una alegria espectacular.
I el pitjor, la lesió en el debut?
Sí, va ser dur. Feia molts anys que jugava a nacional, i tot just quan arribo a plata, amb la il·lusió que em feia perquè no hi havia jugat mai, i que semblava que ja mai hi arribaríem... Quan veus que el primer partit de lliga et lesiones, dius: “Ostres, no seré capaç de veure si realment puc jugar a plata o no.” Però al cap de sis mesos vaig poder jugar i després vaig tenir la sort de poder-hi jugar dos anys més, i ara ja no te'n recordes. Però va ser mig any molt difícil i dur.