No sabia res del par­tit, no sabia que es feia. I un dia anant a entre­na­ment en Pau em va dir que havia pen­sat en mi per anar a la selecció. Vaig que­dar una mica parat... I il·lusi­o­nat. Estic molt con­tent de poder debu­tar a la selecció abso­luta encara que sigui una mica des­cafeïnada. Tot el que sigui anar con­vo­cat amb Cata­lu­nya és un orgull.

A l'estiu en vam par­lar, però s'entre­nen diària­ment i jo no podia estar amunt i avall cada dia. Tinc la meva empresa a Girona i en un pri­mer moment vaig dir que no. Però al mes de setem­bre l'altre cen­tral que tenien va fit­xar per un altre equip. I es van tor­nar a posar en con­tacte amb mi, i lla­vors sí que ens vam posar d'acord: els dimarts anava a entre­nar-me allà i els dijous hi tor­nava i m'hi que­dava. Això ja em per­me­tia dilluns, dime­cres i dijous tre­ba­llar amb nor­ma­li­tat.

Sí, fins al 14 de febrer estem parats: juga­rem la copa del Llen­gua­doc, però la lliga s'atura. Al mun­dial li donen molta importància. I l'entre­na­ment del dime­cres el tenien a les vuit, però com que la selecció fran­cesa debuta, a tres quarts de nou, s'entre­nen a les sis de la tarda.

Al prin­cipi hi anava molt i molt il·lusi­o­nat. Però després, quan et tro­bes allà sol, que a més no par­les gens l'idi­oma, és com­pli­cat. El pri­mer mes, o els dos pri­mers, van ser com­pli­cats. Perquè arri­bes allà i no entens ni l'entre­na­dor el que et diu, ni els com­panys... A més, vaig arri­bar al mes de setem­bre i al cap d'una set­mana ja jugàvem el pri­mer par­tit de lliga. No vaig poder fer ni un sol amistós, va ser molt pre­ci­pi­tat. Al pri­mer par­tit, quan l'entre­na­dor et comença a dir les juga­des, el que has de fer... I no entens res del que et diu! Lla­vors et pen­ses que et diu una cosa i resulta que n'has fet una altra: va ser difícil, em va cos­tar més del que em pen­sava. Ara m'han posat un pro­fes­sor de francès dues hores cada dia que hi vaig a entre­nar-me. I m'ha aju­dat molt: em començo a fer enten­dre, almenys com els indis. Els entenc a ells i ja tinc el sis­tema de joc entès.

L'any pas­sat van bai­xar i l'objec­tiu d'aquest any és tor­nar a pujar. Ara anem ter­cers a un punt dels segons, el segon equip del Mont­pe­ller. El pri­mer puja directe i el segon fa fases. Estarà igua­lat fins al final perquè tots els de dalt estem molt junts. Vam començar mala­ment, perquè era un equip nou, amb cinc incor­po­ra­ci­ons i tots molt joves: vam empa­tar un par­tit i en vam per­dre dos. L'inici va ser dolent però de mica en mica vam aga­far una bona ratxa i ara enca­de­nem deu victòries.

Quedo parat, jo no hi estic gens acos­tu­mat, ells sí. Amb el mun­dial, el tema del màrque­ting el tre­ba­llen molt. Per exem­ple, obres la tele­visió i veus anun­cis, o vas al super­mer­cat i tro­bes una ampo­lla d'aigua amb la imatge d'un juga­dor d'hand­bol... Són coses que aquí no hi estem acos­tu­mats. I no és només l'hand­bol, vas a una parada del bus i hi ha un juga­dor de ten­nis... Poten­cien molt tots els esports. Al sud de França, l'esport rei és el rugbi. L'hand­bol tam­poc es queda enrere i a Tuïr hi ha més llicències d'hand­bol que de fut­bol. Aquí és impen­sa­ble.

Ells volien sig­nar dues tem­po­ra­des, però jo vaig pre­fe­rir fir­mar-ne només una per veure com m'adap­tava. De moment està anant molt bé i si seguim així, i ens ente­nem igual, segu­ra­ment seguiré un altre any. Ells sem­pre havien estat a la segona divisió, llui­tant per pujar. Però els dos o tres últims anys, amb l'aug­ment del nivell que hi va haver, van per­dre un patro­ci­na­dor i van bai­xar. L'any pas­sat van començar un pro­jecte però no els va aca­bar d'anar del tot bé, i ara l'estan seguint: hi ha molta gent jove, jo sóc el segon més veterà, amb 27 anys... I han entrat Inter­marché i McDo­nalds, que ens patro­ci­nen, i han fet una gran injecció econòmica: hem estre­nat un pavelló nou i el pro­jecte és per pujar.

Sí, els dime­cres vaig a entre­nar-me amb ells. I jo, en el grup del What­sApp de l'equip, encara hi sóc [riu]. N'estic molt pen­dent. I el veig bé i és el que dic, que mar­xant l'Edu [Nonó] i jo esta­ven una mica pre­o­cu­pats, però nosal­tres ja ho vèiem: en Sergi Mach estava capa­ci­tat per jugar a plata. L'Arnau [Palahí] podia fer un salt, o en Dal­mau [Huix] veies que tard o d'hora arri­ba­ria el seu moment. I aquest any és l'any que veig més segur que se sal­va­ran; farà qua­tre anys que són a plata. No és un equip que acaba de pujar. Vul­guis o no, qua­tre anys fan que esti­guis con­so­li­dat a la lliga.

El pro­blema prin­ci­pal és que, de l'hand­bol, no en pots viure. I per mar­xar t'ho has de pen­sar molt bé perquè les ofer­tes econòmiques que es mouen per aquí a la lliga espa­nyola són molt bai­xes. Em van tru­car el Ciu­dad Real i diver­sos equips, però al final has de dei­xar la feina perquè si vas a Ciu­dad Real t'hi has d'estar sem­pre, allà. I el que no pots fer és dei­xar la feina si econòmica­ment no et com­pensa. Si no és que t'arriba una oferta com a l'Edu, que a ell sí que li ha arri­bat una oferta molt bona i no la podia dei­xar esca­par. O la situ­ació en què es va tro­bar en Canyi, que havia aca­bat la car­rera de filo­so­fia i no tenia sor­tida i, men­tre entra a llis­tes o no, fa el que li agrada i pot viure d'això. Però, si tens la teva feina i la vida més o menys orga­nit­zada, és com­pli­cat deci­dir-te.

Sí, jo vaig viure les tres. I en l'última ja dèiem: “Si no pugem en aquesta, ja podem ple­gar!” Ho pro­ves i ho pro­ves i no te n'aca­bes sor­tint. Però per a un equip com el nos­tre, que durant aquests sis anys érem gai­rebé els matei­xos, l'ascens i el debut a plata van ser els millors moments. Un poble de mil habi­tants, que al final tots érem de Girona i érem una colla d'amics, jugar en una cate­go­ria pro­fes­si­o­nal, encara que nosal­tres no, va ser una ale­gria espec­ta­cu­lar.

Sí, va ser dur. Feia molts anys que jugava a naci­o­nal, i tot just quan arribo a plata, amb la il·lusió que em feia perquè no hi havia jugat mai, i que sem­blava que ja mai hi arri­baríem... Quan veus que el pri­mer par­tit de lliga et lesi­o­nes, dius: “Ostres, no seré capaç de veure si real­ment puc jugar a plata o no.” Però al cap de sis mesos vaig poder jugar i després vaig tenir la sort de poder-hi jugar dos anys més, i ara ja no te'n recor­des. Però va ser mig any molt difícil i dur.