Irlanda no havia fet un bon torneig en el Sis Nacions. Les baixes no l'ajudaven, però en un esport com el rugbi no es busquen excuses d'aquest estil. Ahir tenia l'oportunitat de rescabalar-se davant la seva incombustible afició a Dublín, i a fe de Déu que ho va fer. Els jugadors del trèvol es van vestir d'herois per tombar un enemic que va molt més enllà de l'àmbit esportiu, Anglaterra. Els anglesos hi arribaven inflats. Amb el segon Sis Nacions a la butxaca, 18 victòries seguides –les mateixes que el rècord dels All Blacks– i a punt per completar un segon Grand Slam amb triple corona inclosa. Però els anglesos, tot i la seva exuberància de jugadors, es van estavellar contra el mur verd.

Irlanda, en una etapa inconstant del seu joc, sempre podrà dir que va frenar els All Blacks de les 18 victòries seguides –el 5 de novembre del 2016 a Chicago– i que, cinc mesos després, va fer el mateix amb Anglaterra. El triomf només els va servir per quedar segons, però el van celebrar com si es tractés d'un mundial.

El duel no va ser brillant, però així l'havien dissenyat els de casa. Amb Sexton donant una altra lliçó de lideratge a la zona de tres quarts, la davantera amb un Furlong immens no es va deixar intimidar pels gegants anglesos i O'Brien i Stander van completar una exhibició física per recordar a la zona ampla. Irlanda va anar gairebé sempre al davant gràcies a la marca d'Ian Anderson (23'), que era el premi a la pressió des de casa. Anglaterra no va estar mai còmode més enllà dels xuts a pals de Farell.