Irlanda no havia fet un bon tor­neig en el Sis Naci­ons. Les bai­xes no l'aju­da­ven, però en un esport com el rugbi no es bus­quen excu­ses d'aquest estil. Ahir tenia l'opor­tu­ni­tat de res­ca­ba­lar-se davant la seva incom­bus­ti­ble afició a Dublín, i a fe de Déu que ho va fer. Els juga­dors del trèvol es van ves­tir d'herois per tom­bar un ene­mic que va molt més enllà de l'àmbit espor­tiu, Angla­terra. Els angle­sos hi arri­ba­ven inflats. Amb el segon Sis Naci­ons a la but­xaca, 18 victòries segui­des –les matei­xes que el rècord dels All Blacks– i a punt per com­ple­tar un segon Grand Slam amb tri­ple corona inclosa. Però els angle­sos, tot i la seva exu­berància de juga­dors, es van esta­ve­llar con­tra el mur verd.

Irlanda, en una etapa incons­tant del seu joc, sem­pre podrà dir que va fre­nar els All Blacks de les 18 victòries segui­des –el 5 de novem­bre del 2016 a Chi­cago– i que, cinc mesos després, va fer el mateix amb Angla­terra. El tri­omf només els va ser­vir per que­dar segons, però el van cele­brar com si es tractés d'un mun­dial.

El duel no va ser bri­llant, però així l'havien dis­se­nyat els de casa. Amb Sex­ton donant una altra lliçó de lide­ratge a la zona de tres quarts, la davan­tera amb un Fur­long immens no es va dei­xar inti­mi­dar pels gegants angle­sos i O'Brien i Stan­der van com­ple­tar una exhi­bició física per recor­dar a la zona ampla. Irlanda va anar gai­rebé sem­pre al davant gràcies a la marca d'Ian Ander­son (23'), que era el premi a la pressió des de casa. Angla­terra no va estar mai còmode més enllà dels xuts a pals de Farell.