Sí, t'ho va dir en Ricard? El xou va començar d'una manera una mica d'estar per casa, tipus festival. I ha acabat molt i molt enlaire. El primer campionat que es va fer va ser a Olot i no hi havia jutges: s'agafava un delegat de cada club, si n'hi havia sis, sis. I ells feien de jutges. No va funcionar i l'any següent es va incloure un jurat una mica més expert. Al principi era de lliure, perquè de xou no n'hi havia i tampoc hi havia res escrit, ni normes. Llavors es va posar fil a l'agulla i es va anar avançant.

Mira, si l'Olot té 10 ors mundials, dues plates i un bronze, que són tretze, un que no hi va anar, 14, i un que van quedar cinquenes, 15... Deu fer 16 anys, 16 o 17. Al principi era molt light i molt subjectiu. I d'alguna manera va començar així, com un festival. Potser una mica més tècnic, amb més patí. Aquí es va començar només amb xou. No hi havia gran i petit fins al segon i tercer anys, que eren de 6 a 12 i de 16 a 30. De mica en mica s'hi han anat posant normes.

Sí, és clar. És que el xou és... Una patinadora, si és bona individualment, té una durada. En el xou, no passa: una nena que marxa a estudiar a fora, el lliure gairebé l'ha de deixar. I el xou accepta més a tothom. Accepta més la patinadora que potser no és tan bona de lliure. I accepta la patinadora que deixa el lliure per manca d'horaris o per estudis. Un club se salva molt amb el xou: n'hi havia que tenien 40 patinadors, s'ha fet xou i els patinadors no han plegat als 16 anys sinó que amb 20 patinen i el club ha crescut. És un avantatge, els clubs creixen i, amb ells, la disciplina, la tècnica...

Personalment, crec que al nivell que s'ha arribat ja es necessita el físic. Són 5 minuts treballant a un nivell bastant fort i ara s'ha d'anar cap al físic. Ja hi ha clubs que tenen preparadors físics. I això no s'havia vist mai. O fisioterapeutes. Jo he estat molts anys en un club a Sarrià i m'ho he hagut de fer, sempre, tot jo sola. I jo sé que hi ha clubs que ja en tenen. Això creix d'una manera molt bona i el que crec que no pot ser és que, en un club, una persona ho hagi de fer tot. Sempre poso l'exemple d'una casa: si te'n fas una, tens l'arquitecte, el paleta, el manobre, el fuster, el llauner... Un club hauria de tenir preparador físic, psicòleg, coreògraf, entrenador de la part lliure, de la part de xou, però, és clar, després entres en la part econòmica.

És que és molt important. I hi ha una part tècnica: un club pot donar gràcies que tingui molts patinadors. Per això s'aguanta, però portar 22 nenes a la Xina... Això té un cost molt elevat i, el que fan, és treballar tot l'any per dur la mainada allà. Per desgràcia, no hi ha ajudes.

Mira, en Ricard, jo el conec de fa molt temps, són molts anys. I la primera vegada que el vaig veure patinar, ja vaig dir que tenia alguna cosa. El veus, que va ser a Ribes de Freser i dius, té alguna cosa. És clar, quan el tens i el vas coneixent ja veus que té un potencial a dins que ni ell mateix sabia el que tenia: els peus li van sols. De pintors, per exemple, n'hi ha molts, però sempre hi ha els quatre o cinc que destaquen molt. En el món, de futbolistes mateix, n'hi ha molts, però també n'hi ha tres o quatre que tenen alguna cosa especial. I, en aquest cas, a en Ricard li ha tocat en el món del patinatge. I no t'ho dic perquè sigui alumne meu, sinó perquè el conec molt. I sé que, quan ell sent una música, ja té al cap què pot fer amb allò. I això no ho té tothom. És un escollit.

Però cada campionat és un món. I pots quedar primer d'Espanya però, en l'europeu, comença un altre de campionat. Quan elles entren a pista han de demostrar el que saben fer i, fins que no ho facin... S'han de veure els altres números, hi ha països que canvien d'un any a l'altre, hi ha països que estan millorant. Però molt. I no saps quina sorpresa et pots trobar, tothom hi ha de passar, per allà davant. I les nenes ho han de fer i poden tenir un mal dia. Són humanes. Trobo que el Girona està avançant molt. El Bescanó, el Celrà, que ha quedat quart d'Espanya... Els equips de Girona estan avançant molt.

No ho sé, a mi m'agradaria que sempre guanyés algú de Girona. Tot el que és el nostre entorn. I tampoc vull dir-ho perquè és molt perillós, no pot ser. Jo conec tota la gent de Girona. En Ricard, mentre ell se senti valent, anirà continuant. I el dia que estigui cansat... És una decisió molt personal. I en el món de l'esport hi ha moltes sorpreses. Per exemple, algunes vegades veus patinadores que les vols de monitores perquè són bones i, quan s'hi posen, ja no és el mateix. O patinadores que no són tan bones, perquè el seu cos no els ho permet, i són unes grans monitores. Jo no sé què passarà el dia de demà.