opinió
Partida d’escacs
En l’aspecte tàctic, la semifinal Barça-Vardar és, segurament, el partit més interessant d’aquesta final four. Catalans i macedonis, a diferència del Veszprém i, especialment, del París Saint-Germain, fien bona part de les seves esperances al joc coral. I és des d’aquest vessant que el duel entre els dos entrenadors, Xavier Pascual i Raúl González, adquireix una dimensió especial.
D’entrada, un dels perills del Vardar són les variants. Els entrenaments previs a la final four al Palau Blaugrana han estat basats en l’atac sobre el 6-0, mirant d’evitar el centre defensiu macedoni, i les diverses versions del 5-1. Una més de planera amb Joan Cañellas d’avançat i una altra de més profunda amb el rus Timur Dibirov movent-se més enllà dels nou metres. Fins a tres sistemes defensius per anar encallant l’atac del Barça. Per això, el paper de Raúl Entrerrios és transcendental. Ha de ser capaç de llegir en cada moment els paranys que es trobi el seu equip, ja sigui allunyant l’avançat de la zona central, per donar espai als uns contra uns de Jallouz, N’Guessan i Dika Mem contra Abutovic, o bé carregar sobre els segons defensius del rival quan aquest baixi al 6-0.
Un altre element a controlar serà el ritme. El Barça intentarà rebaixar les revolucions del partit. Córrer només quan calgui, perquè davant té un rival que se sent molt còmode a la carrera. Contra un equip veloç, els canvis atac - defensa es converteixen en un peatge. Condicionen l’estabilitat dels uns i dels altres. Per exemple, toca córrer i fer mal contra els petits: Duixebàev, Cindric i Karacic, inhabilitats a l’hora de defensar, i vigilar el replegament quan Jallouz o Lazarov ataquin lluny de la zona de canvis. La riquesa de Dika Mem i Timothey N’Guessan és una solució a aquest trencaclosques, però és la seva primera final a quatre i això els converteix en una incògnita.