Tantes vegades l’havia vist passar de prop, tantes vegades l’havia tingut a tocar que diumenge no s’ho acabava de creure. El central de Santa Maria de Palautordera Joan Cañellas (1986), amb l’original trofeu de la lliga de campions entre els braços, era un dels homes més feliços sobre la pista de l’imponent Lanxess Arena de Colònia. Per fi havia acabat amb èxit la seva relació d’amor-odi amb la final a quatre europea. La perseverança havia tingut premi. La sisena va ser la bona. Hi havia competit amb el Ciudad Real (2010 i 2011), amb l’Atlético de Madrid (2012) i amb el Kiel (2015 i 2016), i va haver de ser amb un nouvingut a la festa de final de curs, el Vardar macedoni, amb qui per fi va poder cantar victòria. “Fa molts anys que ho intento i sincerament pensava que se m’havien acabat les possibilitats. Quan vaig fitxar pel Vardar la meva intenció era sobretot arribar a la final a quatre, però d’arribar-hi a guanyar-la hi ha un pas molt important. Molts cops l’havia tingut a prop i mai havia arribat aquest moment. Realment ho he aconseguit i al final del partit no m’ho creia. No soc d’emocionar-me, però al final no podia evitar-ho i encara menys en veure la família i tots els amics que m’acompanyaven”, confessava el central vallesà amb la seva filla a coll a la zona mixta del pavelló de Colònia. “Aquest trofeu és meu i ja ningú me’l podrà prendre. Amb el que ha costat d’aconseguir ara em toca gaudir-ne al màxim”, hi afegia.

Amb un llarg palmarès en les competicions de clubs i amb la selecció espanyola, Cañellas situava la fita de Colònia al mateix nivell que el títol mundial aconseguit amb el combinat de Valero Rivera en la final del Sant Jordi del 2013. “Equivaldria a ser campió del món, perquè quan ho vaig ser amb Espanya era bastant més jove [26 anys] i em quedava molt més recorregut que no pas ara. A més, en els mundials tampoc no hi havia quedat a prop tantes vegades com en la lliga de campions. Quan ho has intentat tantes vegades, quan veus que se’t va passant l’arròs perquè ja no tens vint i pocs anys, quan arriba aquest moment, és molt especial”, admetia. A Colònia es va tornar a imposar la màxima que no convé arribar-hi de favorit. Com en edicions anteriors, el Vardar va seguir el guió d’altres campions que comptaven poc en els pronòstics, com va succeir amb l’Hamburg (2013), el Flensburg (2014) o el Kielce (2016). Més enllà d’etiquetes i de l’efecte sorpresa, Cañellas destacava la seva fortalesa com a conjunt: “Tot i ser un equip amb menys nom, sí que som un bloc molt ben entrenat i treballat, i això s’ha demostrat perquè també som molt intensius i ho donem tot fins al final. En els últims minuts contra el Barça ja vam arribar molt justos de forces i abans del partit contra el PSG vam tenir molt poc temps per recuperar-nos.” En l’ajustadíssima victòria contra l’equip parisenc (23-24), Cañellas hi va contribuir tant en defensa, a vegades exercint de jugador més avançat del 5-1 en les diverses variants tàctiques de Raúl González, com en el balanç ofensiu, en què va aportar la seva experiència, desequilibri i visió de joc, a més de dos gols des dels 9 metres. El primera línia vallesà no es podia ni imaginar la festa que s’estava vivint a Skopje, en un país en què l’handbol és l’esport número u. Abans d’agafar vacances i de culminar el ple de títols –també han aconseguit la lliga SEHA en la final contra el Veszprém–, el Vardar ha de jugar i guanyar demà en l’últim partit per arrodonir el títol de la lliga macedònia.