El factor sorpresa

Tan­tes vega­des l’havia vist pas­sar de prop, tan­tes vega­des l’havia tin­gut a tocar que diu­menge no s’ho aca­bava de creure. El cen­tral de Santa Maria de Palau­tor­dera Joan Cañellas (1986), amb l’ori­gi­nal tro­feu de la lliga de cam­pi­ons entre els braços, era un dels homes més feliços sobre la pista de l’impo­nent Lan­xess Arena de Colònia. Per fi havia aca­bat amb èxit la seva relació d’amor-odi amb la final a qua­tre euro­pea. La per­se­ve­rança havia tin­gut premi. La sisena va ser la bona. Hi havia com­pe­tit amb el Ciu­dad Real (2010 i 2011), amb l’Atlético de Madrid (2012) i amb el Kiel (2015 i 2016), i va haver de ser amb un nou­vin­gut a la festa de final de curs, el Var­dar mace­doni, amb qui per fi va poder can­tar victòria. “Fa molts anys que ho intento i sin­ce­ra­ment pen­sava que se m’havien aca­bat les pos­si­bi­li­tats. Quan vaig fit­xar pel Var­dar la meva intenció era sobre­tot arri­bar a la final a qua­tre, però d’arri­bar-hi a gua­nyar-la hi ha un pas molt impor­tant. Molts cops l’havia tin­gut a prop i mai havia arri­bat aquest moment. Real­ment ho he acon­se­guit i al final del par­tit no m’ho creia. No soc d’emo­ci­o­nar-me, però al final no podia evi­tar-ho i encara menys en veure la família i tots els amics que m’acom­pa­nya­ven”, con­fes­sava el cen­tral vallesà amb la seva filla a coll a la zona mixta del pavelló de Colònia. “Aquest tro­feu és meu i ja ningú me’l podrà pren­dre. Amb el que ha cos­tat d’acon­se­guir ara em toca gau­dir-ne al màxim”, hi afe­gia.

Amb un llarg pal­marès en les com­pe­ti­ci­ons de clubs i amb la selecció espa­nyola, Cañellas situ­ava la fita de Colònia al mateix nivell que el títol mun­dial acon­se­guit amb el com­bi­nat de Valero Rivera en la final del Sant Jordi del 2013. “Equi­val­dria a ser campió del món, perquè quan ho vaig ser amb Espa­nya era bas­tant més jove [26 anys] i em que­dava molt més recor­re­gut que no pas ara. A més, en els mun­di­als tam­poc no hi havia que­dat a prop tan­tes vega­des com en la lliga de cam­pi­ons. Quan ho has inten­tat tan­tes vega­des, quan veus que se’t va pas­sant l’arròs perquè ja no tens vint i pocs anys, quan arriba aquest moment, és molt espe­cial”, adme­tia. A Colònia es va tor­nar a impo­sar la màxima que no convé arri­bar-hi de favo­rit. Com en edi­ci­ons ante­ri­ors, el Var­dar va seguir el guió d’altres cam­pi­ons que comp­ta­ven poc en els pronòstics, com va suc­ceir amb l’Ham­burg (2013), el Flens­burg (2014) o el Kielce (2016). Més enllà d’eti­que­tes i de l’efecte sor­presa, Cañellas des­ta­cava la seva for­ta­lesa com a con­junt: “Tot i ser un equip amb menys nom, sí que som un bloc molt ben entre­nat i tre­ba­llat, i això s’ha demos­trat perquè també som molt inten­sius i ho donem tot fins al final. En els últims minuts con­tra el Barça ja vam arri­bar molt jus­tos de for­ces i abans del par­tit con­tra el PSG vam tenir molt poc temps per recu­pe­rar-nos.” En l’ajus­tadíssima victòria con­tra l’equip pari­senc (23-24), Cañellas hi va con­tri­buir tant en defensa, a vega­des exer­cint de juga­dor més avançat del 5-1 en les diver­ses vari­ants tàcti­ques de Raúl González, com en el balanç ofen­siu, en què va apor­tar la seva experiència, dese­qui­li­bri i visió de joc, a més de dos gols des dels 9 metres. El pri­mera línia vallesà no es podia ni ima­gi­nar la festa que s’estava vivint a Skopje, en un país en què l’hand­bol és l’esport número u. Abans d’aga­far vacan­ces i de cul­mi­nar el ple de títols –també han acon­se­guit la lliga SEHA en la final con­tra el Veszprém–, el Var­dar ha de jugar i gua­nyar demà en l’últim par­tit per arro­do­nir el títol de la lliga macedònia.