Va ser a mit­jan 1988, poc abans dels Jocs de Seül. Ales­ho­res, el comitè era petit i havia d’anar incor­po­rant els res­pon­sa­bles de desen­vo­lu­par el pro­jecte de cada sec­to­rial. El Josep Miquel Abad em va pro­po­sar el pro­jecte, suposo que per haver estat atleta olímpic, peri­o­dista, i haver tin­gut relació amb els Jocs. No m’ho vaig pen­sar gens. Li vaig dir que m’era igual el que em pagues­sin, era la meva ciu­tat i em feia molta il·lusió.

El més com­pli­cat era que no hi havia referències prèvies. Els Jocs de Mos­cou no havien dei­xat lle­gat perquè la Unió Soviètica estava a punt de des­a­parèixer. Els Jocs de Los Ange­les tam­poc perquè van ser pri­vats i no van voler donar referències de com havien tre­ba­llat. I els Jocs de Seül encara s’havien de cele­brar. Hi vam anar una sei­xan­tena de per­so­nes per veure l’orga­nit­zació, però s’ha de dir que els core­ans no ens van aju­dar gaire. Per tant, ens vam tro­bar amb un des­a­van­tatge ini­cial, però que al final pot­ser va ser un avan­tatge. Estàvem una mica al buit, però al mateix temps va ser un avan­tatge perquè ho vam cons­truir de zero a par­tir del que ens sem­blava. Sem­pre és més fàcil quan ens mar­quen el camí. Nosal­tres vam inten­tar fer el con­trari i dei­xar un lli­bre blanc, una mena de lle­gat per a les següents orga­nit­za­ci­ons. Atlanta va venir i els vam infor­mar de tot, Ate­nes també...

Bàsica­ment n’hi havia dues, una de cone­guda i una altra de des­co­ne­guda. La cone­guda era tenir els mit­jans neces­sa­ris per assis­tir els 15.000 peri­o­dis­tes acre­di­tats. Hi havia una sèrie de neces­si­tats bru­tals quant a trans­port, allot­ja­ment... L’havíem d’encer­tar en la mesura de la quan­ti­tat de peri­o­dis­tes: no fer curt ni llarg. L’altra, la des­co­ne­guda, era la que ningú podia pre­veure. El que tu pen­ses avui, d’aquí a qua­tre anys pot haver can­viat molt. Què can­via? Doncs la tec­no­lo­gia, la forma de fer i actuar... Per exem­ple, l’any 1988 el COI va sig­nar un acord per sub­mi­nis­trar màqui­nes d’escriure als peri­o­dis­tes perquè ales­ho­res l’ordi­na­dor portàtil exis­tia però pràcti­ca­ment no el feia ser­vir ningú. I en canvi, el 1992 la màquina d’escriure era una eina resi­dual. El 1992 començava a haver-hi telèfons mòbils, però dos anys abans no hi havia ni la més mínima sos­pita que exis­ti­rien. Alguns fotògrafs començaven a trans­me­tre foto­gra­fies digi­tals. El fax, que el 1988 era una eina impres­cin­di­ble, el 1992 començava a no ser-ho. El tele­tip havia estat l’eina prin­ci­pal de comu­ni­cació dels peri­o­dis­tes el 1984; el 1992 pràcti­ca­ment havia des­a­pa­re­gut. Hi havia una dimensió des­co­ne­guda.

Vam crear un sis­tema intern informàtic, una espècie d’intra­net per a la família olímpica, quan inter­net encara no exis­tia. Era el pro­jecte AMIC i es trac­tava d’una xarxa d’ordi­na­dors en què es podien con­sul­tar els resul­tats de les com­pe­ti­ci­ons dels Jocs i les decla­ra­ci­ons dels espor­tis­tes. Després hi havia la gran base de dades amb la bio­gra­fia dels espor­tis­tes. Va ser la pri­mera vegada que es feia en uns Jocs Olímpics. Vam tenir unes cent per­so­nes tre­ba­llant-hi durant més d’un any per acon­se­guir les dades. Hi havia uns quinze mil espor­tis­tes i en vam acon­se­guir uns vuit mil. Va ser una cosa extra­or­dinària perquè pen­sava acon­se­guir-ne uns dos mil perquè la majo­ria d’espor­tis­tes no sabíem qui serien fins pràcti­ca­ment un mes abans dels Jocs. Aquest va ser l’inter­net dels Jocs, va ser impac­tant. Avui ningú li dona­ria valor, però va ser impor­tant. Segur que es feien coses simi­lars arreu del món perquè els humans solem com­por­tar-nos d’una manera sem­blant, però va ser un avenç sig­ni­fi­ca­tiu i un dels èxits extra­or­di­na­ris.

No vaig sen­tir pressió. Pot­ser durant els qua­tre anys pre­vis per la incer­tesa del que pas­sa­ria i per encer­tar-la amb la pre­pa­ració de la feina. Això era vàlid per a nosal­tres i per a tot­hom. Un cop aca­bada la cerimònia d’inau­gu­ració, no vam sen­tir pressió. Jut­jar uns Jocs Olímpics per la cerimònia és un error perquè és un esde­ve­ni­ment més pro­per a un espec­ta­cle. Pot anar molt bé i després que la com­pe­tició espor­tiva sigui un des­as­tre. Però és cert que marca molt quant a imatge i sen­sa­ci­ons.

Millor. Va sor­tir rodó. Si es pogues­sin repe­tir no sé si tot sor­ti­ria tan bé. Això no vol dir que no hi hagués difi­cul­tats, pro­ble­mes i incidències. Totes les àrees van come­tre errors i vam haver d’impro­vi­sar i modi­fi­car coses. Per exem­ple, la roda de premsa del Dream Team de Mic­hael Jor­dan i com­pa­nyia al cen­tre prin­ci­pal de premsa. Al final els vam haver de treure per l’escala d’incen­dis perquè hi havia 1.600 peri­o­dis­tes, una bar­ba­ri­tat, i era impos­si­ble que sor­tis­sin per l’escala nor­mal. Per més que pla­ni­fi­quis, hi ha coses que s’han d’impro­vi­sar. O per ges­ti­o­nar el trans­port hi havia cen­te­nars d’auto­bu­sos per aten­dre la família olímpica, amb con­duc­tors d’arreu de Cata­lu­nya que no conei­xien la ciu­tat i es per­dien. El direc­tor de trans­ports va tenir la bona idea de posar un volun­tari de la ciu­tat de guia a cada auto­car. Aquest fet s’ha anat repe­tint als Jocs. A Lon­dres, una set­mana abans, els xofers es van per­dre i els orga­nit­za­dors ho van resol­dre de la mateixa manera.

La cerimònia d’inau­gu­ració. Va ser molt rodona, emo­tiva i espec­ta­cu­lar i va donar la imatge de moder­ni­tat i cre­a­ti­vi­tat que hi havia dar­rere de l’orga­nit­zació. Coherència entre imatge i rea­li­tat. I vaig tenir la sen­sació de res­pi­rar i dir “la cosa ja fun­ci­ona bé”. Ens va fer pen­sar que quan comen­ces­sin les com­pe­ti­ci­ons, també ani­rien bé.

El nivell espor­tiu va ser molt bo, excep­ci­o­nal. Em quedo amb la nova victòria de Carl Lewis al salt de llar­gada, tot i que no va ser el gran moment dels Jocs, però és un dels mites històrics de l’atle­tisme i va venir als Jocs de Bar­ce­lona i va tor­nar a con­sa­grar-se. Encara que hi va haver coses més impor­tants, com el rècord del món dels 400 tan­ques del Kevin Young, una bar­ba­ri­tat. Pos­si­ble­ment és un dels recor­dis­tes mun­di­als més des­co­ne­guts. Va ser una pro­esa i ho demos­tra que 25 anys després encara sigui vigent. Després hi va haver l’or de Cacho, les pròrro­gues dramàtiques del water­polo o el Dream Team.

Bàsica­ment, una orga­nit­zació digna dels ale­manys més ben orga­nit­zats, amb una cre­a­ti­vi­tat i una inno­vació dig­nes del Medi­ter­rani més cre­a­tiu.

M’han mar­cat molt sem­pre. Amb dis­set anys vaig anar als Jocs de Munic amb una beca de la fede­ració d’atle­tisme i vaig poder estar dins de la vila. No hi vaig par­ti­ci­par, però els vaig viure. M’han mar­cat molt com a atleta, afi­ci­o­nat, peri­o­dista i com a orga­nit­za­dor. He pogut anar vivint els Jocs des de diver­sos àmbits i n’he vist l’evo­lució gegant, i ara no se sap necessària­ment massa clar cap on van.

Pas­sen dues coses. El COI ha collat massa durant massa anys. Van cons­truir un esde­ve­ni­ment extra­or­di­nari. A par­tir del 1988, i sobre­tot el 1992, els Jocs van rebre una cata­pulta abso­luta com a gran esde­ve­ni­ment espor­tiu. Tret d’Atlanta 1996, això ha estat una pro­gressió més o menys cons­tant i s’ha anat fent més gros. Però també ha exi­git cada vegada més a les ciu­tats orga­nit­za­do­res en tots els sen­tits i trobo que ara s’està pagant haver exi­git massa. Només cal veure els referèndums de ciu­tats com Munic, Esto­colm i tant d’altres. Les ciu­tats han vist que el preu orga­nit­za­tiu que s’ha de pagar és pro­hi­bi­tiu. L’altra qüestió és que la mateixa evo­lució social i de l’esport exi­geix una evo­lució dels matei­xos Jocs i de les com­pe­ti­ci­ons, que el COI encara no ha for­mu­lat. Ha de fer una rede­fi­nició de la mateixa manera que es va fer entre els anys cin­quanta i sei­xanta. Algú amb molta visió hau­ria de for­mu­lar aquesta revisió, que segu­ra­ment seria polèmica, quant a tipus d’esports, nom­bre de par­ti­ci­pants, for­mat orga­nit­za­tiu… El temps ho exi­girà. El for­mat nas­cut als anys vui­tanta va tocar sos­tre. Per orga­nit­zar els Jocs del 1980 i el 1984 el COI ho va pas­sar molt mala­ment perquè no hi havia can­di­da­tu­res després del fracàs econòmic de Mon­treal. Els Jocs van revi­far i es va cons­truir un model d’èxit. Hi va haver un boom entre el 1992 i el 2012 i ara es tanca el cer­cle com es va començar: sense sufi­ci­ents can­di­da­tu­res. Es neces­sita una refor­mu­lació glo­bal del con­cepte.

Va estar a punt i tenia una can­di­da­tura que estava bé el 2012 i sem­bla que la va per­dre pel vot del mem­bre italià que diuen que es va equi­vo­car i això va pro­pi­ciar que quedés fora i guanyés Lon­dres. Tot el que va venir després han estat can­di­da­tu­res postis­ses, fetes per raons polítiques i allu­nya­des d’un cert rea­lisme. No hi havia pos­si­bi­li­tats o la can­di­da­tura no tenia unes bases prou sòlides com la del 2012.