Més esport

JAVIER MARISCAL

CREADOR DEL COBI, LA MASCOTA DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA 1992

“Van ser uns Jocs de risc i d’innovació”

La carrera del dissenyador i artista Javier Mariscal anirà sempre lligada a fa 25 anys, quan va ser el pare de la mascota dels Jocs Cobi; un fet que l’ha fet etern i que ha marcat la seva vida

“Mai de la vida faré una cosa com el Cobi, si no és que m’encarreguin el logotip de la NASA que va a Mart”, assegura el valencià

Els Jocs Olímpics, en realitat, els vaig viure amb molta intensitat fins al 1991 per fer tots els Cobis; quan van arribar el 92, no
M’atreveixo a dir amb humilitat que ara el Cobi seria una mascota per uns Jocs Olímpics del 2017. Perquè és modern
Hi havia una filosofia de voler fer una cosa innovadora, amb risc. Sense risc no hi ha innovació. Havia de ser trencador

Javier Maris­cal (València, 9/2/1950) no deixa indi­fe­rent. És pro­per i amb dis­curs. Rao­nat i amb fona­ments. Ha tocat el cel i l’infern. I ara que fa 25 anys que el seu fill Cobi es va fer famós reviu aquells moments amb els pen­sa­ments d’avui.

Ha pas­sat un quart de segle. Quin record en guarda avui?
Ho vaig viure amb molta inten­si­tat fins al 1991, fins que vam aca­bar totes les ver­si­ons de la quan­ti­tat de dibui­xos. Després, quan van arri­bar, ja no.
Va viure els Jocs des de dins. Per què van ser tan per­fec­tes?
Mara­gall va ser sem­pre la punta de l’ice­berg. Sabia fer equips. No deia que no a cap per­sona bona per no ser soci­a­lista. Va fer grans equips perquè a Bar­ce­lona hi ha gent molt pre­pa­rada. Hi havia una filo­so­fia de voler fer una cosa inno­va­dora, amb risc. Si no hi ha risc no hi ha inno­vació. Havia de ser tren­ca­dor. Em van dema­nar que venien mol­tes tele­vi­si­ons i que s’havien d’expli­car els jocs però, sobre­tot, Bar­ce­lona. Que està al Medi­ter­rani i que és la capi­tal de Cata­lu­nya. Aquí som una manera de ser i s’ha de reflec­tir. T’haig de dir, però, que refle­xi­ono poc i que visc al moment.
I el Maris­cal actual el tro­bem en el seu oasi al Poble Nou.
Tenia un estudi molt petit a l’eixam­ple, no tenia ascen­sor i al car­rer València no podia dei­xar la fur­go­neta perquè hi havia molt de trànsit. M’havia agra­dat molt el Poble Nou i vam tro­bar la fàbrica de Palo Alto el 1988; estava mala­ment, sense aigua ni llum ni cla­ve­guera, i ho vam acti­var tot per fer un lloc màgic.
El pro­blema és que tot el que ha fet després sem­bla menys relle­vant...
Mira, ara he fet el car­tell de La Mercè i tindrà una reper­cussió dins d’una àrea petita que és Bar­ce­lona. Màxim arri­barà a l’Hos­pi­ta­let, i la gent el veu com a molt tres set­ma­nes. En canvi, el Cobi repre­sen­tava la part diver­tida o humo­rista no ofi­cial de la mag­ni­tud d’uns Jocs. Mai podré fer res tan mediàtic. Però no perquè el Cobi fos fantàstic sinó perquè repre­sen­tava els Jocs Olímpics. Era la pri­mera vegada que tec­nològica­ment es veien les retrans­mis­si­ons a tot el món alhora en 15 dies. Això ho vaig veure clara­ment a New York, Texas, Los Ange­les. Fins al 1992, deies Bar­ce­lona i no sabien on situar-la. Després, tot­hom n’havia sen­tit a par­lar.
Quan coin­ci­deix amb col·legues que també van ser clau en aquells Jocs, què en diuen?
Què els Jocs de Bar­ce­lona han estat un model. Hi ha una frase molt ade­quada de Vázquez Mon­talbán que diu que Bar­ce­lona és la ciu­tat del nord en un país del sud. Molts pen­sa­ven que no sor­ti­ria bé. I ho va tenir tot. A diferència dels països del nord, veies esports i després podies sor­tir i pren­dre una cer­vesa. Com diria Sabina, “y nos die­ron las dos, y las tres y las cua­tro...” perquè Bar­ce­lona era un lloc ideal per als estran­gers. Va ser la mes­cla de diversió del sud amb la seri­e­tat de la feina del nord.
Pels que no hi ente­nem: com fun­ci­ona l’elecció d’una mas­cota?
El 1988 van fer un con­curs, vaig rebre una carta i teníem un mes i mig o dos per pre­sen­tar el pro­jecte. Hi havia un jurat de 20 per­so­nes. A les bases no sor­tia que hi hagués d’haver un gos o un ani­mal sinó que era lliure. A la pri­mera tanda vaig pre­sen­tar coses que no van agra­dar però tam­poc va agra­dar el que van pre­sen­tar els altres. Eren massa ben fets. I ells volien un canvi i que es recordés Bar­ce­lona per ser dife­rent, tant la mas­cota com el pelle­ter, com encen­dre’l amb una fletxa amb foc... L’Abad va reu­nir tots els par­ti­ci­pants i els va dema­nar que fos­sin més cre­a­tius.
I què va fer?
Hi havia una cam­pa­nya d’un alcalde d’un poble dels Piri­neus par­lant del gos d’atura. I com que era curiós i donava joc vaig aga­far aquesta idea. Després es va haver de desen­vo­lu­par.
És o ha estat espor­tista, vostè?
Mai. Sem­pre m’ha agra­dat la bici­cleta. He esquiat, he jugat a fut­bol o a bàsquet, però d’afi­ci­o­nat. A vega­des he tin­gut tem­po­ra­des d’anar a córrer però al final m’han dit que el que he de fer és cami­nar. Una reflexió: el senyor que es va inven­tar la marató va arri­bar i es va morir. Jo he tin­gut la sort de par­lar diver­ses vega­des amb en Pep Guar­di­ola i està fet pols física­ment. Com molta gent que ha estat pro­fes­si­o­nal de l’esport. Per altra banda, també em sem­bla curi­osa la gent que està davant la tele, asse­guda al sofà, mirant el ciclisme, o una marató o fut­bol amb una ham­bur­guesa, pata­tes i cer­vesa. Els mit­jans cedei­xen massa hores al fut­bol, però la nos­tra soci­e­tat és així. No soc ani­mal tele­vi­siu d’esport però he vist alguna etapa del Tour perquè jo això no ho faria mai... Això sí: faig cada dia sis quilòmetres en bici­cleta, de casa fins a la feina.
Si ara li digues­sin de fer una mas­cota amb tota la tec­no­lo­gia que hi ha, faria un Cobi?
Ara en faria un altre de dife­rent. Però m’atre­veixo a dir amb humi­li­tat que ara el Cobi seria una mas­cota per a uns Jocs del 2017. Perquè és modern.
Quant a reper­cussió, el Cobi és únic. Què hau­ria de fer per superar-ho. Ho ha pen­sat mai?
El Cobi va ser l’hòstia pel que fa a la reper­cussió. Vas per Lon­dres i veus el Frame Store i saps que és meu, però la feina que faig mol­tes vega­des és anònima. Mai de la vida faré una cosa així, si no és que m’encar­re­guin el logo­tip de la NASA que va a Mart per pri­mer cop i surt per totes les teles i els ves­tits dels astro­nau­tes. A molts no els va agra­dar el Cobi, però està bé perquè no hi ha un pen­sa­ment únic i no com­par­tien la meva estètica de dis­seny.
Té 67 anys i ener­gia com fa 25 anys enrere. De què està més orgullós de la seva vida?
D’haver mun­tat un estudi pel qual ha pas­sat molta gent i amb un tipus d’empresa inu­sual. El 1990 teníem jardí, sofàs, no hi havia hora­ris, teníem cuina... Era un somni perquè hi havia dis­se­nya­dors, pro­duc­tors i ningú volia mar­xar. Hi ha pas­sat molta gent de tot el món. Després no ho vaig saber ges­ti­o­nar bé i em vaig arruïnar, però “que “me qui­ten lo bai­lao”. Quan era petit em van edu­car d’una manera molt bur­gesa i vaig venir a Bar­ce­lona per tren­car. Vaig crear un estudi una mica hip­pie on ningú tre­ba­llava pen­sant en el que cobra­ria ni les hores que hi feia.
Què hau­ria hagut de fer per no arruïnar-se?
Tinc amics que fan la mateixa feina i aquests van ser més bur­ge­sos i més tra­di­ci­o­nals i ara tenen tres pisos. Jo ara no tinc res i no me’n pene­deixo. Ani­rem al forat no com els farons. Estem en una vida de joguina. Com menys tin­guem menys ens roba­ran. Vinc d’una soci­e­tat que era més sim­ple i és més barat un lla­dre que 100 poli­cies. Ens estem pas­sant de regu­lar les coses. Soc ric d’amics, d’amor i de família. Què més vull. I, sobre­tot, tinc la sort que em paguin per fer el que m’agrada.
Va tri­om­far al cine amb ‘Chico i Rita’. Gran experiència, oi?
He tin­gut la sort de ser molt amic de Fer­nando Tru­eba. A ell li agrada nar­rar històries amb la tec­no­lo­gia del cine i va sor­tir per casu­a­li­tat fer aquesta pel·lícula de la música cubana. Ara Fer­nando té un pro­jecte en què fa 10 anys que tre­ba­lla d’un músic dels anys 60-70 de Rio de Janeiro. Farà un docu­men­tal amb entre­vis­tes, un docu­men­tal ani­mat, i jo hi serè.
Com més temps passa més temps li falta per com­plir més pro­jec­tes. Li falta temps?
Hem inau­gu­rat fa poc una botiga vir­tual (maris­cals­tore.com) i n’estem apre­nent, perquè sem­pre cal apren­dre... Pen­sava que seria més fàcil que la gent que volgués com­prar algú ho faria i ens hem de posar al dia de Goo­gle, de xar­xes... Això és com­plex i interes­sant. És un món que des­co­nei­xia i això em pot per­me­tre tenir temps per fer altres coses.
Només li fal­ta­ria fer un lli­bre...
Espero treure’n un per Sant Jordi que es dirà Novel·la gràfica i que publi­carà Ana­grama, que és una partícula que neix al Big Bang i acaba sent una per­sona humana. Estic lle­gint sobre física, química i bio­lo­gia.
Quin record li agra­da­ria que es guardés de vostè?
Hi ha cinc matri­mo­nis que s’han fet a l’estudi; sovint hi ha gent que fa anys que no tre­ba­llen i que­den per sopar. Vull que ho recor­din com que van viure una part de la seva vida, que s’ho van pas­sar molt bé i que quan feia fred ho nota­ven i quan feia calor, també.

No el van convidar a la cerimònia inaugural

Ja fa 25 anys i no ho guarda com un record en negatiu però sí que sorprèn una de les anècdotes de la seva vida i el seu lligam amb els Jocs de Barcelona 1992. Tot i que tothom identifica Javier Mariscal amb un fet únic per Catalunya, el Comitè Olímpic Organitzador Barcelona 92 SA va tenir un petit descuit. Mariscal ho explica sense rancor: “A la Cerimònia d’inauguració el Comitè Olímpic de Barcelona no em va enviar cap invitació. Hi vaig anar perquè Coca-Cola, que era patrocinadora, em va convidar. Se’n van oblidar, però no passa res perquè el 1992 ja no demanaven res al meu estudi perquè la mascota ja l’havíem fet molt abans. El COOB estava per altres coses més importants. No m’ho vaig prendre malament.” El pare del Cobi reconeix que, tot i que va ser un espectacle constant, no va anar a veure cap disciplina esportiva durant els dies que van disputar-se els Jocs, no perquè no tingués invitacions sinó perquè estava centrat en la seva feina. De tot el que va envoltar aquells dies màgics la ciutat de Barcelona, Javier Mariscal es queda bàsicament en dos moments: “Em va agradar molt la festa de la Fura dels Baus i un regal fantàstic el que van fer els Comediants a la festa de cloenda quan van fer marxar el Cobi en un vaixell de paper cap al cel, ell ja sabia que moriria perquè és un personatge envejable i l’escenografia de com s’acabava va ser perfecta”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)