JAVIER MARISCAL
CREADOR DEL COBI, LA MASCOTA DELS JOCS OLÍMPICS DE BARCELONA 1992
“Van ser uns Jocs de risc i d’innovació”
La carrera del dissenyador i artista Javier Mariscal anirà sempre lligada a fa 25 anys, quan va ser el pare de la mascota dels Jocs Cobi; un fet que l’ha fet etern i que ha marcat la seva vida
“Mai de la vida faré una cosa com el Cobi, si no és que m’encarreguin el logotip de la NASA que va a Mart”, assegura el valencià
Els Jocs Olímpics, en realitat, els vaig viure amb molta intensitat fins al 1991 per fer tots els Cobis; quan van arribar el 92, no
M’atreveixo a dir amb humilitat que ara el Cobi seria una mascota per uns Jocs Olímpics del 2017. Perquè és modern
Hi havia una filosofia de voler fer una cosa innovadora, amb risc. Sense risc no hi ha innovació. Havia de ser trencador
Javier Mariscal (València, 9/2/1950) no deixa indiferent. És proper i amb discurs. Raonat i amb fonaments. Ha tocat el cel i l’infern. I ara que fa 25 anys que el seu fill Cobi es va fer famós reviu aquells moments amb els pensaments d’avui.
Ha passat un quart de segle. Quin record en guarda avui?
Ho vaig viure amb molta intensitat fins al 1991, fins que vam acabar totes les versions de la quantitat de dibuixos. Després, quan van arribar, ja no.
Va viure els Jocs des de dins. Per què van ser tan perfectes?
Maragall va ser sempre la punta de l’iceberg. Sabia fer equips. No deia que no a cap persona bona per no ser socialista. Va fer grans equips perquè a Barcelona hi ha gent molt preparada. Hi havia una filosofia de voler fer una cosa innovadora, amb risc. Si no hi ha risc no hi ha innovació. Havia de ser trencador. Em van demanar que venien moltes televisions i que s’havien d’explicar els jocs però, sobretot, Barcelona. Que està al Mediterrani i que és la capital de Catalunya. Aquí som una manera de ser i s’ha de reflectir. T’haig de dir, però, que reflexiono poc i que visc al moment.
I el Mariscal actual el trobem en el seu oasi al Poble Nou.
Tenia un estudi molt petit a l’eixample, no tenia ascensor i al carrer València no podia deixar la furgoneta perquè hi havia molt de trànsit. M’havia agradat molt el Poble Nou i vam trobar la fàbrica de Palo Alto el 1988; estava malament, sense aigua ni llum ni claveguera, i ho vam activar tot per fer un lloc màgic.
El problema és que tot el que ha fet després sembla menys rellevant...
Mira, ara he fet el cartell de La Mercè i tindrà una repercussió dins d’una àrea petita que és Barcelona. Màxim arribarà a l’Hospitalet, i la gent el veu com a molt tres setmanes. En canvi, el Cobi representava la part divertida o humorista no oficial de la magnitud d’uns Jocs. Mai podré fer res tan mediàtic. Però no perquè el Cobi fos fantàstic sinó perquè representava els Jocs Olímpics. Era la primera vegada que tecnològicament es veien les retransmissions a tot el món alhora en 15 dies. Això ho vaig veure clarament a New York, Texas, Los Angeles. Fins al 1992, deies Barcelona i no sabien on situar-la. Després, tothom n’havia sentit a parlar.
Quan coincideix amb col·legues que també van ser clau en aquells Jocs, què en diuen?
Què els Jocs de Barcelona han estat un model. Hi ha una frase molt adequada de Vázquez Montalbán que diu que Barcelona és la ciutat del nord en un país del sud. Molts pensaven que no sortiria bé. I ho va tenir tot. A diferència dels països del nord, veies esports i després podies sortir i prendre una cervesa. Com diria Sabina, “y nos dieron las dos, y las tres y las cuatro...” perquè Barcelona era un lloc ideal per als estrangers. Va ser la mescla de diversió del sud amb la serietat de la feina del nord.
Pels que no hi entenem: com funciona l’elecció d’una mascota?
El 1988 van fer un concurs, vaig rebre una carta i teníem un mes i mig o dos per presentar el projecte. Hi havia un jurat de 20 persones. A les bases no sortia que hi hagués d’haver un gos o un animal sinó que era lliure. A la primera tanda vaig presentar coses que no van agradar però tampoc va agradar el que van presentar els altres. Eren massa ben fets. I ells volien un canvi i que es recordés Barcelona per ser diferent, tant la mascota com el pelleter, com encendre’l amb una fletxa amb foc... L’Abad va reunir tots els participants i els va demanar que fossin més creatius.
I què va fer?
Hi havia una campanya d’un alcalde d’un poble dels Pirineus parlant del gos d’atura. I com que era curiós i donava joc vaig agafar aquesta idea. Després es va haver de desenvolupar.
És o ha estat esportista, vostè?
Mai. Sempre m’ha agradat la bicicleta. He esquiat, he jugat a futbol o a bàsquet, però d’aficionat. A vegades he tingut temporades d’anar a córrer però al final m’han dit que el que he de fer és caminar. Una reflexió: el senyor que es va inventar la marató va arribar i es va morir. Jo he tingut la sort de parlar diverses vegades amb en Pep Guardiola i està fet pols físicament. Com molta gent que ha estat professional de l’esport. Per altra banda, també em sembla curiosa la gent que està davant la tele, asseguda al sofà, mirant el ciclisme, o una marató o futbol amb una hamburguesa, patates i cervesa. Els mitjans cedeixen massa hores al futbol, però la nostra societat és així. No soc animal televisiu d’esport però he vist alguna etapa del Tour perquè jo això no ho faria mai... Això sí: faig cada dia sis quilòmetres en bicicleta, de casa fins a la feina.
Si ara li diguessin de fer una mascota amb tota la tecnologia que hi ha, faria un Cobi?
Ara en faria un altre de diferent. Però m’atreveixo a dir amb humilitat que ara el Cobi seria una mascota per a uns Jocs del 2017. Perquè és modern.
Quant a repercussió, el Cobi és únic. Què hauria de fer per superar-ho. Ho ha pensat mai?
El Cobi va ser l’hòstia pel que fa a la repercussió. Vas per Londres i veus el Frame Store i saps que és meu, però la feina que faig moltes vegades és anònima. Mai de la vida faré una cosa així, si no és que m’encarreguin el logotip de la NASA que va a Mart per primer cop i surt per totes les teles i els vestits dels astronautes. A molts no els va agradar el Cobi, però està bé perquè no hi ha un pensament únic i no compartien la meva estètica de disseny.
Té 67 anys i energia com fa 25 anys enrere. De què està més orgullós de la seva vida?
D’haver muntat un estudi pel qual ha passat molta gent i amb un tipus d’empresa inusual. El 1990 teníem jardí, sofàs, no hi havia horaris, teníem cuina... Era un somni perquè hi havia dissenyadors, productors i ningú volia marxar. Hi ha passat molta gent de tot el món. Després no ho vaig saber gestionar bé i em vaig arruïnar, però “que “me quiten lo bailao”. Quan era petit em van educar d’una manera molt burgesa i vaig venir a Barcelona per trencar. Vaig crear un estudi una mica hippie on ningú treballava pensant en el que cobraria ni les hores que hi feia.
Què hauria hagut de fer per no arruïnar-se?
Tinc amics que fan la mateixa feina i aquests van ser més burgesos i més tradicionals i ara tenen tres pisos. Jo ara no tinc res i no me’n penedeixo. Anirem al forat no com els farons. Estem en una vida de joguina. Com menys tinguem menys ens robaran. Vinc d’una societat que era més simple i és més barat un lladre que 100 policies. Ens estem passant de regular les coses. Soc ric d’amics, d’amor i de família. Què més vull. I, sobretot, tinc la sort que em paguin per fer el que m’agrada.
Va triomfar al cine amb ‘Chico i Rita’. Gran experiència, oi?
He tingut la sort de ser molt amic de Fernando Trueba. A ell li agrada narrar històries amb la tecnologia del cine i va sortir per casualitat fer aquesta pel·lícula de la música cubana. Ara Fernando té un projecte en què fa 10 anys que treballa d’un músic dels anys 60-70 de Rio de Janeiro. Farà un documental amb entrevistes, un documental animat, i jo hi serè.
Com més temps passa més temps li falta per complir més projectes. Li falta temps?
Hem inaugurat fa poc una botiga virtual (mariscalstore.com) i n’estem aprenent, perquè sempre cal aprendre... Pensava que seria més fàcil que la gent que volgués comprar algú ho faria i ens hem de posar al dia de Google, de xarxes... Això és complex i interessant. És un món que desconeixia i això em pot permetre tenir temps per fer altres coses.
Només li faltaria fer un llibre...
Espero treure’n un per Sant Jordi que es dirà Novel·la gràfica i que publicarà Anagrama, que és una partícula que neix al Big Bang i acaba sent una persona humana. Estic llegint sobre física, química i biologia.
Quin record li agradaria que es guardés de vostè?
Hi ha cinc matrimonis que s’han fet a l’estudi; sovint hi ha gent que fa anys que no treballen i queden per sopar. Vull que ho recordin com que van viure una part de la seva vida, que s’ho van passar molt bé i que quan feia fred ho notaven i quan feia calor, també.
No el van convidar a la cerimònia inaugural
Ja fa 25 anys i no ho guarda com un record en negatiu però sí que sorprèn una de les anècdotes de la seva vida i el seu lligam amb els Jocs de Barcelona 1992. Tot i que tothom identifica Javier Mariscal amb un fet únic per Catalunya, el Comitè Olímpic Organitzador Barcelona 92 SA va tenir un petit descuit. Mariscal ho explica sense rancor: “A la Cerimònia d’inauguració el Comitè Olímpic de Barcelona no em va enviar cap invitació. Hi vaig anar perquè Coca-Cola, que era patrocinadora, em va convidar. Se’n van oblidar, però no passa res perquè el 1992 ja no demanaven res al meu estudi perquè la mascota ja l’havíem fet molt abans. El COOB estava per altres coses més importants. No m’ho vaig prendre malament.” El pare del Cobi reconeix que, tot i que va ser un espectacle constant, no va anar a veure cap disciplina esportiva durant els dies que van disputar-se els Jocs, no perquè no tingués invitacions sinó perquè estava centrat en la seva feina. De tot el que va envoltar aquells dies màgics la ciutat de Barcelona, Javier Mariscal es queda bàsicament en dos moments: “Em va agradar molt la festa de la Fura dels Baus i un regal fantàstic el que van fer els Comediants a la festa de cloenda quan van fer marxar el Cobi en un vaixell de paper cap al cel, ell ja sabia que moriria perquè és un personatge envejable i l’escenografia de com s’acabava va ser perfecta”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.