(Vinyals) No. Va ser el primer pas per crear un Comitè Olímpic Català (COC) abans de Barcelona 92. Hi va haver un cert debat sobre si l’independentisme boicotejaria els Jocs o faria algun acte concret en alguna competició, com algú que saltés a una piscina en plena competició, però en aquell moment jo era director general del COC i nosaltres no érem partidaris de fer cap acció d’aquest tipus. Volíem aprofitar l’ocasió per recuperar una reivindicació històrica, que Catalunya pogués competir amb el seu comitè en uns Jocs Olímpics. Vam arribar a fer la sol·licitud al COI el 1991 quan la seva carta olímpica ho permetia. Samaranch va dir “parlem-ne, però fem-ho després dels Jocs”, perquè la seva prioritat absoluta era que fossin un èxit. Va ser mentida. Després va canviar la carta olímpica expressament per Catalunya i la resta és història.

(Serra) Quan la vam fundar amb Albert Bertrana i Carles Lladó teníem un objectiu molt precís i determinat en el temps, que era treballar perquè als Jocs, que ja havien estat concedits a Barcelona, hi hagués un comitè olímpic propi. Era un objectiu de país. Quan vam veure que això no era possible vam plegar però també vam assenyalar els culpables. No era tant un problema del COI, que tenia unes condicions concretes i assumibles per accedir-hi, com del mateix govern català, que va dir que ens ajudaria però que en certa manera ens va trair.

(Serra) Per pressions, suposo. Abans dels Jocs hi va haver un congrés de CiU en què el 90 per cent va votar a favor que els catalans participessin als Jocs i va demanar al govern que hi donés suport, però Pujol no en va fer cas. Allò era flagrant perquè totes les enquestes també assenyalaven que la majoria de catalans hi estaven a favor. L’ADOC va plegar i després d’un debat intern perquè ja no tenia utilitat un cop vam veure que havíem fracassat.

(Viñals) Jo no era partidari de mantenir-lo. Aquí ens vam separar alguns activistes. Alguns van anar a ERC, i jo vaig continuar la lluita dins el COC.

(Vinyals) Per un acord amb l’equip de Lituània vaig desfilar amb la senyera com a director general del COC. Va ser un gest simbòlic però almenys sempre es podrà dir que el COC hi va ser.

(Serra) Quan va arribar la flama olímpica vaig creuar amb el meu germà el cordó de seguretat a Empúries amb una vela pintada amb l’estelada, però la més sonada va ser la de la inauguració de l’estadi el 1989. Ens vam posar d’acord tots, l’ADOC i la gent del Freedom for Catalonia. Estàvem molt motivats, vam repartir estelades i ens hi va ajudar el diluvi universal que va caure. La xiulada va ser espectacular i encara ara, quan veus el vídeo, fa esgarrifar.

(Vinyals) El COC també va fer accions més institucionals, a banda de fer la sol·licitud d’ingrés al COI el 1991. Vam anar a congressos internacionals, vam entrevistar-nos amb personalitats, vam establir un comitè d’enllaç amb les repúbliques bàltiques quan encara no estaven reconegudes. Vam fer soroll a tot arreu fins al punt que Samaranch va fer una proposta perquè en la inauguració els atletes catalans desfilessin amb el seu propi distintiu. La proposta va ser rebutjada pel govern espanyol i Pujol va mantenir sempre una posició tova, sense atrevir-se a reivindicar el COC. Després es va adonar que el dia de la inauguració Catalunya havia desaparegut dels Jocs i ens va demanar si en la clausura nosaltres podíem fer alguna cosa!

(Serra) El més dur va ser quan Gómez Navarro va dir que rere el COC s’hi amagaven terroristes. I també van detenir Núria Cadenes, que treballava a l’ADOC.

(Vinyals) Amb tot, ni l’ADOC ni el COC vam fer un plantejament de boicot i ells ho sabien.

(Serra) El primer intent de constitució del COC el vam fer a la terrassa d’un bar amb quatre presidents i un va marxar després de rebre una trucada. La segona vegada ho vam tirar endavant però érem molt pocs. Un èxit ja va ser que la UFEC es pronunciés a favor del COC el 1991. Però hi havia casos flagrants de pressions com el de la federació d’atletisme. L’assemblea va votar que calia demanar el reconeixement a la seva federació internacional (IAAF) però el president no es va atrevir a fer-ho.

(Vinyals) En aquell moment requeria certa valentia dels presidents perquè la recomanació del govern era no fer merder amb tot això. Sense el suport del govern era difícil que les federacions fessin un pas endavant.

(Vinyals) Eren bel·ligerants i tot i que vam fer manifestacions en alguns congressos de la IAAF s’ha de dir que nosaltres no havíem fet els deures. No teníem el suport del nostre govern i a Espanya tots anaven a l’una.

(Vinyals) Érem conscients que després ja no tindríem la força d’uns Jocs a la nostra capital per negociar amb força un reconeixement. Sabíem que això no seria possible sense un canvi polític a Catalunya. No anàvem amb el lliri a la mà però el govern ens va fallar.

(Serra) De vegades perdem el context de vista. Ara el moviment independentista té més força que mai, però durant els mandats de Pujol els seus votants no ho eren. Però era interessant el fet que sí que estaven a favor en massa a la presència del COC als Jocs. Ho vèiem en les xerrades que fèiem per tot el país. De fet, no calia ser independentista per voler el COC perquè la carta olímpica no exigia que Catalunya fos independent. Però jugava en contra nostre la idea general que s’havia de col·laborar com fos perquè els Jocs sortissin bé. Molts independentistes es van apuntar com a voluntaris per viure-ho i s’hi van sentir implicats. Jo, en canvi, somiava participar als Jocs i pujar al podi amb una estelada com Tommie Smith a Mèxic.

(Vinyals) A finals dels 80 i principis dels 90 el possible Estat espanyol que s’hauria pogut configurar, comprensible amb el fet català, es va esvair. Llavors i ara és impossible un COC. Es van anar tancant totes les portes. La idea d’una tercera via, que ens respectin, res d’això és possible. L’única porta que ens queda és la creació d’un estat català. Va ser impossible que el COC fos reconegut però ara parlem d’un tema més profund, de democràcia. Al món, amb tothom amb qui parles, t’admet que Catalunya és una realitat nacional i com a tal té dret a decidir el seu propi futur. Quan et consideres un subjecte polític pots executar allò que decideixes.

(Serra) Abans dels Jocs del 1992 teníem una situació teòrica en què podíem ser reconeguts pel moviment olímpic, com també ho tenia la federació de patinatge abans de l’assemblea de Fresno. El que ha canviat és que fruit d’aquestes experiències esportiva, i també les culturals, sobretot en la lluita per la llengua, s’ha demostrat que l’Estat espanyol ha creat una majoria social contra ell.

(Vinyals) Pràcticament l’endemà mateix ho seria. Normalment el COI s’acostuma a avançar a altres organismes internacionals a l’hora de reconèixer els nous estats. L’últim exemple és el de Kosova, que va participar als Jocs de Rio però encara no és a l’ONU i Espanya tampoc l’ha reconegut per no crear un perillós precedent jurídic amb Catalunya. Els esportistes podran triar, una vegada independents, si competeixen amb Catalunya o Espanya i amb això hem de ser molt respectuosos.

(Serra) No hi ha dubtes. Personalment els dirigents poden ser unionistes o sobiranistes però no hi ha ningú que m’hagi dit que no hi guanyarem. No m’agrada ser mai rotund, soc molt relativista, però en això no hi ha cap dubte. T’ho miris com t’ho miris no hi ha cap element en què hi puguem perdre, començant per una cosa tan senzilla com ser els amos de la nostra pròpia roja. Els recursos que obtindria la federació de futbol amb una selecció pròpia són incomparables amb els que té ara. Amb els èxits internacionals tots hi guanyarien, de dalt a baix, començant per les federacions i acabant pels esportistes de base. A més, l’esport és el primer factor de reconeixement internacional avui dia, no hi ha cap altra activitat que s’hi pugui comparar. L’Estat català, doncs, hi estarà obligat a invertir i això vol dir més entrenadors, més centres de tecnificació, més elit, etc.

(Vinyals) Si som independents s’obriran totes les portes que ara mateix tenim tancades, l’impacte serà més gran que el que va tenir els Jocs Olímpics de Barcelona per a l’esport català.